LA DARRERA HORA

Sona el xiulet. L’andana s’està quedant cada cop més buida. Es tanquen les portes i el tren de la darrera hora arrenca, com cada dia a la seva hora (bé… com cada dia tampoc, però aquest ja és un altre tema). Miro per la finestra una última vegada, abans que el tren entri al túnel. Encara puc veure el llac però d’ella no n’hi ha ni rastre. Tampoc em sorprèn; em sembla que no és molt de voltar per allà; suposo que quan vius i treballes en un lloc com aquest, veus com perd tot l’encant.Ja hem deixat l’estació una mica més enrere; ja queda menys per tornar al món real. Trec la guitarra de la funda, l’endollo al “marschallito” i em poso a tocar alguna melodia melancòl•lica; potser l’hi faig una cançó amb això. Intento animar-me pensant en la música. Sí… potser l’hi faig una cançó amb això… o potser no. Avui no estic inspirat; ja fa una temporada que no ho estic. I tampoc tinc masses ganes de tocar que diguem. Merda!

No recordo haver vist enlloc més una mirada com aquella; tinc una mala llet especial jo per caçar al vol aquestes coses, però a vegades em toca dissimular i “mirar cap a una altra banda” per no incomodar a ningú. De fet, jo mateix em vaig acollonir una mica quan em vaig adonar que em mirava. Potser el que em va acollonir realment, va ser la seva mirada, perquè sens dubte tenia alguna cosa especial. Era com si intentés veure què s’hi amaga més enllà de les meves retines; com si intentés veure la meva ànima. Crec que només mirant-nos als ulls ella i jo podiem arribar a saber d’una manera més o menys llògica, de què parlavem… o de què voldriem haver parlat. Potser el que ens faltava per superar, era precísament això; parlar; l’obstacle de les paraules a on, en definitiva és mesura la nostra manera de complicar-nos la vida. És com allò de “jugar-se’la en les distancies curtes”; una sola paraula a vegades pot arribar a significar la diferència entre el cel i l’infern, i com deia en Grouxxo, “millor callar i semblar tonto, que obrir la boca i desvetllar-ne els dubtes”. D’això ja fa temps… gairebé un any. Després vam perdre el contacte gairebé per complet… i vaig preferir “esborrar-la”; està clar que no era el moment, i la idea de mantenir “eternament” el record d’una mirada en forma d’amor platònic, és molt bonic per a la lletra d’una cançó, però jo ja estic curat d’espants i ja començo a no tenir edat per a segons què.

Però avui ens hem tornat a trobar. Les mirades han tornat a l’ordre del dia. Sí, mentre dinavem en aquell menjador, les mirades a reull eren constants. Era com si tots dos estiguéssim esperant que l’altra persona mogués fitxa; el que costa realment no és moure fitxa, sinó moure la correcta, perquè després “no queda bé” moure-la més d’una vegada, si l’altra persona encara no ho ha fet. Collons… que complicat. A jutjar per l’aparença, ella pot arribar a sentir per a mi, el mateix que jo per ella. Però és clar… sempre a jutjar per l’aparença. No… no pot ser només una aparença; no ho havia vist mai això. Em sembla que últimament m’he obsessionat tant en “existir”, que ara no sé com dir-li a ella que també “existeix”. A veure… ja sé que la seva situació no és la més fàcil i agradable del món que diguem… però collons…

El tren segueix vorejant lentament aquesta vall; seguim baixant. De sobte el meu company (que entre altres coses està com una cabra) em fa un sugeriment…
– Vols que tornem a pujar?
– No – M’en moro de ganes… o potser no en tinc tantes ganes… sento que ara mateix hi pinto més aviat… res. El meu company no para de repetir-me sobre la “creença, que no coneixement” de que ella està “col•lada” per a mi, però jo… ja no sé què pensar. També m’ha suggerit que pot estar acollonida per a tota la situació… i jo també, no et fot!! Però vaja, siguem realistes… dubto molt que es vulgui veure enmig d’un triangle amorós… deu ser això; ni ella es vol veure enmig d’un triangle amorós, ni jo vull, ni penso formar-ne part, o sigui que cap problema, tot arreclat. Déu meu… quin calvari.

A part de tot, demà treballo i no estic per anar fent excursionetes; ja se n’encarregaran prou allà a la feina de recordar-me quin és el meu lloc, enmig d’una gran merda; que en ocasions tinc ben poc a veure amb aquell noi intel•ligent, convincent, racional, etc o l’estranya raó que sigui per la qual ella s’hagi fixat (o com collons es digui el que hagi sentit o fet per dintre seu) en mi.

Quan us heu despedit, em diu el meu company, ella no t’escoltava; et mirava. Ah mira, que simpàtica… i què vol dir això, pregunto.
– Ho fan molt això les noies… quan estan enamorades; els hi parles i de sobte no t’escolten perquè s’et queden mirant.
Ah mira, està bé això; al final potser no caldrà que em plantegi estudiar un màster de psicologia per entendre a les dones (entre altres coses perquè estudiar i jo, som dos conceptes absolutament incompatibles). Quin merder… la idea d’aprofitar-me d’una possible tragèdia per conquistar el cor d’una dona… tampoc és una cosa que m’entussiasmi especialment, però ja ho diuen que això és la guerra, no? Que absurd tot plegat… si en tingués ocasió, li diria unes quantes coses sobre la vida; “quan et decidiràs a fer un pensament? Tampoc t’equivoquis. Només parlo de tu; de tu i del que tu vulguis fer amb la teva vida”. Sí… exacte, amb tota aquella convicció que tinc a vegades, i que en segons quins moments no aconsegueixo “recordar” d’una manera nítida. Potser no sóc el més indicat per donar consells de valentia quan jo mateix no m’atreveixo a predicar amb l’exemple amb la meva propia vida. O potser… és perquè sé prou bé el pa que s’hi dóna quan vols fer un pas endavant, que ningú li podrà dir com jo, que deixi aquest estat d’indecisió permanent… però tornem al tema de les mirades; la mirada no enganya, però de paraula em pot dir que “aquí no passa res” i… i no passa res.

A vegades em sembla que em fa més por, plantejar-me que algun dia em pogués anar bé amb ella. Sí, tinc por que ens vagi bé; tinc por perquè potser no la sabria fer feliç; no me n’adonaré, i com sempre, se m’escaparà. I acabarà com sempre se m’han acabat els intents de conquistar a altres dones; malament. Però què dius?? Si encara no has tingut temps de cagar-la… potser aquesta vegada no la cagues. Ves a saber, potser ella pensa el mateix… no, si encara serà veritat que parlem en el mateix idioma ella i jo… ep!! Ja som a Ribes. I sí, ja sabem de què parlem…

Anuncis

DEFINITIVAMENT, NO TINC SENTIT DE L’HUMOR

Sens dubte, la millor manera de vèncer a algú que et vol atacar verbalment, és apropiar-te irònicament del desqualificatiu en qüestió. I sembla ser que en això s’han basat en Benet i Jornet i companyia per a promocionar als seus “Herois quotidians” tot creant una associació de telespectadors neo-abertzales emprenyats de Catalunya amb la qual no paren de reivindicar que el programa que presenten és xocant. La veritat és que d’un bon principi em va resultar curiós, encara que francament… el vocabulari “políticament incorrecte” del noi de la barba (que em sembla que era el director de Televisió de Catalunya fins que va ser substituit per a la Mònica Terribas) a l’annunci tot deixant anar exhabrutpes com ara… “pixada fora de test”, “poca-soltada”, i d’altres per a l’estil… ja em feia pensar a mi que si això podia prometre alguna cosa, era més aviat dubtosa.Després, per casualitat vaig llegir una noticia sobre “Herois quotidians”, del mateix dia que s’estrenava, i a on em va cridar l’atenció que tot fent referència al suposat humor àcid que impregnaria aquest programa, es posaria a prova el sentit de l’humor dels catalans; a veure si seriem capaços d’assumir una classe d’humor que vagi més enllà d’en Buenafuente (segurament es referiria al Buenafuente dels seus bons temps… o no) i de Polònia, ben bé com si el fet precísament d’assumir-ho vingués a ser alguna cosa així com fer un pas endavant. Doncs bé, anem a veure això dels “Herois quotidians”…

Al començar aquest programa, resulta ser una espècie de “Entre línies” en versió “humor”, amb reportatges. Bé, anem a veure aquests reportatges…

Comencem amb un cantautor que “dóna veu” a la gent de dretes amb el seu èxit “Soy de derechas”. No… si el que em fa rabia, és que se m’ha enganxat la cançó dels collons… “Tú lo sospechas, soy de derechas, y Cataluña, es una región…”. I resumidament… dreta: nacionalista espanyol, votant del PP (“que se n’aniria de copes amb en Rajoy”), amb un cert aire tirant a franquista, amant de la morbositat de marcar la casella de l’església catòlica quan fa la declaració de la renda, i que sempre viatja en primera classe. Un dia d’aquests li preguntaré al meu avi, que per a qui no ho sàpiga, va ser en el seu moment, i juntament amb altres activistes anti-franquistes de classe treballadora, co-fundador d’Unió Democràtica de Catalunya al Vallès Oriental, què en pensa d’això. Però vaja… ni que la resta de cantautors fóssin d’esquerres!! Després no ens ha d’estranyar que en aquest país ens hi apareguin coses com el partit aquest dels Ciutadans.

Continuem… amb el consell del dia. Aprenem a no ser racistes quan anem a comprar: A partir d’ara, enlloc de “braç de gitano” direm “braç d’ètnia gitana”. Enlloc de “blat de moro”, direm “blat de magrebí”. I enlloc de “arròs negre”, a partir d’ara direm “arròs de color”. En aquest últim punt, no puc evitar recordar un cèlebre acudit que no podia tenir més raó: “jo sóc negre; he nascut negre, visc negre, i moriré negre; tu ets blanc; has nascut blanc, quan t’enamores et tornes vermell, quan et foten una hòstia en tornes blau, quan t’emborratxes et tornes morat, quan… I TU A MI EM DIUS HOME DE COLOR?”. Però… amb tot això em va quedar un dubte: quan he d’enviar a fer fotolits per a impressions de color negre a la imprenta a on treballo… com se suposa que l’he de seleccionar per no ser racista?

Després… bé, en realitat aquest va ser al principi, però és igual… un bar-restaurant gallec gay. A on bàsicament, transformen un bar-restaurant de menús dels de tota la vida per a la classe obrera, en un restaurant-joieria d’aquests, com en dic jo; típic restaurant amb plats “de disseny”, a on es revaloritza més la presentació que el menjar en sí. I és que hi ha certs aspectes en els quals generalitzar… no hi he acabat d’estar mai d’acord. No és que ho trobés ofensiu, però… tampoc li vaig trobar la gràcia. Tinc dues amigues lesbianes. No crec que s’ofenguéssin però… hi hauran trobat la gracia? (moment de suspens)

Bé, a veure… era el primer programa. També és allò que penses… els hi falta rodatge. Donem-los una mica de temps. I avui, ha arribat el segón programa (bé… ho he de reconèixer… posats a veure estupideses sense cap mena de gracia, allò del cantautor de dretes, va deixar el llistó molt amunt). Primer han fet un reportatge sobre “l’ampollot”, a on un grup de veïnes i veïns s’han solidaritzat amb el jovent que surt a emborratxar-se al carrer, tot canviant-los la priva barata del súper, per vi i xampany del més car, i substituint la música “xumba-xumba” per música clàssica en directe a càrrec d’un quartet de corda. Bé… una cosa he de reconèixer; m’ha fet gracia quan la veu en off ha dit “no hem d’oblidar que aquesta gent seran en el dia de demà els gobernants d’aquest país”, però vaja.

Després, el consell del dia. Si ja no n’haviem quedat prou escarmentats de solidaritzar-nos amb els braços d’ètnia gitana, el blat de magrebí i l’arròs de color, ara ens hem de solidaritzar amb els i les lladres carteres de les Rambles de Barcelona. I no entraré en detalls perquè ja m’estic allargant massa.

Per últim… reportatge sobre “maitres anònims” depressius… i aquí és quan he decidit que no feien res d’interessant, i he apagat el televisor.

En resum. No és que m’hagi ofès realment pel sol fet de no trobar-hi la gràcia en aquest intent de comèdia. No és que cregui que pixen fora de test, o que siguin poca-soltes, ni res per a l’estil. Senzillament… fan pena; és patètic; no ofendrien a ningú ni invocant la Moreneta, com el conseller Baltassar amb la sequera. Pensava en aquell article sobre l’humor dels catalans, i definitivament, valgui la ironía del principi, no dec tenir sentit de l’humor; no dec sentit de l’humor, perquè una de les coses que em motiva a l’hora de veure un programa d’humor (digue’m estrany), és que vull riure. I ja ho tenim això els catalans, que som tant tancats que no mirem més enllà del Polònia, d’en Buenafuente, i en definitiva, de res que vagi més enllà d’en Joan Capri. Deu ser una de les gangues que el nostre humor sigui precísament, humor català; de la mateixa manera que l’andalús i el manyo aquells no sempre han acabat de connectar a Catalunya. I ei! Això que vinc de pagès.