Divendres. Començo a escriure aquesta crítica, quan encara no he anat a veure “la pel•li”; properament tornaré a entrar a un cine per primera vegada, concretament des que el dia 14 d’abril del 2012, vaig anar a veure “Titanic 3D”, “casualment” el dia en que es complien 100 anys justos de l’inici de l’enfonsament narrat en aquesta pel•lícula. Però aquest és un altre tema; de moment vaig avançant feina. Per ara, pel que fa a la pel•lícula sobre Queen, em baso en el seguiment que durant l’últim any n’he anat fent del rodatge, així com dels detalls que en compta-gotes anaven apareixent; estic esperant a veure la pel•lícula amb una barreja d’expectació i decepció. Expectació perquè la quantitat de recursos emprats, així com els tràilers que hem pogut anar veient, tenen prou bona pinta, deixant entreveure que la producció està a l’alçada dels seus protagonistes. I decepció per constatar, no el fet que la pel•lícula faci un seguiment de la trajectòria de Queen fins, no més enllà de la seva mítica aparició en el “Live Aid” del 1985 a l’estadi de Wembley, sinó, que per fer acabar la pel•lícula en aquesta data sense deixar-se masses coses al tinter, s’han permès la “llicència” d’alterar l’ordre cronològic de certes situacions que (algú deu haver pensat), no per acabar la història al 1985 s’haurien de passar per alt. Però no estem parlant de possibles “llicències artístiques” relativament menors (ara que… caracteritzar a Freddie Mercury amb el seva icònica estètica dels anys 80 ja a l’any 1977, tampoc es pot dir que sigui seriós). Però el més greu de tot, és que segons la pel•lícula, Mercury ja hauria estat contagiat pel virus del VIH d’abans de pujar a l’escenari del “Live Aid” al 1985, tancant així la porta a una possible segona part de la història de Queen (no seria el primer biopic que es grava amb primera i segona part), petant-se així moments tant per si mateixos, icònics, com “A kind of magic” i el seu posterior “Magic Tour” (l’última gira de Queen amb Freddie Mercury, a més de ser la més exitosa de la seva història), “The miracle”, “Innuendo”, o el duet de Freddie Mercury amb la Montserrat Caballé. Perquè a veure una cosa… veient el “rigor” històric d’aquesta “Bohemian Rhapsody”, un pot arribar a pensar que podrien ser igualment murris per alterar també l’ordre cronològic de determinats esdeveniments davant d’una hipotètica segona part, però… en aquest cas els hi quedaria alguna cosa per alterar? A veure… entenc que a ningú li vindria massa de gust re-viure els anys més delicats de la vida de Freddie Mercury lluitant contra la malaltia, però és que entre obviar d’exposar-ne detalls diguéssim… pornogràfics, i el que finalment han fet, em sembla que haurien pogut buscar altres solucions. Per exemple… ja que acabes la pel•lícula en el Live Aid del 1985, quina necessitat hi havia de “contagiar” a Mercury amb el VIH dos anys abans de quan això va passar? Per què no et podies limitar a acabar la pel•lícula sense haver d’incloure-hi amb calçador aquest “episodi” de la vida del cantant de Queen? Potser perquè a aquestes alçades ja tothom sap de què va morir? El problema, és que la gent també sap que després del “Live Aid” hi va haver un “Magic Tour”… i posteriorment uns anys sabàtics que d’alguna manera també hi han intentat incloure-ho apretant, i si cola, cola. Però bé. Ara encara he de veure la pel•lícula el proper dimarts. Tothom em diu que és molt bona. Dimarts ho veurem.
Dimarts, gairebé dimecres. Ja he vist la pel•lícula. Abans que res, i com deu estar passant (i continuarà passant) a tots els cines a on s’està projectant, al final de la tot, totes i tots hem aplaudit. Vagi per davant, que és una pel•lícula molt ben feta; la producció és impecable, i tots els personatges, caracteritzats gairebé al mil•límetre (i amb els actors que recreaven als integrants de Queen, que es nota que alguna que altra classe de guitarra / baix / bateria / piano han rebut com a mínim). Els escenaris, impecables: per exemple, l’escenari que van construir per recrear el “Live Aid”, es va encarregar ni més ni menys que a la mateixa empresa que al 1985 va muntar l’escenari original. La música de Queen (i d’Smile al principi), sempre encaixant a la perfecció. Constatar també, que malgrat que la pel•lícula tracta a Queen, en el seu conjunt, com a pal de paller, té un protagonista clar i evident (i per a molta gent, esperat): Freddie Mercury. Tot i que també ha quedat palesa una cosa: Queen no hauria estat el que va ser, sense Freddie Mercury, però Freddie Mercury tampoc hauria estat el que va ser, sense Queen.
Pel que fa a la cronologia dels fets… la cosa ha resultat pitjor del que m’esperava; d’una banda, es nota que algunes escenes puntuals han estat introduïdes amb calçador per tal de poder-ho incloure en el conjunt de la cinta, sense que se’n dispari la seva durada (no és “Titanic” d’en James Cameron, però dura dues hores i quart). Pel que fa a la resta d’escenes, resulten verídiques, però cronològicament barrejades; algunes realment es corresponen amb l’època indicada, però d’altres no; algunes les han ficat amb calçador per fer-les coincidir amb el “Live Aid”, però d’altres simplement les han posat a la babalà. Però per mirar de no “espoileritzar” massa més la pel•lícula, em limitaré a puntualitzar què és el que va passar realment a Queen (o si més no, què és el que es va explicar en les diverses biografies publicades sobre el grup), de manera que qui vegi la pel•lícula ho pugui anar ubicant a on correspongui:
– En el moment en que Freddie Mercury es va oferir com a cantant de les cendres d’Smile, després que Tim Stafell decidís abandonar el grup, uns i altres ja es coneixien. De det, Freddie Mercury i Tim Stafell havien estat companys de pis; a l’època en la que Stafell era baixista i cantant d’Smile, Mercury era cantant d’un altre grup, anomenat Ibex.
– La cançó d’Smile que apareix a la pel•lícula, “Doing all right”, efectivament era originària d’aquest grup, tot i que més endavant apareixeria re-gravada en el primer disc de Queen al 1973.
– La icònica imatge de Freddie Mercury amb només una part del pal de micro es va forjar mentre era cantant d’bex, quan a mig concert el pal de micro se li va desmuntar. Naturalment, ell va continuar amb el tros de pal que li quedava, i la resta, ja la coneixem.
– “Fat bottomed girls” és de l’any 1978, i pertany al disc “Jazz”.
– “We will rock you” és de l’any 1977, i pertany al disc “News of the world”.
– El disc “A night at the opera” del 1975, comença amb la cançó “Death on two legs (Dedicated to…)” que com el propi títol indica, està dedicada. Concretament dedicada a l’aleshores ja ex-mànager de Queen, Norman Shefield. Seria després de trencar relacions amb ell, que Queen fitxaria per EMI.
– Les veus de la part operística de “Bohemian Rhapsody” varen ser enregistrades en la seva integritat per Freddie Mercury, Brian May, i Roger Taylor.
– Al llarg del 1985, Queen havia estat de gira mundial de presentació del seu aleshores últim disc, “The works”, que entre altres coses els va portar a tocar al “Rock in Rio” aquell mateix any. El “Live Aid” va ser la seva darrera aparició en directe de Queen abans de tornar a l’estudi per enregistrar “A kind of magic”. De fet, encara al 1985 es va publicar el single de “One vision”, primera cançó del seu següent disc.
– En completar-se el “Magic Tour”, la gira de presentació de “A kind of magic”, Queen es va dissoldre; la fractura més forta en el sí de Queen va començar a principis dels anys 80, sobretot entre Freddie Mercury i Brian May; mentre que el primer apostava clarament per sonoritats més poperes, el segon volia continuar tocant Rock, cosa que es podia percebre de manera bastant clara veient l’autoria d’unes i altres cançons.
– Freddie Mercury es va reconciliar amb en Brian May (i amb Queen) en haver-se assabentat que tenia la SIDA; això va ser cap al 1987 o 1988. Va ser degut a la malaltia que arribats a aquest punt, després de publicar-se els discos posteriors no tornaria a haver-hi gira.
– L’autoria de les cançons de Queen, des del seu inici era un tema controvertit, ja que van seguir com a criteri, que l’autor de la lletra de la cançó, esdevenia autor de tota la cançó; si bé la música podia estar composada per varis integrants, només l’autor o autors de la lletra n’eren reconeguts legalment com a autors de la cançó; això repercutia en els corresponents repartiments de royalties, comportant que a la llarga cada integrant es centraria en les seves pròpies composicions, enlloc de composar “en conjunt”. Però a partir de la reconciliació de Freddie Mercury i Brian May, es va decidir que l’autoria de totes les cançons recauria per igual a tot el grup. És per això que en els discos “The miracle”, del 1989, i “Innuendo”, del 1991, les cançons constaven composades senzillament per Queen. Paradoxalment, en la majoria dels casos, les cançons d’aquesta època solien tenir en realitat un únic autor.
– I com a curiositat sobre el vincle que sempre hi va haver entre Freddie Mercury i Mary Austin, en el testament del cantant de Queen, l’hi va deixar a qui havia estat la seva novia ni més ni menys que la seva mansió de Garden Lodge, així com meitat del seu patrimoni. A dia d’avui, només ella sap a on resten a l’actualitat les cendres de Freddie Mercury.
També remarcar la presència que els gats de Freddie Mercury tenen al llarg de tota la pel•lícula; inclosa Delilah, gata a la que Mercury l’hi dedicaria a “Innuendo” una cançó que duria el seu nom en el títol.
Per últim, vull constatar un error que em sembla del tot incomprensible: en cap moment de la pel•lícula hi apareix Spike Edney. Per a qui no ho sàpiga, Spike Edney és, des del 1984, i encara a dia d’avui, teclista de Queen en directe; se’l podria considerar com “el cinquè Queen”, i de fet, en les gires que actualment duen a terme amb l’Adam Lambert, consta també com a director musical.
Sigui com sigui, continua sent una molt bona pel•lícula; un pèl controvertida en el sentit cronològic, però com història d’un grup de Rock, totalment recomanable. Reconec que m’ha dolgut que s’hagin saltat l’època que va del 1985 al 1991, però en part també ho puc entendre. Per últim, una recomanació a tota la gent que encara l’hagi d’anar (o tornar) al cine a veure “Bohemian Rhapsody”: quedeu-vos fins al final de tot; no us aixequeu de la butaca fins que hagin acabat de passar totes les lletres dels crèdits, i assaboriu aquesta música; perquè sempre és un bon moment per assaborir totes i cadascuna de les notes del millor grup de Rock de la història.
El Freix d'en Blog 