COM FER UN ESTATUT PER UN PAÍS D’IMBÈCILS EN SET DIES (conceptes bàsics)

PREÀMBUL:

Estava jo fent transbord a través del “magnífic” intercanviador “existent” actualment a l’estació de Sagrera. A boca de carrer, em van donar un tríptic informatiu, sobre l’encara més “magnífic” Estatut aquest, que haurem d’aprovar o no, en referèndum.

 

Me l’he estat mirant (això sí… d’entrada amb certa indiferència), i per bé de que un preàmbul és una declaració d’intencions… un paràgraf purament informatiu i totalment mancat de base jurídica, doncs ara és el que farem… una declaració d’intencions a partir del que es pot llegir en aquest tríptic.

 

Comencem per la portada. Bé… de fet, sobre el disseny gràfic, res a dir (només faltaria que en una crida al poble des de les més altes instàncies institucionals del país, encara s’hagués d’anar a sobre amb la tant malaurada imatge de confondre a simplicitat amb la xapussa que tan es dona en certs àmbits del disseny gràfic…).

 

Primeres dues pàgines: aquí hi fan un resum de les grans meravelles de les quals gaudirem les catalanes i els catalans, amb aquest nou Estatut; més autogovern, més reconeixement nacional, més finançament, bla bla bla…

 

A continuació, ens trobem una foto d’una nena i un nen, remant amb una barca d’aquestes del llac del Parc de la Ciutadella. Tot queda en l’harmonia de la convivència que des d’aquest tríptic s’intenta vendre (dono per fer que, a aquests nens encara no sabran res de l’inici tètric d’aquest parc tan harmoniós… ja els ho explicarem quan siguin una mica més grandets). Cap objecció sobre aquesta imatge.

 

Acte seguit, anem a per alguns punts, que han volgut destacar com a grans fites aconseguides en el nou Estatut, en relació amb el de l’any 1979, i que ara mateix us reprodueixo tal qual. A veure si hi trobeu la trampa:

 

Identitat Nacional:

L’Estatut reconeix Catalunya com una nació, defineix quins són els seus símbols, reconeix drets històrics, i com es relaciona amb Espanya i amb la resta del món.

 

El nou Estatut iguala el català i el castellà, alhora que prohibeix qualsevol discriminació per raó de llengua.

 

Nou finançament

L’Estatut estableix un model de finançament que garanteix a la Generalitat els diners necessaris per afrontar l’exercici adequat del seu autogovern: gestionarà un percentatge més elevat dels impostos que paguen els catalans i les catalanes i crearà l’Agència Tributària de Catalunya.

Article 202.1 “La Generalitat disposa d’unes finances autònomes i dels recursos financers suficients per afrontar l’exercici adequat del seu autogovern”

 

Nous drets i deures

L’Estatut amplia els drets i deures dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Article 40.8 “Els poders públics han de promoure la igualtat de totes les persones amb independència de l’origen, la nacionalitat, el sexe, la raça, la religió, la condició social, o l’orientació sexual, i també han de promoure l’eradicació del racisme, l’antisemitisme, de la xenofòbia i de qualsevol altra expressió que atempti contra la igualtat i la dignitat de les persones”.

 

Noves competències

L’Estatut atorga al Govern de a Generalitat noves competències en àmbits com l’educació, la familia, la immigració, l’habitatge, l’agricultura, les transports, la justícia, el medi ambient, el treball…

Article 47 “Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats”.

 

Un cop hem arribat aquí… el dubte que em sorgeix vindria a ser… qui és exactament, que s’ha deixat de fer la citació de l’article pertinent en el qual consta la “identiat nacional” (que per si algú no s’en recorda, era una de les grans fites del text)? El/La dissenyador/a gràfic/a? El Govern de la Generalitat? En Mas? En ZP? … Bé… vaja, ja sabem que en el preàmbul (que ara de sobte, segons el PP, ara resulta té base jurídica -no fotis…-) consta Catalunya, àmpliament reconeguda com a nació d’estar per casa.

 

Però… per a tot això, alguns integrants del quadripartit que va aprobar el famós Estatut del 30 de Setembre, en ZP amb la famosa promesa preelectoral de quan no s’esperava guanyar les eleccions, i en definitiva… el poble de Catalunya, perquè total… si ens passem tant de temps barallant-nos per com volem l’entrecot no m’estranya que l’Estatut que tinguem sigui una merda, exposem:

 

PRIMER DIA – La Filigrana Catalana

1.1- El Parlament de Cataluna, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya d’una manera àmpliament majoritaria com allò que ja sabem, però no ho digueu gaire fort, que com se n’assaventin a Madrid, ja la tenim liada.

 

SEGON DIA – La Generalitat

2.1- La Generalitat, és el sistema institucional en què (en funció del partit o partits governants, ja sigui amb majoria, amb minoria, o en coalició) s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya.

 

2.2- La Generalitat és integrada pel Parlament, la Presidència de la Generalitat, el Govern, i els consellers dissidents, aquests últims, per raons de pactes partidistes, ingovernables, i a contra natura.

 

2.3- Els municipis, les vegueries, les comarques, i els altres ens locals que les lleis determinin, dels quals el pobre pringat encarregat de redactar tota aquesta parrafada de merda (el qual ha de procurar que quedi el més institucional i correcte possible) no s’en recorda de quins són, integren també el sistema institucional de la Generalitat, com a ens en els quals aquesta s’organitza territorialment, sens perjudici de llur autonomia (que hostia… el poble de Catalunya no sap ben bé de què va això, però queda bé).

 

2.4- Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució (o sigui… la Constitució, perquè total…)

 

TERCER DIA – Els símbols de Catalunya

3.1- Catalunya, definida com a Filigrana a l’article 1 (més que res… perquè ara ningú es prengui molt en sèrio això de la nació, eh!), té com a símbols nacionals, la bandera, la festa, l’himne, i Fernando Alonso quan corri al Circuit de Catalunya.

 

3.2- La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc, que uns diuen que antigament era la de la Corona Catalano-Aragonesa, altres, que era la bandera de la Corona Aragonesa i de la qual, Catalunya la té perquè no va ser altra cosa que una puta regió de merda. Doncs aquesta bandera ha de ser present en els edificis públics, tots els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya, i als dormitoris de Jordi Pujol, Carod-Rovira, Artur Mas, Maragall, i ZP (per la conya de l’Espanya plural) cada cop que algú d’ells es disposi a realitzar l’acte sexual amb la seva muller (o no).

 

3.3- La festa de Catalunya, és la Diada de l’Onze de Setembre. Però tampoc t’hi mengis molt el cap amb això; si et dediques al món de l’hosteleria, et tocarà pringar igual, burro/a!!

 

3.4- L’himne de Catalunya és Els Segadors. També s’accepta Bon dia d’Els Pets, des del moment en que s’utilitzà aquesta cançó per promocionar un documental-homenatge al boom d’una estratègia de país equivocada,  sent una cançó que per res la representa (però… és que si no, s’emportaven l’Scatergories).

 

3.5- El Parlament ha de regular les diverses expressions del marc simbòlic de Catalunya i n’ha de fixar l’ordre protocolari (però compte… només en el marc simbòlic).

 

3.6- La protecció jurídica que correspon als símbols de Catalunya, és la mateixa que correspon als altres símbols de l’Estat. Els comentaris d’Alfonso Guerra, de fer passar l’Estatut pel ribot, també.

 

3.7- Fernando Alonso serà considerat també símbol nacional, cada vegada que corri al Circuit de Catalunya, ja que… uns, són nacionalistes catalans, altres, nacionalistes espanyols, però no ens enganyem; quan venen les competicions de fórmula 1, tothom a animar a l’Alonso, que per qui encara no ho sàpiga, “és d’aquí” (sense quedar molt clar, si és que “aquí” es refereix a la “indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles”, a la Confederació d’Estats Ibèrics de la II República, la Península Ibèrica com a tal, l’Espanya plural d’en Zapatero, Asturies en sí -perquè com aquell qui diu, està aquí al costat-, o a l’Empordà, donat que el President Maragall, ha explicat al país, que Fernando Alonso, mig asturià, mig no sé què, de petit es venia a entrenar amb el cotxe de carreres a l’Empordà).

 

QUART DIA – Les seleccions esportives nacionals

4.1- Catalunya defineix quines coses mouen el món, i en conseqüència, el país: l’amor, els diners, i l’esport (concepte que es definirà en detall en el següent punt).

 

4.2- Les etiquetes de totes les cerveses que es venguin en tots els bars Deportes abonat a Canal +, Via Digital (o a qualsevol d’aquestes merdes varies), compresos en tots els pobles, recollits en l’àmbit geogràfic de Catalunya, hauran de dur incorporada la senyera, com a símbol nacional de Catalunya, cada vegada que la selecció catalana de futbol realitzi un partit amistós amb alguna selecció exòtica de rigor, alguna vegada de les quals no coneix ni sa mare (dos cops l’any com a molt).

 

4.3- La Generalitat subvencionarà als esportistes que prenguin més de 12 cerveses quan hi hagi partit.

 

4.4- Fernando Alonso, com a símbol nacional, portarà la senyera quan corri al Circuit de Catalunya, ja sigui en entrenaments o en competició oficial. En cas d’estar-se entrenant per l’Empordà, també portarà un pot d’anxoves de l’Escala, com a símbol comarcal.

 

CINQUÈ DIA – L’Aran

5.1- El text aprovat al 30 de Setembre definia l’Aran com a “Realitat Nacional Occitana”, que seria una cosa similar a la nació d’estar per casa, que consta en el present text estatutari. És per això, que amb la retallada, l’Aran és una comarca i s’ha acabat el bròquil.

 

SISÈ DIA – Els recursos de la Generalitat

6.1- Aquí és a on hauriem d’explicar totes les genialitats que van pactar en Mas i en ZP, però com que és molt llarg, ni tu ni jo en tenim ni puta idea de números, i total… ens seguiran acusant igualment d’insolidaris i de que España se rompe (perquè no ens enganyem… en el fons, que Catalunya sigui una nació els importa una merda) i tot això, doncs res. Que el finançament està molt bé i tal.

 

6.2- Amb tot, les balances fiscals, segueixen sense publicar-se (o què et pensaves?).

 

SETÈ DIA – Déu va descansar (cronología d’un Estatut fet en set dies)

7.1- Jordi Pujol es retira. Tots els partits comencen a presentar els seus respectius projectes d’Estatut, prometent “l’oro y el moro” pels quatre cantons de Catalunya. La previsible pujada d’ERC, comportà que fins i tot els més escèptics es tornaren més catalanistes que el Papa.

 

7.2- ERC dona el govern a Maragall. Funden el Tripartit amb el Pacte del Tinell, i té lloc el primer “govern catalanista i d’esquerres” de Catalunya (dels quals, sempre quedarà el dubte, de si algú d’ells, realment s’ho va creure).

 

7.3- Carod-Rovira s’en va d’excursió a Perpinyà.

 

7.4- Maragall li diu a Mas que té un problema que es diu 3% (ah sí… això venia per alguna que va passar al barri del Carmel… no m’en recordava).

 

7.5- S’aprova l’Estatut del 30 de Setembre. La plana major del “constitucionalisme” espanyol tremola: ¡¡ESPAÑA SE ROMPE!!

 

7.6- Mas i ZP pacten l’Estatut que aprovarà el Congrés dels Diputats (Catalunya ignora si durant la trobada, es va parlar de la famosa promesa).

 

7.7- Maragall fot al carrer als Consellers d’ERC (BURROS!!)

 

I en resum… que l’Estatut per de cara als propers 25 anys, serà una cosa així; recollirà els sentiment nacional ampliament majoritari, doncs… d’això… un país que no només fot nerviós als de fora, sinó també als de dins. Visca Catalunya, i visca l’Estatut… (que total… amb tot això encara no sé què votaré…).

Anuncis

ELLA VOLIA AMICS

És morena, alta, prima, i en un principi, de no més de 20 anys (encara que… a copia d’anar observant fotos i més fotos, em pregunto si és que en realitat és més baix aquest topall). El seu rostre transmet una mescla d’innocència i maldat, en un principi, només propia de l’adolescència (però… deixem-ho en un… “en principi”). Amb tota probabilitat, és la reina d’entre les amigues (o el que… en el títol d’una cançó de Sangtraït, és senzillament… “Abella reina”). És d’un altre país, només “vinculat” al meu, per pertànyer al mateix estat.

Fa una estona, se m’ha acut, per curiositat clicar a algun dels enllaços que apareixen en el requadre de “espacios actualizados”, i he anat a parar directament a la “uep” d’aquesta noia. En el seu perfil, no hi posa l’edat. El fet que ni tan sols s’hagi dignat a posar-hi alguna gracieta en forma de número, em fa pensar si és que no vol, de cap manera, revelar-la (silènci…). D’altra banda, en el mateix perfil, explica de manera “escoeta”, la música que li agrada, que té animals de companyia, la ciutat natal, la seva residència, però… al principi de tot, els seus interessos: “Interesado en… Amigos” (sobre el fet que posi “interesado” tractant-se de l’espai d’una noia, em fa pensar que el Sr Blog –recordeu… de ca’ls Blog, de tota la vida- pertany a aquesta saga de “moralistes sense fronteres”, que “no recorden” que ja estem al segle XXI).

La pàgina principal, l’encapçala una frase que no necessita cap tipus de lectura entre linies, i que vindria a dir alguna cosa així com que… “el cor d’una dona, és un món de profunds secrets”. Doncs bé… anem a veure aquests “profunds secrets” entre les fotos de les seccions corresponents:

Una de les primeres galeries, està dedicada a ella mateixa. Ni més ni menys que 50 fotos. I sí… realment, aquesta noia, és prou atractiva; en realitat, és molt atractiva. I ella, ho sap. Fotografies, n’hi han de totes classes, però d’aquestes… ben poques resulten ser amb tota probabilitat, espontànies. Al llarg d’aquestes fotos, apareix ella mateixa fent diferents postures més o menys sensuals, mirades més o menys “innocents”, conjunts de vestir més o menys provocadors. Si no fos perquè un “blog” no resulta ser precísament l’indret més adequat per trobar fèina, qualsevol diria que aquesta noia és model. Però no; “busca amics”.

També hi trobem una galeria dedicada a rareses varies, amb fotos de models, actrius, cantants, i altres tipus de dones que tant es caracteritzen per rendir culte al cos fins a extrems tant radicals. Segurament, la nostra protagonista hi deu veure en totes i cada una d’elles, la seva font d’inspiració; cadascú té els seus ídols. Però molt probablement, si en algun moment algú li ha parlat d’un programa d’ordinador que es diu Photoshop, que fa miracles, serà més d’esquitllada que altra cosa (d’aquí ve que molt probablement, aquesta noia no s’acabi de sentir del tot realitzada amb el seu propi cos).

Una altra galeria, està dedicada a les seves amigues. Les seves amigues, ja semblen anar (ara per ara) més en harmonia en la seva propia edat; convertir-les en “abelles reines”, és només una qüestió de temps. Pel que fa a les posturetes de les fotos… encara no estan prou madures; encara n’estan aprenent. Paciència.

I entre altres seccions, n’hi ha una més, que està dedicada exclusivament a la seva millor amiga. A simple vista… m’atreviria a dir que és una altra “abella reina”. En algunes fotos, l’amiga sembla una mica més santa que la nostra protagonista, o potser… no tant “experimentada”. Però vaja… millor deixar-ho en una possiblitat remota, si no volem córrer el risc d’equivocar-nos.

El tema és que després, totes es troben a la discoteca. És allà a on comença el joc. Les més expertes saben de sobres com s’ho han de fer per lligar amb un tio; les menys experimentades, es limitaran a observar i copiar (és només qüestió d’una mica de paciència).

En un altre racó d’aquella sala, hi ha també un grup de nois, disposats a lligar (o si més no… a intentar-ho). Uns amb més fortuna, i d’altres amb menys, també saben quins són els passos a seguir; els seus passos a seguir. En principi, no hi ha marge d’error. En aquesta colla, també hi ha algú, l’alter ego masculí de la “abella reina” (ja em perdonareu; no he trobat cap cançó de Sangtraït que el defineixi) que els hi explica com ho han de fer. Els hi explica, doncs… que “ella vol tenir amics”. Els hi explica que, en conseqüència d’això, i de tot el que hem vist fins ara, com a “abella reina” que és, ella es vol assegurar que a base “tenir amics”, tindrà al seu voltant una bona escuderia de pretendents que li permetrà triar… o no. També els hi explica, que a partir de tot això, per lligar amb una noia (i sobretot, si es tracta d’una “abella reina”), se les han d’empescar de la manera que sigui, perquè ella es pensi, que lliurement s’ha sentit fascinada per aquell tio, que en “realitat”, passa d’ella.

I en resum… que tot acaba sent el peix de sempre que es mossega la cua; com se l’ha vingut mossegant sempre, des de que la historia de la humanitat, humanitat va ser, i aquí ningú ha après res. Uns es diverteixen en el joc brut del “mascle ibèric” tractant d’impresionar estúpidament a les noies, mentre que elles fan el mateix, amb el del “sexe dèbil” procurant, si cal clavar una punyalada per l’esquena, fer-ho amb la màxima subtilesa possible. Tothom sap com estan les coses avui en dia a la societat. S’està parlant d’igualtat entre sexes, però les discriminacions no estan a la llei, sinó a les ments de la gent. Ara fa com vergonya parlar de “mascles ibèrics”. Avui en dia, ja no s’en diuen així. Però no ens enganyem… quan es parla per exemple… de “metrossexuals”, per dir-ho d’alguna manera… alguns ja saben, que es tracta de “mascles ibèrics” amb el pit depilat i/o vestits de hippie (cortesía d’Agatha Ruiz de la Prada). Mentrestant, elles es limiten a observar, a deixar-se fascinar, i a prendre en consideració un tracte aparentment delicat però no excent d’estratègia amb un punt de joc brut. A vegades, em fa l’afecte que és la manera en que s’ha estipulat a Occident, que els homes d’avui paguem el càstig que haurien hagut de pagar els nostres avantpassats, siguin o no de la nostra sang; ells, els qui van tractar a les dones de la propia història de moltes maneres, excepte com a persones. A vegades, un s’acostuma a pagar els plats trencats dels altres. Però independentment de la manera en que, la persona afectada reaccioni… independentment de la predisposició o no, a comprendre una situació que de per si, es presenta incomprensible… en qualsevol dels casos, això és la guerra. Quina paradoxia!! La guerra del sexe!! La guerra de l’amor!! La guerra de… una guerra; tant trista i estúpida com qualsevol altre. Perquè com tot en aquesta vida, l’art de la guerra es manifesta de moltes maneres; més o menys bèl·liques, més o menys sanguinàries… totes igual d’absurdes.

Probablement, la nostra “abella reina”, serà capaç de justificar tot aquest suposat comportament aquí exposat, perquè en algun moment desafortunat de la vida, un noi que va jugar amb els seus sentiments; li va fer mal. O potser, hi havia per allà a prop una altra “abella reina”, més experimentada que ella (qui sap si és la propia amiga a qui li dedica una galeria?), qui li va explicar “meravelles” dels tios.

En algun altre indret (o en aquell mateix), algun noi justificarà adoptar un comportament masclista, perquè en algun moment, alguna noia va jugar també amb els seus sentiments (o algú altre, li ha explicar que les noies són… com són).

En cap dels dos casos, a ningú li importa ja, si aquestes dues persones que havien jugat brut amb la nostra “abella reina” protagonista i el seu alter ego masculí, si és que realment van existir, van tenir en algun moment l’atreviment de justificar aquella actitut en que un temps abans… algú els havia fet el mateix.

Mentrestant, la cadena seguirà… i sempre em quedarà el dubte, de si és que realment… ella volia amics.

EL DEIXARIES MORIR?

Estava avui llegint al diari, la historia de Jorge Leon, el tetraplègic de Valladolid que dijous passat va poguer finalment morir en pau. En Jorge, també tenia un blog (http://destiladospentaplejicos.blogspot.com). En el seu encapçalament s’hi pot llegir el text següent:

 

“Que vagi en compte qui entri a aquestes notes amb esperit innocent i encara carregat amb el llast dels bons sentiments. No hi trobareu ànims per seguir endavant, ni consols càlids en aquest racó. Només ofereixo reflexions descarnades sense esperances amb la fredó de la raó mestressa del seu destí inexorable fins la mort. Tant bon punt hi ha esperança es perd la possiblitat de pensar racionalment i enfrontar-nos a la nostra mort, lliures i sense por.”

 

Però… millor no continuar llegint; n’hi ha prou en anar fent salts, i anar agafant paraules a l’atzar, perquè et vingui una certa inquietut.

 

Dissabte passat, n’estavem parlant de tot això amb un amic. Jo li explicava, que no he vist “Mar adentro” (a part de per poc cinèfil) perquè… no m’hi atreveixo. Ell em va explicar, que li havia passat una cosa similar amb “Jonny cogió su fusil”. Ell, sí que la va arribar a veure, però… només un cop.

 

De fet, no és a mi a qui han de convèncer de que hi ha un problema, amb una pel·lícula o una altra. Ni al meu amic. I segurament, tampoc han de convèncer a molta gent que hagi vist qualsevol d’aquestes pel·lícules, o que s’hagi atrevit a llegir, ni que sigui, algun fragment del blog de Jorge Leon. Ni ens han de convèncer de res, ni ens volem torturar sabent que hi ha un problema. Sona egoïsta? Sona covard? Rotundament… sí. Ho és. Però potser a vegades… necessitem ser egoïstes i covards, per tenir el cap fred i aportar algun gra de sorra per trobar una solució.

 

Però mentrestant? La vida per sí sola, és molt complicada. Però si un dia de sobte, et quedes tetraplègic, en un moment de la història a on encara no s’han trobat solucions clares per combatre el problema… llavors la vida senzillament, deixa de ser complicada; les complicacions et poden abocar a la desesperació, però que de sobte, “deixi de ser-ho”

 

Encara recordo a setè de bàsica, crec que era a classe de Religió. La professora ens estava parlant d’un home de Tarragona que era tetraplègic i volia morir. Ella, davant nostre opinava que no havia de morir, ja que aquell home “havia après a escriure” i a fer no sé quantes coses més, només amb l’única extremitat que podia moure. O… vaja… si no era això, alguna cosa per l’estil, però en qualsevol cas, la seva familia no el volia deixar morir. Llavors un company li va preguntar…

-Però si ell es vol morir, per què no el deixen?

A la qual, la professora va respondre…

Tu deixaries morir al teu pare?

Ningú va dir res. Jo tampoc. Però hi he pensat moltes vegades en aquella conversa. I si bé en aquell moment no vaig dir res, ara sí que li diria:

-Aquell home ja és mort.

 

Sí sí… hi ha moltes maneres de morir, i una de les pitjors, és fer-ho en vida; començar-ho i no acabar-ho. I ho dic sense por de que ningú em consideri un assassí, un suicida, o alguna altra bajanada per l’estil.

 

També recordo l’últim any que vaig anar a cataquesi. En certa ocasió, tocava confessió comunitaria. De cara als fel·ligresos que no sabien de què confessar-se, s’els facilitava una fotocòpia amb una llista de “pecats”. Era curiosa aquella llista. Començava pels pecats més bàsics (honradesa, traició, etc) per anar passant progressivament a temes més delicats. I vaig ser tan ingènu, que no m’esperava que en una “llista de pecats” a les portes del segle XXI, hi poguéssin arribar a aparèixer segons quina classe d’animalades. Concretament, posava “has practicat el sexe? i la homossexualitat?” I just després… “has aconsellat l’abortament? i l’eutanàsia?”.

 

Sobre tot això, només hi ha una única reflexió que em queda fer-li a aquesta gent que tant defensora de la vida s’auto-proclama: És molt fàcil defensar el “dret a la vida” quan ets lliure de moure pràcticament totes les articulacions del teu cos. És molt fàcil, quan no et trobes que t’has de quedar clavat en una cadira de rodes, sense poguer moure gairebé res del teu cos. És molt fàcil fins i tot, entristir-se una mica pensant en algú que ha caigut en aquesta desgràcia per “acompanyar-lo en la pena”. I és molt fàcil emparar-se en les mans de Déu per arribar a afirmar que l’eutanàsia és un crim, i tot això… “en nom de la vida”. No senyors… no s’equivoquin; la TORTURA és un crim, no l’eutanàsia. La tortura en nom de la moral… o en nom de la vida, també és un crim.

 

Sé que moltes d’aquestes reflexions ja les haureu sentit moltes vegades. I sé, que potser algunes d’elles, puguin resultar massa fortes per algunes i alguns. I sé que potser en alguns moments, sempre em podria explicar millor. Ho sento; avui tocava això.

Diu que és l’altre…

No és que jo sigui un gran aficonat de la literatura, però avui he sentit uns versos d’un poema de Miquel Martí Pol. No és la classe de lírica en que em sento més identificat, però vaja…
 
MIREU-ME BÉ: SÓC L’ALTRE

Mireu-me bé: sóc l’altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d’enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m’ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.

Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m’eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d’aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.

Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l’altre.

Rareses variables II

I seguim amb la tanda de revisió de monòlegs (que total… per què? per quatre putos monòlegs de merda que he fet a la meva vida, i ja en començareu a estar fins als collons de llegir-los). En aquesta coasió us volia copiar la cèlebre "Crònica d’una boa per etapes", però com que els ninotets aquests que té el programa són una puta merda, i a fi de que no perdi la seva essència, em limitaré a adjuntar un enllaç (si total… ja l’he copiat, enganxat, re-copiat, re-enganxat, i copiat i enganxat una altra vegada tants cops… que ja us el sabeu de memòria…):
 

Rareses variables I

Estimat diari (ai no, perdó… que això no tocava),

estava jo avui tot feliç i il·lusionat, pensant en què collons hi poso a la “uep”… però res. Fins i tot, fa una estona m’hadit que estic condemnat de per vida, a omplir això de missatges. Però no hi ha manera. No se m’acudeix res de res. I he pensat… tenia per aquí unes quantes obres d’art (perquè no ho oblideu, avui en dia, de tot s’en diu art), que he anat penjant amb més o menys fortuna en alguns fòrums de grups de heavy durant aquest darrer any. I començarem per una cosa més aviat xicoteta. D’aquest monòleg, fins i tot sé d’una persona se l’ha llegit (!!). Que el disfruteu 😉

 

ALLÒ QUE SEMPRE HEU VOLGUT SABER DE JESSICA FLETCHER…

Bé… suposo que, ni que sigui d’esquitllada, qui més qui menys tothom té en ment la mítica sèrie pro-tardes aborrides entre setmana, de “S’ha escrit un crim” (“S’ha incrit un Quim” segons l’acudit aquell). Però quin és l’origen real d’aquesta serie protagonitzada per la incombustible escriptora Jessica Fletcher? Quí és la Jessica Fletcher?

Sí… aquella escriptora de llibres d’aquests de detectius, polis i cacos, en que s’esbrina qui és l’autor/a (o autors/es) de l’assassinat del dia (sí… es veu que es disputen eliminatòries i tot; es fa una pre-selecció per concedir el premi a l’ “assassí del dia”, que li dona dret a optar al premi “assassí del més”, i amb el qual es classifica per a la gran final anual). La senyora Fletcher, també es caracteritzava per passar-se la vida anant visitant familiars (normalment cosins, nebots, i altres oncles llunyans), amics, coneguts, i altres energúmens no identificats, o a rebre un premi a qualsebol indret del globus terraqui (o sigui… els EUA, i poca cosa més). El més curiós però, del seu modus vinvendi, era que sempre, anés a on anés, ja podia anar-s’en al costat de casa, o a l’altre punta del món, que AQUELL DIA, DURANT LA SEVA ESTADA, SEMPRE tenia lloc un crim a un radi no superior moltes vegades a 30 o 40 quilòmetres de l’habitació de l’Hostal a on s’allotjava. I és que realment, ningú ho sap, però la coartada que té ella, és que sempre que s’allotja a un poble d’aquests, es passa les nits en companyia del xèrif del poble; sí, aquell també grandet que hi ha a cada poble però que sempre fa la mateixa cara. Unes nits de luxuria descontrolada… i semblaven figaflors aquest parell…

La qüestió, és que quan arribava la policia per esbrinar qui era l’assassí, la senyora Fletcher, sempre acabava fotent-s’hi pel mig, feia i desfeia, influenciava, prenia decisions, i amb total impunitat, totes aquestes coses que a altres il·lustres escriptors com Quim Monzó, Ferran Torrent o Maria de la Pau Jané, no els ha estat mai permès (ah, i sí; torno a repetir que fos a on fos que anés la senyora Fletcher, els diferents xèrifs de tots els comptats, sempre tenien la mateixa cara. Ja sabem que en algun lloc o altre hi tenim algun doble, però tants???? I jo, estava pensant… si em cridéssin a mi per anar a fer una serie d’aquestes característiques, com podria justificar que tants personatges i tant llunyans l’un de l’altre, fan sempre la mateixa cara? A veure… hummmmmmmmmmmmmm… Alberto Rionda, Dirk Sauer, Alexi Laiho, aquell del Senyor dels Anells que és mig maricón, … , bufff… em sembla que faré curt. Bé, és igual…

Doncs… resulta que la Jessica Fletcher, en realitat és la típica ciutadana catalana, que gairebé cada dia agafa el pont aeri per anar a ficar el nas per Madrid. Imagineu-vos per un moment, quan anuncien per les noticies, que hi ha hagut un crim en algun indret dels Països Catalans o de l’estat. I ja sigui per qüestions de drogues, maltractaments, o un atemptat. És igual. Tot s’ho val. Ja siguin els Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional, la Guardia Civil, el CNI, la Ertzainza o ses putes mares dolces, que els van parir a tots plegats, tots ells, se li rendeixen als seus peus, sent en tot moment objecte de beneració i d’especial impunitat diplomàtica. Sí sí… ni secrets de sumaris, ni hosties. La Jessica Fletcher pot entrar en qualsevol moment del dia en qualsevol dependència governamental i no governamental, i absolutament ningú gosa discutir-li que es foti per allà al mig malgrat no tenir cap tipus de titulació ni documentació pertinent per a fer-ho (sí sí… amb la mateixa impunitat en que algú -com ara jo, si s’escau- pot entrar amb total impunitat en el local dels Sargon, i apalancar-se allà als sofàs com si res). Qualsevol informació respecte a qualsevol tipus d’investigacions relacionades, directa o indirectament, amb el crim que sigui, està allà arxivat, sent de caràcter confidencial, tot (sí, fins i tot, les típiques pistes que el mateix assassí et va deixant sobre la marxa perquè al final el puguis enganxar -quina consideració-).

És aquesta senyora, que no ha estudiat mai en cap escola de policies ni res semblant, però que això sí… ha escrit més llibres sobre crims imaginaris, que no pas mentides va dir l’Ángel Acebes a la comissió 11-M, quan arriba a l’entrada de l’edifici del CNI, es limita a passar per davant dels guardies com si fos una executiva d’aquestes de les de veritat…

“Hola bon dia…”
“Bon dia senyora Fletcher”
“Bon dia senyora Fletcher”
“Bueno día tenga uhté zeñora fléche” <— guardia civil amb triconrni i bigoti de tota la vida, que 40 anys enrere, ja parlava català en la intimitat

…i un cop a dins, pot consultar els documents, proves, emprentes digitals, que li doni la gana. Classificar i desclassificar papers del CESID, el GAL, l’entrevista del Carod-Rovira amb ETA a Perpinyà, i bé… la Comissió 11-M, si no fos per què no deixava de ser un reality show d’aquests que fan a vegades els polítics per entretenir al personal, també s’hi fotria.

Sí sí… sens dubte, aquesta senyora és un prodigi de la ciència de l’era moderna. Evidentment, a l’hora que hi ha alguna reunió de la directiva del CNI, per prendre decisions serioses sobre algun cas en concret, també hi assisteix, i SEMPRE, les decisions que allà es prenen, estan sota la seva influència. De fet, en el 95% de les decisions preses per aquest organisme estatal, han tingut en Jessica Fletcher, l’última paraula. I es clar… la seva tasca comença a ser reconeguda mundialment, i comença a rebre premis i altres tipus de reconeixements per parts de les autoritats.

El problema aquí, és que com hem indicat al principi, Jessica Fletcher sembla estar posseida per l’esperit de San Miguel, ja que allà a on va, la lia. I com la lia! I es clar… sempre acaben sortint draps bruts de crims i espoliacions fiscals mai vistes abans per a tot arreu. I és que rep un reconeixement al congrés dels diputats a Madrid durant l’anterior govern del PSOE, i ja apareix l’escàndol del GAL entremig. Rep un reconeixement, un altre cop al congrés, aquest cop, durant el govern del PP, i pam!! esclata l’escàndol de Gescartera. Llavors, i aprofitant l’èxit de “l’eix del bé”, és rebuda pel propi Bush a la Casa Blanca. I com no? Es descobreix que realment no hi han hagut mai, armes de destrucció massiva a l’Iraq. Ah! I un temps més tard, va anar a portar-li un paquet de galetes a una neboda que tenia vivint al barri del Carmel, i… bé… en fi…

Total… que jo no sé aquesta senyora, a on més té previst anar de visita, però… per si de cas algun dia se li acudeix de venir a Cardedeu, que m’avisin amb un més d’antel·lació, que cancel·laré els meus plans, i me n’aniré uns dies a la montanya, que jo no vull ser el següent.

 

 

PD: Foto de Jessica Fletcher sortint del seu apartament de Palafolls, per anar a agafar el pont aeri.

EL BLOG, I LA MARE QUE EL VA PARIR…

Doncs sí senyores i senyors… a partir d’aquest trist moment, ja podeu afirmar amb rotunditat allò que feia tant de temps que sospitaveu; el món se n’està anant a la merda. I dic que ho podeu afirmar, perquè ja tinc blog. I moltes i molts us preguntareu… què hi posaré jo aquí? Doncs sincerament… no ho sé. A la millor, després d’esciure això me n’oblidaré per sempre més, i quan algú em pregunti sobre l’existència del blog d’en Jordi Freixas, intentaré donar-li a entendre que ho deu haver somniat. De fet, no acabo d’entendre ben bé ni què és això del “blog”.

 

Sí sí… ara tothom té “blog”, i et preguntes… PER QUÈ? Doncs em sembla que no ho saben ni ells. Quan vaig sentir parlar del “blog” per primer cop, em va venir al cap la idea d’una pàgina web pre-fabricada. Una pàgina web pre-fabricada? I ja em perdonareu, perquè sóc tant expert amb la informàtica, com el senyor Bill Gates ballant Sardanes, i sabeu més que de sobres que MAI DE LA VIDA I SOTA CAP TIPUS DE CONCEPTE, intentaria fer-me passar per llest amb una cosa de la qual no en tinc ni puta idea (com deia el gran Groucho… “és clar que ho entenc, fins i tot ho entendria un nen de cinc anys… Que portin un nen de cinc anys!!!”). Total… que hi vaig seguir pensant… de fet no podria dormir només de pensar en què deu ser aquest artilugi del diable, i em vaig adonar, que molt probablament, el món està massa ple de gent, que com jo, és així d’experta en el ram, conseqüència per la qual, algú que era així d’intel·ligent (imaginem que es tractaria del Senyor Blog -sí… de ca’ls Blog… de tota la vida…-), va tenir la brillantíssima idea de solidaritzar-se amb tota aquella gent que malgrat ser en temes de programació un zero a l’esquerra, somniava dia sí, dia també, en tenir una pàgina web pròpia. Si és que ja veig l’slògan per promocionar aquest nou producte: “els ignorants com tu, també tenen dret a tenir uep*” (* sí sí… així, com el Trobador de Rovellons aquest que corre per aquí). ALEGRIA!!! JOIA!!! ALELUIA!!! ARA SÍ!! Ara ja, tothom podrà tenir “uep”!!! I sí sí… fins aquí ja teniem un tema solucionat.

 

Però… encara hi havia un altre dubte que no em deixava dormir. Per què collons vols una “uep”? Sí sí… mira… tens la secció del “blog” per posar noticies, la secció de fotos, etc etc etc… coses que… per un grup de música, doncs… està bé, no? Però… és que malgrat a qui li pugui sorprendre… per algú tant seriós i rigorós com jo, creia de totes totes, que el valor d’aquestes pàgines era bàsicament informatiu. Però… ara ja entrem en una tònica certament sensacionalista de la propia vida. I és així, perquè malgrat algun cas puntual, com per exemple els amics de Kabal (que per a qui encara no ho sàpiga, són "pure fucking death no sé què"http://spaces.msn.com/kabalmetal/  ;-), pocs grups trobaràs que facin servir això per montar-se una pàgina web (bé… en realitat n’hi han més, però segueixen sent minoria). Llavors… de cara a la gent que no té grup ni res… què collons hi posa? No sé… hummmmm… secció de notícies… “el proper dia tal, a l’hora qual, Jordi Freixas estarà prenent una birra amb el Puto Dani; us seguirem informant!!”, o… “nit apoteòsica a Mephisto… Jordi Freixas ha protagonitzat una de les millors actuacions de ‘guitar air’ de la seva historia”. I es clar… com no pot ser d’una altra manera, fotos d’aquests, i d’altres moments, no hi poden faltar… (i així va el país)

 

Però en aquest sentit, la major part de la gent, té una manera d’escriure diguéssim… més pragmàtica. La major part dels “blogs” no s’escriuen en format noticia, sinó en format novel·la (que vindria a ser alguna cosa així com una secció de successos d’una revista multimedia, però amb un toc de dramatisme irònic -perquè ara de sobte tothom ha descobert el pa i el vi, i s’ha tornat irònic-). Sí sí… ara tothom voldrà ser periodista (mira, veus? això està bé… a veure si es cansen d’una vegada de fer-se el dissenyador gràfic de pacotilla i els hi van a torrar els collons als periodistes una estona). I els que no voldran ser periodistes… sempre els hi quedarà el recurs d’encapçalar totes i cadascuna de les seves cròniques de la vida, amb el tant i tant arquetípic “estimat diari”. Però… sobre això últim… JA!! Aneu bé si us penseu que em posaré a apuntar aquí totes les bestieses que escric en el meu diari!! PÒTULS!! QUE SOU UNS PÒTULS!!

 

I en resum… que he estrenat això del “blog”, i encara no sé ni de quin sant ofici del món m’han parit. Però… com que ara tothom té “uep”, i jo… que com molt bé sabeu, sóc un home de profundes conviccions, profunds critèris, i profunds… etc etc etc… que total… he pujat al carro i encara no sé ni el perquè (i dic això, perquè per a qui encara no ho sàpiga, les persones fem massa sovint masses coses, que ni tenen perquè agradar-nos, ni en sabem precísament el perquè). Deu ser, per allò de que sempre m’hi havia resistit, però que al final, l’avaricia ha pogut amb mi; m’ha abduit cap als irreductibles camins del pecat.

 

Que Jiménez Losantos em perdoni algun dia…

bona nit, i totes les puces al teu llit