UNA APARICIÓ INCÒMODA

Són les 10 del matí passades d’aquest diumenge de finals de setembre del 2007. Estic entre arrepenjat i assegut a la tanca de fusta que delimita el pati de la hípica amb l’estable, mentre que la Martina es troba fent alguna excursió a cavall amb algun petit grup de turistes. Hi ha moviment a l’esplanada de gespa de davant del llac; avui és la cursa de l’Olla de Núria. I també hi ha un helicòpter que porta tot el cap de setmana donant voltes durant tot el dia (em sembla que transporta ciment per a no sé quina història que estan construint per allà al darrere de les edificacions principals de Núria). Però jo ara no estic per això…

-Què fas tant pensatiu? – m’etziba la Xènia, companya de la Martina a la hípica que s’encarrega dels ponis. Em giro cap a ella i deixo anar una rialla, així com per dissimular. La veritat és que no em puc treure del cap res del que va passar ahir al vespre; com si en molt poca estona, tot plegat es va complicar fins a uns extrems massa surrealistes; sento una mescla de pessigolleig enamoradís, preocupació, i por en el sentit més ampli del terme. No paro de donar-hi voltes… va ser tot real el que va passar ahir? No crec que el que vaig veure fos cap fantasma.

Estàvem la Martina i jo a la cafeteria de l’hotel amb la Gisela després de sopar; ella ens estava explicant els plans que tenia previstos amb en Dennis, la seva parella; anar-se’n a viure junts, anar-se’n de viatge a Tunísia un cop s’acabés la temporada d’estiu a la Vall de Núria, i també posar-se a fer un curset de no sé què (alguna cosa d’imatge i so em sembla). La Martina intentava empatitzar amb la Gisela, mirant de fer-li entendre que fer aquests plans amb en Dennis, eren molt mala idea; en tenia motius; durant alguna de les festes boges que es munten de tant en tant els que treballen aquí a dalt, la Martina i en Dennis es van enrotllar; naturalment la Martina no sabia que en Dennis tenia nòvia, i menys encara que ella també treballa a la Vall de Núria. Entremig de tot plegat, jo parava l’orella tot fent veure com si la conversa que estaven tenint la Martina i la Gisela, no anés amb mi… però sí que hi anava, i molt; en una trobada anterior a la d’ahir, al mateix lloc i entre les mateixes tres persones, es va produir una breu conversa entre la Gisela i jo sobre desamors. Ara no recordo com ho vaig fer anar, però sí que amb el que li vaig dir, la vaig “despullar” amb la mirada; no va ser premeditat… simplement vaig dir el que penso, com faig sempre. Però des d’aquell moment, la Gisela no m’ha tornat a treure l’ull de sobre. I ahir, concretament ahir, va ser ella qui va “despullar-me” a mi amb la mirada; em vaig sentir ben bé com si amb els seus ulls em perforés la retina. No recordo que m’hagués passat mai una cosa així.

També he d’anar en compte, perquè no m’hi vull enganxar els dits, com m’ha passat tantes i tantes altres vegades, però a còpia que passaven els minuts (sí, tot va passar en qüestió de minuts… tres quarts d’hora, a tot estirar), ja vaig veure que mirar de no prendre mal s’estava convertint en una missió impossible, fins al punt de veure’m abocat a enfrontar-me contra els meus propis fantasmes; just després d’aquesta última conversa amb la Gisela a la cafeteria, la Martina havia d’anar a tancar els llums de la hípica, i jo la vaig acompanyar…

-Jo flipo amb la Gisela -em va dir la Martina amb un cert aire de preocupació mentre tornàvem de la hípica, havent tancat els llums, de nou a l’hotel- va fent plans amb el Dennis però ell em va dir un dia en el bar, que se’n volia tornar al Brasil…

-Què?? -vaig exclamar, com si tot allò no anés amb mi, però amb certa sorpresa, al cap i a la fi.

-Sí tiu, per aquí el Dennis va fent de nòvio i fins i tot va a dinar a casa dels pares de la Gisela, però té una nòvia al Brasil amb qui s’anaven a casar o no sé què però llavors ell va venir cap aquí perquè no tenia diners, i continuen en contacte per

internet, i va dient que se’n tornarà amb ella al Brasil.

-Hòstia, però això la Gisela ho ha de saber!

-Sí, però jo passo de dir-li… no ens tenim tanta confiança com això. La Gisela no és amiga meva.

-Doncs a mi m’ha semblat que ella sí que et té confiança. Jo crec que li podries anar deixant anar com qui no sap res -li vaig dir a la Martina, mentre que no podia evitar de pensar com aquesta informació em podia beneficiar de cara a que la Gisela es rendís als meus braços… però a la vegada, sent-ne conscient que èticament, el que estava pensant, no era acceptable, raó per la qual, se m’estava generant un bon dilema. I per si això no fos suficient, al dilema calia afegir-hi que la Martina m’havia explicat això en confiança… i trair la confiança d’una amiga, no era una opció.

-Ui ui no Freixedes, jo no en vull sapiguer res, jo passo…

Però just en aquell moment de la conversa, quan ja ens trobàvem al costat de l’edifici de l’hotel, es va produir un gir en els esdeveniments, que a dia d’avui, ni la Martina ni jo ens podem explicar:

-DIGUE-LI! – va etzibar de sobte una veu familiar que venia de darrere nostre, i que es dirigia concretament a mi- però digue-li-ho avui mateix… demà a tot estirar! Fes-ho, o te’n penediràs!

Era una veu massa familiar. Quan la Martina i jo ens vam girar, i vam veure el rostre de qui ens parlava, ens vam quedar glaçats; aquell noi era gairebé idèntic a mi; hauria pogut tractar-se del típic germà bessó que mai he tingut, però hi havia alguna cosa més; idèntica veu, idèntica gesticulació, idèntics cabells, potser una mica més calb i gras que jo, … fins i tot idèntica mirada; masses coincidències per tractar-se fins i tot d’un hipotètic germà bessó, però el que més em va inquietar, van ser els seus ulls plorosos i que se’l veia en definitiva, una mica demacrat. I tant bon punt ell va haver captat la nostra atenció va continuar:

-Mira, jo no sé què em trobaré quan torni a casa, però tu encara hi ets a temps. Ves a trobar a la Gisela i explica-li el que li està fent aquest imbècil. Fes-ho ja!

-Però què és això? No entenc res! – vaig exclamar incrèdul pel que estava veient. La Martina al·lucinava tant que no era capaç de dir res, més enllà d’alguna exclamació mono-síl·laba de tant en tant.

-Jo sóc tu…

-No, si això ja ho veig…

-Jo sóc tu, però després de fer tot el que ara estàs pensant…

-Tot el que ara estic pensant?

-Sé el que estàs pensant -va continuar el meu misteriós “alter ego”, en un to de veu més moderat- i t’equivoques… en tot.

-Què és tot??

-Tu et penses que la Gisela només et fa una mica de gràcia…

-Uaaaaala! HA HA HA HA!! -va exclamar la Martina mentre a mi m’estaven venint ganes de fondre’m- en serio Freixedes?? T’agrada la Gisela??

-TU CALLA! -va bramar el meu “jo del futur” assenyalant-la amb cara de pocs amics.

-Vale vale… -va assentir la Martina incrèdula.

-La Gisela no només et fa una mica de gràcia… te n’estàs enamorant… o d’on et penses que ha vingut aquesta mirada penetrant que t’ha fet ara fa una estona?

-P… però… -vaig intentar intervenir, però em vaig quedar entretallat.

-Has d’actuar de pressa amb el que saps ara mateix, o serà la teva perdició, igual que ho va ser la meva…

-A veure una cosa -vaig interrompre- estàs intentant dir-me que vens del futur?

-Sí, vinc del futur. Jo sóc tu en el futur. I si no fas el que t’he dit, cauràs en desgràcia igual que hi vaig caure jo per anar massa confiat per aquesta mica de fortalesa interior que tens ara mateix.

-Però com has vingut a parar aquí? …

-FES-ME CAS HÒSTIA! -va cridar desesperat- ara no importa com he arribat fins aquí. Ara es tracta de què faràs tu… perquè suposo que no tens ganes de tornar a estar com fa cinc anys, oi que no?

Quan em va dir això de fa cinc anys em va entrar un pànic irracional que em va deixar paralitzat… incapaç de dir res, però ell veient la meva reacció, va continuar:

-Ara ens comencem a entendre… n’ets conscient oi, de tots els anys d’esforç, de paciència, de llàgrimes, de frustració, que t’ha costat arribar fins aquí?

-Sí…

-Doncs si no fas el que et dic… la teva mica de fortalesa, i d’optimisme, i de ganes de menjar-te el món que tens ara, s’esmicolaran en menys temps del que et penses… ho perdràs tot, en qüestió de dies. EN QÜESTIÓ DE DIES! I això et passarà molt abans del que et penses.

-Però de quin any vens?

-Del 2009, del setembre del 2009… i d’allà a on vinc ja hi porto un temps caigut en desgràcia. O sigui que deixa de preocupar-te de què els hi passarà als altres o de què pensaran de tu, i pensa tu, en el que et pot passar a tu, perquè el perill el tens aquí a la cantonada -jo m’estava atabalant encara més en sentir-lo- Però ara encara hi ets a temps de corregir el que estaves a punt de fer; ves a trobar a la Gisela i explica-li el que vol fer en Dennis.

En aquell moment, desconcertat com ho estava, vaig mirar a la Martina, i la Martina em va fer cara de dir “jo no sé res”.

-Sí sí, ja sé el que penses ara mateix -va continuar el meu estrany “alter ego”- acabes d’obtenir una informació de puta mare pel que fa al teu propòsit d’acostar-te a la Gisela, però a la vegada sents que això que penses no és ètic i que si ara vas i li expliques el que t’acaba de dir la Martina, a més a més estaràs traint la confiança de la teva amiga. Oi que és això el que penses?

Me’l vaig quedar mirant sense dir res; suposo que ja pagava amb la meva cara…

-Doncs no senyor, no és això… -va continuar dient-me- Realment et penses que t’ho ha explicat perquè et té confiança i perquè ella et considera un amic? -no vaig dir res, mentre que el meu “alter ego” va procedir arrencant amb una mitja rialla irònica- No senyor! A aquesta li importes una merda…

-Però què dius?? -va saltar la Martina.

-QUE CALLIS! -tornà a replicar ell- A ella li importes una merda, com li importa una merda la Gisela, li importo jo una merda i li importa una merda tothom… ella és així. Si t’ha explicat això d’en Dennis, és únicament per a fer safareig… bé, i perquè ella es va veure esquitxada en una història que ni l’hi anava ni l’hi venia quan es va enrotllar amb en Dennis.

-Això no és veritat! -saltà la Martina.

-Però si li acabes de dir que no en vols saber res tu d’això! Si m’ho vas dir a mi ara fa dos anys quan t’estava dient exactament el mateix que t’ha dit ell… i ara li estàs dient a ell. Que t’he sentit!

-Ja buenu però jo no sabia que…

-I allà d’on vinc, tampoc et va importar gaire quan, després de l’apunyalada que em vas fer, et vaig engegar a la merda…

-Quina apunyalada?

-Quan et vaig demanar ajuda amb el tema de la Gisela i que tu em vas negar… la mateixa ajuda que tu li denegaràs a ell si repeteix el que vaig fer jo… dient-li no sé què de treure’s les castanyes del foc… T’ESTAVA DEMANANT AJUDA, i no que em traiessis les castanyes d’enlloc! Diràs, com em vas dir a mi, que no hi podies fer res… MENTIDA! Simplement no et va donar la puta gana d’ajudar-me… i no et va donar la puta gana d’ajudar-me perquè ni tant sols saps què és el que et vaig demanar, perquè no em vas voler ni escoltar. I quan després et vaig haver engegat no vas fer absolutament res per recuperar-me. No et va importar gens perdre’m…

-Però és clar que m’importes… -va saltar la Martina.

-Doncs això li hauràs de dir a ell… -va dir el meu “alter ego”, guardant distància amb la Martina- li hauràs de dir a ell… si realment t’importo li farà molta falta després que li expliqui a la Gisela el que està passant. A mi ja no em pots recuperar… però amb ell, encara hi ets a temps de conservar-lo com amic.

-Però a veure… -hi vaig intervenir- per què dius que la Martina ja no et pot recuperar?

-Sé que això et resulta difícil de creure. Ara ella -mirant a la Martina- et sembla la persona més encantadora del món i hi posaries la mà al foc per ella sense pensar-t’ho… però quan abandoni Núria i se’n vagi a fer altres coses, la seva actitud amb tu canviarà. Tot anirà empitjorant per moments, fins al punt en que es negarà a ajudar-te amb la Gisela… i maleiràs no haver utilitzat en el dia d’avui la teva “arma secreta”, com em maleeixo jo per això mateix… perquè amb tot plegat, la fractura que hi ha aquí, s’ha tornat irreparable -va fer una breu pausa per a tot seguit concloure amb llàgrimes als ulls- o sigui que, pel que més vulguis, digue-li a la Gisela el que està passant. T’ho suplico…

-M’ho estàs… -em vaig entrebancar i tot seguit vaig corregir el que estava dient- m’ho estàs suplicant, com si el fet d’anar i explicar-li això a la Gisela fos la carta d’una jugada definitiva a tot o res per aconseguir que ella estigui amb mi.

-No, a veure… -el meu “alter ego” em va posar les mans damunt de les meves espatlles- què és el pitjor que et pot passar si ara vas i parles amb la Gisela?

-Què és?

-Que la Gisela et giri l’esquena? Que la Martina et giri l’esquena? Que les amigues de la Martina d’aquí a dalt a Núria, i que ara et semblen tant encantadores et girin l’esquena? Que altra gent d’aquí a dalt que ni coneixes ni coneixeràs també et giri l’esquena? I ja posats, que fins i tot la Verge et giri l’esquena? -va treure les mans de les meves espatlles- doncs això és exactament el que m’ha passat a mi… però sense haver-li pogut explicar a la Gisela el que passava en el seu moment…

-Aleshores faci el que faci, no hi ha solució. És això?

-No. Sí que n’hi ha de solució. Perquè si ara, a setembre del 2007 parles amb ella, i com a conseqüència d’això, es compleixen els pitjors pronòstics, tu ho podràs superar sense problemes… com qui s’espolsa una mosca. Jo no ho vaig fer, i vaig caure en depressió; vaig veure a la Gisela per última vegada al juny del 2008… i al dia següent, exactament al dia següent, la situació a la feina amb en Fèlix, es va tornar tant irrespirable que només tenia ganes de deixar la puta imprempta per prendre’m un temps sabàtic. I des d’aleshores que vaig de mal en pitjor.

-Qui és en Fèlix? -em preguntà la Martina.

-El meu “jefe” -li vaig respondre, per a tot seguit continuar la conversa amb el meu “alter ego”- Però a veure… què va passar amb la Gisela? Encara volta per aquí en Dennis?

-Això no ho sé… al juny del 2008 sí que continuava per aquí, però ara no sé res, perquè des d’aleshores la Gisela no em respon a cap dels missatges que li envio… és com si jo per ella no existís.

-Però aleshores en Dennis no ha marxat pas…

-ESCOLTA’M! -va exclamar agafant-me una altra vegada per l’espatlla i sacsejant-me una mica- NO HO ENTENS QUE ARA AIXÒ NO IMPORTA?? DEIXA DE VOLER JUGAR NET! REACCIONA COLLONS! AIXÒ ÉS LA PUTA GUERRA! I MENTRE TU T’ENTESTES A JUGAR NET, ENTRE TOTS T’ARROSSEGARAN A L’ABISME I SE’T CRUSPIRAN! LA GISELA, LA MARTINA, FINS I TOT MOLTS DELS QUI ELS CONSIDERAVES ELS TEUS AMICS! TOTS T’ARROSSEGARAN! I al final, totes les hòsties te les emportaràs tu… totes! O sigui que comença a pensar en tu mateix, perquè ningú, absolutament ningú d’ells ho farà per a tu.

Després d’això, ell se’n va anar per on havia vingut, no sense abans haver-me insistit amb que ara tot depèn de mi. Sí… ara tot depèn de mi. Però si de tot el que em va dir hi ha una frase que em ressona insistentment per dins, aquesta seria “això és la puta guerra”… des d’ahir que tinc aquesta frase gravada a foc. M’aixeco d’on estava arrepenjat i em poso a caminar per allà mentre m’encenc una cigarreta. La Martina arriba de la volta amb cavall que està fent. Jo m’arrepenjo a una paret de l’estable per la part de fora mentre em fumo la cigarreta. Després d’acomiadar als turistes d’aquesta excursió i deixar tots els cavalls a l’estable, la Martina es posa al meu costat, i s’arrepenja a la mateixa paret que jo. Em demana una cigarreta. Li dono. Continuo fumant. No ens diem res. Aleshores, la Martina treu el tema:

-Ja has pensat què faràs al final?

-No ho sé Martina… -faig una calada i expulso el fum- però tant si és amb la Gisela com si és sense ella, no penso tornar a com em trobava fa cinc anys.

-No hi has de tornar pas…

-No Martina, tu no ho entens… -la miro als ulls, em noto els ulls plorosos- fa cinc anys la meva vida era un puto infern. I ahir, per primera vegada en molt de temps vaig sentir l’alè d’aquell infern al meu clatell… ho vaig veure en els seus ulls… realment ho vaig veure en els seus ulls. Això no és cap broma… i jo continuo tenint TDAH.

La Martina recolza un braç damunt de les meves espatlles… jo no faig res.

-I tu? -li dic mirant-la un xic desconfiat.

-Jo què? -em respon amb una mitja rialla.

Dubto uns segons abans de continuar mentre faig una altra calada:

-A quina Martina em trobaré quan s’acabi això de Núria? -La Martina no em diu res, retira el seu braç de les meves espatlles i abaixa el cap- això vol dir que té raó ell? S’hi amaga una altra Martina més desagradable a dins teu?

-No ho sé Freixedes… jo sóc la mateixa a tot arreu.

-De vegades tots ens pensem que som sempre els mateixos i no ens n’adonem, que hem canviat completament.

La Martina m’abraça. Jo també l’abraço, però amb certa desconfiança. Acte seguit, ella se’n torna a la feina perquè ja han arribat els següents turistes que havien encarregat una excursió en cavall. I jo decideixo anar-me’n a fer una volta sense saber ben bé cap a on. L’helicòpter continua per allà anant i tornant. Trec la càmera i faig algunes fotos. Arribo fins al mirador. Està ennuvolat. Em recolzo a on puc. Des del mirador puc veure la traça de la via del tren cremallera, un bon tros des del túnel de Núria cap avall. Per moments se m’encongeix el cor tot pensant que aquest és el camí de tornada cap a la trista realitat; que quan marxi d’aquí a dalt, ja res tornarà a ser igual. Se m’escapen algunes llàgrimes imaginant-me aquest “retorn a la realitat” en el pitjor dels termes.

Al cap d’una estona veig com s’acosten fins a la seva destinació final un grup de trens desplaçant-se lentament, ben bé com si cada vegada que s’acosten, estiguin demanant permís al seu entorn per passar; són els quatre automotors Beh 4/8 circulant en marxa a la vista. Em distrec mentre els observo com van completant els seus últims metres de recorregut. Els hi faig fotos. Fa poc, el primer dels quatre Beh, l’A5, va sortir del taller a on havia estat sotmès a una modernització estètica (i fins a cert punt, funcional) que a primer cop d’ull resulta força xocant; els altres tres automotors també seran sotmesos a aquestes mateixes modificacions; estèticament seran més semblants als infames GTW, que per a línia de metro molt bé, però pel Cremallera de Núria… i després hi tenim aquest “tren d’emergència” format per la E1 i un vagó de passatgers, aparcat a l’estació de Núria durant tot l’estiu, i que ningú sap ben bé per a què serveix, però aquest és un altre tema. Passen uns vint minuts, potser mitja hora. Els quatre Beh ja han fet la seva parada reglamentària a Núria; se’n tornen cap avall… cap al món real.

Marxo del mirador, tot xino xano. Continuo fent fotos. Arribo a l’altura del llac, i decideixo passar pel camí del damunt de les comportes del pantà. De totes aquestes fotos, potser algun dia en faré alguna cosa. Ja ho veurem. No sé ben bé com… no analitzo les meves passes; simplement em deixo portar… i acostant-me a les edificacions de la Vall; l’edifici que estan restaurant, les oficines i demés, l’església, els apartaments… i l’hotel. Sobretot l’hotel, cap a on m’hi dirigeixo; tant si li explico el que està passant a la Gisela com si no, hi he d’anar igualment per demanar-li el seu correu electrònic (i el Messenger). L’helicòpter ha deixat de donar voltes. Deuen haver anat a dinar. Estic per l’esplanada de gespa de davant del llac; la cursa de l’Olla de Núria ja s’ha acabat fa estona i ja no hi ha tanta gent com abans, però continua sonant música per l’equip de so que han muntat per fer més amena la jornada. Sense saber ben bé com, em quedo escoltant la cançó que sona ara mateix; “El far del sud” de Sopa de Cabra; no es troba entre les meves cançons preferides, ni tant sols de Sopa de Cabra; massa comercial. Però em quedo escoltant la lletra… sembla ben bé com una premonició de tot el que em va advertir el meu “alter ego” del futur. A còpia que la cançó va avançant m’està venint una sensació de claustrofòbia molt desagradable. Enmig de tot plegat, em giro a la meva dreta, cap a on les vies del tren i veig aparèixer a la Martina per l’altra banda, completant una excursió en cavall amb un grupet tot baixant pel camí que a l’hivern es coneix com la Pista del Funicular (en definitiva: per on hi havien les vies de l’antic funicular fins que ho van substituir pel telefèric). La Martina també em veu. I no n’estic del tot segur per la distància que hi ha entremig, però juraria que m’acaba de fer un gest; em sembla que m’acaba de fer que sí amb el cap. Es podria dir que si jo necessitava el seu permís, o la seva benedicció per fer el que vaig a fer, ara ja ho tinc. I en el moment just; com si ara ella m’hagués alliberat de tota aquesta claustrofòbia que per uns instants s’ha apoderat de mi. Tant de bo, que el meu “alter ego” del futur ho veiés… qui sap? Ara, en tornar a casa seva potser tot està millor que abans que ens trobéssim ahir a la nit… potser ara ell i la Gisela estan junts; potser amb la Martina continuen sent amics… qui sap?

Entro a l’hotel, però abans vaig a la cafeteria i demano un cigaló de rom. M’encenc una cigarreta. Hi continuo donant encara algunes voltes a tot plegat mentre apunto el meu correu electrònic en un paper. Em prenc el cigaló i m’acabo la cigarreta. M’aixeco i vaig al restaurant. Ja veig a la Gisela amb el seu uniforme rebent als clients que entren a dinar. Em somriu quan em veu. Li demano la seva adreça de correu electrònic. Me la dóna, me l’apunto al meu telèfon, i li dono el paperet amb la meva adreça. Ens quedem uns pocs segons mirant-nos l’un a l’altra; ella em mira somrient; jo també miro de somriure, però la meva “gràcia natural” és la que és… què hi farem; ella em mira amb cara d’enamorada, com qui no t’escolta quan hi parles, perquè se’t queda mirant enamoradament. Sento que em poso vermell. M’escuro el coll i…

-Escolta -li dic per trencar el gel- he de parlar amb tu… t’he d’explicar una cosa que t’afecta directament.