L’ENFONSAMENT DEL TITANIC SEGONS…

Atenció: el que es narrarà a continuació és rigorosament cert com que em dic Joaquim i sóc de Banyoles.

– Divendres, TV3:
Sona la cançó de Love of Lesbian, sintonia del programa mentre apareix la furgoneta aquella dels hippies (típica furgoneta de hippies dels temps del Titanic) que dóna pas a aplaudiments i ja tenim a en Xavier Coral en escena:

Xavier Coral- Hoooola hola hola hola hola hola! Ja som aquí a Divendres una setmana més, aquesta setmana visitem la vil·la costanera de Southampton (ndr. En Jordi Bilbeny encara no ho sap, però Southampton, és una vil·la catalana). Allà hi tenim a l’Espartac Peran, hola Espartac, com ho tenim això?

Espartac Peran- Hooola Xavi, doncs estem en un lloc molt especial i molt concorregut no només per Southampton sinó també per la comarca sencera…

Xavier Coral- Perdona un moment Espartac. Això que tens aquí al teu darrere és un flotador de fusta?

Espartac Peran- Així és. I de fet no estem a la terra ferma, perquè ens trobem a bord del Titanic, el vaixell més gran i luxós del món. I aquí al meu costat (la imatge de la càmera s’allunya) hi tenim a Bruce Ismay, president de la White Star Line, propietària del Titanic i un dels impulsors d’aquest transatlàntic. Senyor Ismay… com tenim els preparatius pel viatge inaugural?

Bruce Ismay- Doncs està quedant tot a punt. Marxarem aquest dimecres i bé… esperem que per a tothom sigui un viatge inoblidable (ndr: un temps més tard, aquest tall apareixerà a l’APM). Estem molt orgullosos d’aquest vaixell, perquè és pràcticament insubmergible.

Espartac Peran- Insubmergible, no? Bé, esperem que floti… perquè una cosa: què en pensa de totes aquestes prediccions que diuen que s’enfonsarà el Titanic?

Bruce Ismay- Ximpleries! Tots aquests que diuen tant haurien de rendir-se a la grandesa d’aquesta obra de la tecnologia.

Xavier Coral- Espartac, espera un moment… des d’aquí en Xavier em pregunta sobre el nombre de bots salva-vides d’aquest vaixell… diu que n’hi ha pocs.

Espartac Peran- Sí a veure… des del programa em pregunten sobre la quantitat de bots salva-vides que porta el Titanic. Diuen que n’hi ha massa pocs.

Bruce Ismay- Bé… sí… això és només per complir la legislació vigent. De fet n’hi han més dels que serien estrictament necessaris però en realitat no ho necessitarem pas això; com ja he dit, el Titanic és pràcticament insubmergible, a més de modern i segur. És impossible que li passi res (ndr. Aquest tall també sortirà a l’APM, concretament a la secció “El defensor de l’espectador”).

Espartac Peran- Paraula de Bruce Ismay. Ja ho heu sentit. Bé Xavi, us torno la connexió. A la propera connexió parlarem dels famosos carquinyolis de Southampton (ndr. perquè si no parlen dels carquinyolis del poble a on se’n van el programa perd tot el sentit). Diuen que són els millors de tota la comarca. Fins després.

Xavier Coral- Un aplaudiment per a l’Espartac Peran! (el públic aplaudeix) Bé, i com sempre és un honor tenir amb nosaltres al nostre economista de capçalera, Xavier Sala i Martin! Xavier bona tarda.

Xavier Sala i Martin (amb el seu habitual posat de “no em vinguis amb hòsties”) – Bona tarda.

Xavier Coral- Què t’ha semblat l’explicació donada per el senyor Bruce Ismay?

Xavier Sala i Martin- Doncs molt malament. Francament, molt malament. Ja es podria afaitar el bigoti el senyor Ismay… (tothom riu) no, a veure… l’he vist molt sobrat aquest senyor i com no vigili això s’enfonsarà i arruïnarà el negoci.

Xavier Coral- Però a veure… creus que no és prou segur el Titanic? Es pot enfonsar?

Xavier Sala i Martin- Crec que està sobre-valorat.

Xavier Coral- Home! Però déu ni do com n’és de luxós…

Xavier Sala i Martin- Això sí, però que no hi hagi prou bots salva-vides per a tothom, ho veig molt perillós. Jo no hi pujaria. Prefereixo l’avió.

Xavier Coral- Vols dir que no és tant segur com diuen?

Xavier Sala i Martin- És segur però no prou. A veure posem un exemple: si el Titanic impacta de cara amb alguna cosa, no passaria res perquè està preparat per resistir-ho ja que té la capacitat de mantenir aïllats els quatre primers compartiments de la resta del vaixell, però… què passaria si el Titanic es trobés navegant a una certa velocitat i per exemple… per dir alguna cosa… es trobés intentant esquivar un iceberg que li ha aparegut de cop davant dels seus nassos?

Xavier Coral- Però això no és una mica re-buscat?

Xavier Sala i Martin- Re-buscat i tot el que tu vulguis però què passaria?

Xavier Coral- Què passaria? Diga-m’ho tu.

Xavier Sala i Martin- Doncs que si anés a una certa velocitat, no només no podria esquivar-lo, sinó que seria pitjor pel Titanic. Imagina’t (intentant recrear la situació amb un bolígraf i un got d’aigua que hi han damunt de la taula) aquí tenim el Titanic a certa velocitat i aquí tenim l’iceberg. El Titanic intenta girar per esquivar-lo…. gira gira gira gira… segueix girant zzzzzzzzzzzt! I se la fot pel costat. En principi sembla que ha aconseguit esquivar-lo i que no passa res, però després anem a revisar els danys per sota de la línia de flotació, i ens trobem amb un forat que arriba fins al cinquè compartiment.

Xavier Coral- I si això passa què s’ha de fer?

Xavier Sala i Martin- Si això passa fota’t ràpid a un bot salva-vides, fota’t a remar i no miris enrere perquè el Titanic s’enfonsarà segur. Això sí: després hauràs de donar explicacions i com això del Titanic no els hi surti bé ja veuràs com els mercats perden la confiança en la White Star Line. Les accions baixaran, les reserves baixaran, vindran retallades, la gent se n’anirà a viatjar en low-cost, la White Star Line estarà a un pas de fer fallida, vindran els “xinus” i vinga a comprar deute!

Xavier Coral- Però això és possible que passi?

Xavier Sala i Martin- Mai se sap però, aquesta és la teoria que l’economista nord americà Morgan Andrew Robertson va preveure fa catorze anys sobre el forat financer que acaben de deixar els actius tòxics de Bankia, en el seu llibre “Futtility” (“Fatalitat”).

Xavier Coral- Xavier, moltes gracies per estar amb nosaltres una setmana més, un aplaudiment per a en Xavier Sala i Martin! (el públic aplaudeix) … i ara tornem a connectar amb Southampton a on l’Espertac Peran ens parlarà dels millors carquinyolis de la comarca…

… i continua el programa parlant de carquinyolis, receptes dietètiques (o no-dietètiques), alguna aparició dels Diables (que segurament són dels més antics de tot Catalunya i que CASUALMENT aquella setmana compleixen no sé quin aniversari -sense una efemèride d’aquesta envergadura el programa tampoc té sentit-) i alguna actuació d’algun grup de treatre, de dansa, o de música (generalment de poc o nul interès des del punt de vista estrictament rocker).

– Canal 33:
Enmig d’algun reportatge d’investigació sobre l’enfonsament del Titanic amb cròniques que en algun moment del passat segle XX van deixar escrites alguns testimonis reals de la tragèdia narrades enmig d’un to a mig camí entre la magnificència i la solemnitat del drama per no sé quina veu en off (pausa per agafar aire), que casualment és la mateixa veu que feia de Déu-alter-ego-d’en-Cor-Petit a la sèrie “Bola de drac” en català (i tot plegat envoltat d’un majestuós fil musical ambiental amb orquestra que imprimia una aura a mig camí entre la tragèdia i soledat d’un líder derrotat per les circumstàncies):

-… i aleshores… vaig córrer cap al pont, i quan vaig arribar… vaig veure en el rostre del capità i en la seva mirada… la tragèdia a la que ens enfrontàvem… quan amb el neguit i el tremolor inesgotable del seu pols em va dir… “Charles, com dirien a ‘Polònia’… al tantu, que el barcu me la porta de cantu”; fou aleshores… quan em vaig adonar… que el freg amb l’iceberg havia estat més greu del que semblava… realment no m’ho volia creure, però hi vaig insistir “capità, a quina distància estem de la terra ferma?” i amb una serenitat només pròpia dels més valents em respongué… “a quatre quilòmetres” i jo li vaig tornar a preguntar “però a quatre quilòmetres d’on? D’Amèrica? O d’Europa?”… i el capità em respongué amb angoixa a la seva mirada… “ni d’Amèrica, ni d’Europa; de baix!”

(… i així durant aproximadament dues hores més de reportatge èpic fins que, resumidament, al final -per si no ho sabies- el vaixell s’enfonsa).

– 3/24:
Avanç informatiu amb imatges èpiques dels darrers moments del Titanic en superfície captades des d’un helicòpter mentre va sonant la sintonia del Telenotícies. A continuació surt Ramon Pellisser en escena:

Ramon Pellisser- Bona nit, eren les dues i vint minuts de la matinada. El que semblava insubmergible, s’ha enfonsat; el Titanic, que realitzava el seu viatge inaugural entre Southampton i Nova York ha xocat contra un iceberg tot deixant un balanç de més de 1500 víctimes mortals i nombrosos ferits. L’oposició s’ha afanyat demanar una compareixença urgent al President de la Generalitat Artur Mas, qui ja s’ha desplaçat al lloc de l’accident. D’altra banda, PP, Ciutadans i el sindicat (???) Manos Limpias ja s’han afanyat a culpar de l’accident a les retallades, el 3%, a les subvencions a Òmnium Cultural, i a la deriva independentista de Convergència i Unió. D’altra banda, els Mossos d’Esquadra ja han detingut al timoner Robert Hitchens per conducció temerària qui ja ha estat posat a disposició judicial amb una imputació de 1522 delictes en grau de temptativa. El president del Govern espanyol Mariano Rajoy insisteix amb la hipòtesi de que l’iceberg hauria estat col·locat per a la banda terrorista ETA mentre que per la seva banda el Ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz ha assenyalat directament a la coalició abertzale Bildu/Amaiur i critica que no fessin res per evitar que el Titanic col·lisionés amb l’iceberg.

I ara passem a la secció d’esports: l’entrenador del Futbol Club Barcelona, Tito Vilanova…

Intervenció al Parlament de Catalunya del diputat Joan Laporta:
Joan Laporta- Que no ens embauquin! Que n’hi ha que diuen que són insubmergibles… i no lo son!

Núria de Gispert- Senyor diputat… el President Mas ha dit que sí que són insubmergibles.

Joan Laporta- Ah… si ho ha dit ell doncs votaré a favor. Moltes gracies presidenta.


– “Sálvame Deluxe”, Tele 5*:

Enmig d’un intens i constructiu debat sobre qüestions d’alt interès intel·lectual pel poble, modera el debat l’il·lustríssim Jorge Javier Vázquez:

Carmele Marchante- … doncs jo vaig veure com la Belen li xiuxiuejava alguna cosa a en Carl i a la mare de la Rose…

Belén Esteban- No és veritat! Va ser en Kiko! En Kiko Matamoros!

Kiko Matamoros- Calla puta! Que tothom ho sap que vas tenir una història amb en Jack Dawson!

Belén Esteban- Això no és just! Aneu a la merda! (s’aixeca, se’n va del plató i una càmera la segueix)

Jorge Javier Bázquez- A veure… Kiko… ja està bé, no? (se’n va a buscar a la Belén Esteban) Beleeeeeeenn… vaaaaaa… vine aquí.

Belén Esteban- Que no! Que aneu tots a la merda!

Jorge Javier Bázquez- Però a veure Belén… si diu que et van veure amb en Jack Dawson és que alguna cosa va passar, no?

Belén Esteban- Jo per en Jack Dawson… MA TO!

(… i continua el programa amb que si una la va veure amb aquest, que si l’altre es va xivar de que en Leonardo DiCaprio li fotia la “nòvia”, i que si l’altre portava el diamant aquell de la Maria Antonieta a la butxaca de l’abric. Punt).

(*) Reconec que no m’he documentat gaire sobre aquest programa; primer m’he passat uns quants mesos estancat amb la idea d’intentar mentalitzar-me sobre la imperiosa necessitat de mirar vídeos pel Youtube a fi de poder-me documentar mínimament, però com que fins a dia d’avui encara no m’hi he vist en cor (bé, en realitat un dia vaig veure un minut i mig de vídeo…), he tirat pel dret; tinc poques neurones al cap i prefereixo aprofitar-les.


– “El Gato al Agua”, Intereconomia (RIP):

Enmig d’una tertúlia professor de física D. José Iñigo Qüescavientre, col·laborador habitual de la caverna mediàtica espanyola, autor de la teoria de la conspiració en la famosa entrebancada i posterior ensenyada de calces de Sara Carbonero, així com del llibre “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Laporta – 3a edició” (la segona edició duia per títol “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Cárod Ruvira”, i la primera “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Pujol”) es disposa a fer unes importants i polèmiques declaracions:

Qüescavientre- … bé, jo vull dir que aquesta senyora… com es diu?

Presentador- Rose Dewit Buckater, Consellera de Sanitat, socialista catalana (ndr. sí, per si encara no ho sabies, la Rose de Titanic és militant del PSC i ha ocupat una conselleria a la Generalitat de Catalunya…).

Qüescavientre- … aquesta senyora és una guarra (o sigui una marrana), una porca, i està fabricant degenerats. Ensenyar-li a un nen, a un adolescent que va al cine a veure Titanic que pot fer el que vulgui quan vulgui i com vulgui és esclavitzar-lo de per vida. Se’ns prohibeix fumar, però a Catalunya (perquè per si encara no ho sabies hi ha coses que només passen a Catalunya), aquesta “guarra” (o sigui, un altre cop aquesta marrana) els anima a fer nus artístics, a ser dibuixats en pilotes i a practicar sexe a dins dels cotxes dels altres com si fossin pel·lícules pornogràfiques, mentre estan veient Titanic! Però això què és? Aquesta “tipa” és una “zorra” (o sigui, una guineu), repugnant… però com es pot animar a un adolescent… a un nen… a fer aquesta classe de pràctiques al col·legi… mentre està veient Titanic!


– Un divendres qualsevol a la nit, Canal +:


A la bodega del Titanic, a l’interior d’un Renault 19 de 25cv propietat de William Carter i de John B Thayer amb els vidres entelats. De sobte es veu una mà que deixa marca al vidre; la Rose Dewit Buckater i en Jack Dawson són a dins:

8===> o <– així durant mitja hora.

O <===8 <– així durant ¾ d’hora més.

… i s’acaba la pel·lícula.


– Conrad Son:


A la bodega del Titànic, a l’interior d’un Renault 19 de 25cv amb els vidres entelats. De sobte es veu una mà que deixa marca al vidre; la Maria Lapiedra i en Joel Joan són a dins:

8===> o <– així durant mitja hora.

O <===8 <– així durant ¾ d’hora més.

Mentrestant…

Maria Lapiedra- Mmmmmmmmmmm! És més peluda que el bigoti d’en Carod Rovira!

Joel Joan- Vine aquí que et faré un “adelantu”…

Maria Lapiedra- Oooooh! Sssssí! I en català!

… i s’acaba la pel·lícula.


– Bigas Luna:
A la bodega del Titanic, a l’interior d’un Renault 19 de 25cv amb els vidres entelats. De sobte es veu una mà que deixa marca al vidre.

… i s’acaba la pel·lícula.


– Mark Serra, SCxI: “Reagrupament caca!”


– History Chanel:

Durant l’emissió del cèlebre reportatge “A la tauleta de fusta hi cabien tots dos o qui va matar a en DiCaprio?-”

Veu en off del reportatge: … i mentrestant l’expedició seguia buscant el segon taulell de fusta perdut en la immensitat de l’oceà Atlàntic que havien llençat la nit anterior, el professor d’astro-física nuclear de la Universitat Politècnica de Quèmbritx, Pensilvània, comarca del Pensilvanià, Joseph Gronholm Green continuava el seu experiment en el seu estudi-laboratori (incís: el tiu porta una barba espessa, ulleres de pasta, una samarreta negra dels Rolling Stones de l’any 1983, talla XXL) i els pantalons cagats:

En segon pla se sent a en Gronholm parlant en anglès (o en algun altre idioma igual d’exòtic i inintel·ligible en el conjunt dels Països Catalans) mentre que en primer pla s’escolta una segona veu en off doblant de manera gairebé simultània els comentaris del científic en la nostra llengua* (sempre procurant fer l’habitual intent fallit i gents dissimulat de recrear l’estat d’ànim de la persona que parla en cada moment):

– … a veure… –mentre està fent alguna prova pràcticament incomprensible per a l’ull del televident corrent- moooolt bé… perfecte… –mirant a la càmera mentre interactua amb l’entrevistador- acabem de fer una simulació de la trajectòria de la curvatura que hauria fet a la pel·lícula el taulell de fusta quan en Jack Dawson hauria intentat enfilar-s’hi… si mires aquest punt d’aquí… ho veus…? mira mira… sí, aquí… doncs aquí hi va haver una batzegada… segurament s’hauria inclinat uns 10 o 11º per l’altra banda… d’acord amb això… està claríssim que la simulació que va fer en James Cameron en aquesta escena és del tot errònia…

Veu en off del reportatge: mentrestant, el seu company, en Jonathan truca inesperadament per telèfon i la investigació sofreix un gir inesperat.

Pausa per a la publicitat: per donar pas a la publicitat apareix una portada amb la musiqueta del reportatge, mentre una veu en off pronuncia lentament com si d’una pel·lícula d’intriga es tractés, el títol del reportatge: “A la tauleta de fusta hi cabien tots dos o qui va matar a en DiCaprio?” (en realitat és el mateix tall que posen al principi del reportatge, cada vegada que passen del mateix reportatge a una pausa per a la publicitat, quan és la fi o principi d’un episodi -en cas que el reportatge tingui diversos episodis-, i quan s’acaba el reportatge). Apareixen quatre annuncis sobre reportatges que s’emetran properament per aquest canal (temes tant apassionants com… “la vida i miracles de la tieta de Tut an Kamon”, “com convertir una aspiradora en un Ferrari” o “el dia en que Winston Churchill va perdre una espardenya”).A continuació es torna a reproduir el tall anterior, amb la mateixa imatge, la mateixa musiqueta, i la mateixa veu en off prel·liculera d’intriga tot dient “A la tauleta de fusta hi cabien tots dos o qui va matar a en DiCaprio?”.

Seguim:
Després d’un breu resum del capítol anterior (efectivament era un capítol i no una pausa; gangues de la indústria audio-visual), l’ajudant de Gronholm, Mark Anthony Allsex May Kowen es presenta amb una testimoni clau en la investigació, Mari Pili DiCaprio, de Floreros del Campo.

… i porto 8 pàgines d’escrit i encara em queden “Cuarto Milenio”, “La Competència” i en ZP, o sigui que allò que pugui dir la Mari Pili DiCaprio i demés foteses pròpies de Floreros del Campo, te les inventes tu, apa!

(*) Per quan crearem un grup de Facebook o una recollida de firmes reclamant “History Chanel” en català?

– “Especial Titanic”, Cuarto Milenio:
Iker Jiménez- … i ara en aquest “especial Titanic” de “Cuarto… “Cuarto… “Cuarto Milenio”, tot cercant vincles entre el vaixell centenari i el Costa Concordia… continuem amb un altre misteri sense resoldre… realitat, o ensomniació de la ment? Sabem que un mes abans que el Costa Concordia embarranqués a l’illa de Giglio, havia tingut lloc, durant una escala a Barcelona, una sessió fotogràfica de moda que bé recordava a Leonardo DiCaprio i Kate Winslet a “Titanic”; també sabem que en el moment en que el Costa Concordia va embarrancar… casualitats misterioses… preludi del desastre… pel fil musical sonava “My heart will go on” de la Celine Dion, la famosa cançó de la pel·lícula… però això no és tot! Ens remuntem al dia abans; el sol era insolent, la vella Montserrat… despertava als passatgers dels camerots… a cops d’escombra… les primeres persianes… s’obrien feixugues badallant… també el cafeter del Costa Concordia, mentre li ficava el sucre al tallat… assegurava que en el partit del dia abans… atenció… no era penal. Però la història no s’acaba aquí… i per explicar-ho, com sempre és un plaer tenir aquesta nit entre nosaltres al Doctor Cabrera. Doctor Cabrera, molt bona nit… expliqui’ns, què va passar el dia abans al Costa Concordia?

Doctor Cabrera- Efectivament Iker, com molt bé expliques, el dia abans el sol era insolent, i la vella Montserrat…

Iker Jiménez- Perdó… diu vostè que es deia Montserrat?

Doctor Cabrera- Es deia Montserrat, i efectivament com molt bé has explicat despertava els passatgers a cops d’escombra, mentre per altra banda, s’obrien les primeres persianes badallant.

Iker Jiménez- Així doncs en el Costa Concordia hi havien persianes?

Doctor Cabrera- Efectivament Iker, en el Costa Concordia hi havien persianes, i efectivament també hi havia el cafeter afirmant que no era penal… de fet aquí tenim l’informe forense que certifica que efectivament el cafeter li estava ficant el sucre al tallat.

Iker Jiménez- Així doncs tenim… a la vella Montserrat… despertant als passatgers del Costa Concordia… a cops d’escombra… també tenim que hi havien persianes… i que el cafeter estava llençant… el sucre… al tallat… mentre deia que no era penal… i la pregunta que ara es deuen fer tots els nostres espectadors… és veritat… que no era penal?

Doctor Cabrera- Efectivament, no era penal.

Iker Jiménez- I què va passar aleshores, doctor Cabrera?

Doctor Cabrera- Doncs que en aquell moment va donar la casualitat que a través del fil musical va sonar una cançó de Els Pets. Hem de recordar que això passava mentre la vella Montserrat despertava als passatgers del Costa Concordia a cops d’escombra i el cafeter deia que efectivament, no era penal.

Iker Jiménez- Realitat… o ensomnició de la ment? Això s’està posant intrigant… i quina cançó era? Perquè recordem que Els Pets té moltes cançons… “Tarragona m’esborrona”, “S’ha acabat”, “Profilàctic”, “Està plovent”…

Doctor Cabrera- Efectivament Iker, com molt bé comentes, Els Pets tenen moltes cançons, com aquestes que tu dius i d’altres, però la cançó que ara ens ocupa… la cançó que en aquell moment sonava pel fil musical del Costa Concordia era “Bon dia”.

Iker Jiménez- Un moment, perdoni… diu que el dia abans que el Costa Concordia embarranqués, enmig d’un sol ben insolent, pel fil musical va sonar “Bon dia” dels Pets?

Doctor Cabrera- Així és, Iker, mentre a fora el clima era d’un sol ben insolent, en el Costa Concordia estava sonant “Bon dia” dels Pets.

Iker Jiménez- Un moment… (mirant a la càmera) voldria advertir-los, que després d’aquestes revelacions ja res tornarà a ser igual. Continuï si us plau…

Doctor Cabrera- Bé doncs si ens remuntem al 13 d’abril de fa 100 anys a l’oceà Atlàntic per on el Titanic es trobava navegant, hi trobem una esgarrifosa coincidència. Perquè el 13 d’abril, el dia abans que el Titanic xoqués amb l’iceberg, també feia bon dia. De fet tenim les declaracions originals de la supervivent Molly Brown extretes del seu testimoni davant del Senat dels Estats Units… des d’aquí una salutació al meu cunyat, que va trobar aquestes declaracions en un reportatge especial del diari ja desaparegut News of the World…

Iker Jiménez- News of the World, un diari, cal recordar-ho, d’alt rigor informatiu…

Doctor Cabrera- Efectivament Iker, el News of the World era un diari d’alt rigor informatiu… doncs segons aquesta font, Molly Brown hauria declarat que tal dia com el 13 d’abril del 1912, des de la coberta del Titanic, feia bon dia.

Iker Jiménez- I té alguna relació Molly Brown amb el Costa Concordia, doctor Cabrera?

Doctor Cabrera- Doncs resulta que Molly Brown aquell 13 d’abril al matí, també es dedicava a despertar a la resta de passatgers del Titanic a cops d’escombra. Però això no és tot, perquè resulta que si bé oficialment se la coneixia com a Margaret Brown, però hi havia qui en el Titanic la coneixia d’una altra manera: agafem les inicials de Margaret Brown, MB, els hi donem la volta, BM, i canviem la B per una V. I a que no saps què ens dóna com a resultat?

Iker Jiménez- Quina intriga! Què ens dóna?

Doctor Cabrera- Doncs ni més ni menys que “Vella Montserrat”.

Iker Jiménez- Significa això… que a bord del Titanic… tenien a Molly Brown… com a una vella?

Doctor Cabrera- Efectivament Iker, els passatgers del Titanic tenien a Molly Brown per una vella.

Iker Jiménez- Molt mooooooolt… molt interessant… i d’on ha tret aquesta última revelació?

Doctor Cabrera- M’ho ha explicat el meu cunyat.

I s’acaba el programa.

La Competència, Rac1:
Està a punt d’acabar-se el programa i Òscar Dalmau, perdó… en Jep Cabestany es disposa a dedicar els minuts finals a la seva secció “cinema a la fresca como puedas” (millor ens estalviem de recrear per escrit a aquest personatge “interpretant” la cèlebre cançoneta de les pel·lícules del gran Leslie Nielsen).

Jep Cabestany- Lalaralara… mientras esta parejita feliz estan muy calentitos nosotros estamos en la cofa del barco vigilando el mar… qué noche más tranquil·la Joe… escolta, què és allò que es veu allà a baix? Cuidado Joe! Un iceberg por la proa! Allavonses es veu com entre uns quants van passant la veu fins que el mensatxe arriba a les calderes… iceberg por proaaa… iceberg por proaaa… iceberg por proaaa… no temas Mary Jane… ahora vendrà Charlton Heston y nos va a hechar un cable… com?? Que en Charlton Heston no anava en el Titanic??? La mare que el va parir! Cuidado Joe! Que nos estimbamos! Patapum! Adios… nada… solo un rasguño… segur que d’aquí a res seguim navegant… com?? que això s’enfonsa?? ¡¡este es el Titanic que nos deja Zapatero!! En temps d’en Francu això no passava! Iceberg que es fotia pel mig, iceberg que s’emportaven al quartelillo! Bien Joe… vamos a sacar los botes… oh oh… pues parece que no habrá votes suficientes para todos… sálvate tu Mary Jane! Y no olvides que te quiero! Mary Jane… Mary Jane? La mare que la va parir! Pero no ma deixis aquí! (interrupció d’en Víctor Ollé amb un dialing de Rac1: “Càgum diòs, què s’han creído? Que somos unos txitxarel·los? Càgum la puta mare que’m va parir que vinc de comarques joveee!”). Corre Joe corre! Que nos hundimos! Oh oh… parece que este bote no es suficientmente grande para los dos Mary Jane… (nova interrupció d’en Víctor Ollé amb el mateix dialing: “El que baje el bote lo capo!”). Atenció que aquí ve en Bruce Ismay… el hombre que ha sentenciado el barco… aveiam… aprofito que no miren i em colo a un bot per la cara. Oh oh! Pue parece que William Murdoch me ha visto… no se equivoque oficial… no soy un hombre salvándome por la cara cuando aún quedan mujeres y niños a bordo… soi una pobre mujer viejecita… ah no, que fa la vista gorda… ufff…

Òscar Andreu- Quina barra que té l’Ismay aquest, no?

Jep Cabestany- Barra no! Tot lo contrari! En dos paraules: CAM PEON!. Aquest tiu és un campeón! Fica 2000 persones en un barcu que s’està enfonsant i ala, aquí us quedeu! Que bo que era! Segur que hi va deixar a la seva dona enfonsant-se en el Titanic i després se’n va anar a la whiskeria del Carpathia quan els van rescatar.

… i s’acaba el “cinema a la fresca”.

– José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol a data de 14 d’abril de 2011:
“Espanya és un gran transatlàntic”.

PD: Aquesta última és certa; el tiu realment ho va dir…

Anuncis

EL DIA EN QUE SARA CARBONERO ENSENYÀ LES CALCES: Anàlisi, conseqüències i ressolucions (o no)

Ja em disculparàs per la meva extrema ignorància (i sempre amb tots els meus respectes a la protagonista accidental d’aquest cas) però… abans del mundial jo no havia sentit parlar mai de la tal Sara Carbonero. Potser perquè el meu baix nivell intel·lectual fa que dediqui masses energies a pensar en altres temes més superficials com la música, el país, els trens i les infraestructures, la política, la història del Titanic o qualsevol altra porqueria mancada d’un contingut minimament substancial. El fet és que actualment me la trobo fins i tot a la sopa, i entre una cosa i l’altra… encara no m’ha quedat gents clar quina és exactament la seva professió; periodista, model, actriu, o senzillament nòvia de l’Iker Casillas?

Però vaja el fet és que d’un temps cap aquí, el senyor Yahoo (de ca’ls Yahoo de tota la vida) sembla haver-se concienciat a fons sobre el meu elevat dèficit intel·lectual de manera que quan entro a la pàgina en qüestió per accedir al meu correu, sempre em té preparada en primer pla la noticia del dia; noticies i més noticies d’actualitat que resulten cabdals a fi preservar la nostra pròpia existència; que si un jugador de futbol li toca la teta accidentalment a una dona àrbitre, que si algú de no sé on no es va presentar al seu casament perquè se n’havia anat la llum de l’edifici i no es podia dutxar, que si el regidor de no sé quin poble perdut pel Puerto del Pajares va dimitir perquè a l’hora que hi havia ple en el seu ajuntament ell volia anar a un concert de no sé qui, que si algú va anar al metge perquè tenia mal de panxa i resulta que inexplicablement arran d’una radiografia van descobrir que hi tenia un telèfon mòbil enrebessat a l’estómag, etc. I tant és així que, un dia entro a la pàgina, i aquest era aproximadament el titular: “Sara Carbonero s’entrebanca i ensenya les calces”. Oh, mira que bé. Com a persona amb fam d’intel·lectualitat que sóc, em disposo a veure l’escena.

Bé, no entrarem a detallar l’escena famosa perquè fins i tot el més escèptic hi haurà dedicat en algun moment deu segons a veure el vídeo en qüestió (ni que sigui per criticar l’elevat grau d’immoralitat periodística que representa la noticia en sí mateixa). A veure… com ho defineixo jo això… home, tampoc m’esperava cap escena pornogràfica i/o eròtica però entre això i l’escena del vídeo… posats a vendre morbo ja ho haurien pogut fer una mica autèntic (fins i tot ja hi ha qui discuteix sobre la possibilitat de que aquesta entrebancada no hauria estat fortuïta). Però no et preocupis, que per si de bones a primeres no has acabat de percebre el moment exacte de la “intensa” exibhició, en el mateix vídeo a on surt l’entrebancada hi apareix una posterior repetició a càmera lenta. Sí sí… i ja posats jo em pregunto… perquè no han anat més enllà amb aquest vídeo? Costava tant de fer una tercera repetició a càmera més lenta i amb el moment en que es veuen les calces amb la imatge congelada i ampliada (i de passada reconvertida en pòster central del proper número de Super Pop)? (pausa per agafar aire). A veure, pensant una mica, jo els hi diria que podrien haver anat fins i tot un pas més enllà i que la noticia ocupés un espai central i preferent dins del que és la premsa més seriosa (i en alguns casos “baix cap concepte” sensacionalista i demagoga). Sí sí… ja m’imagino la foto ampliada de les calces de la Sara Carbonero en portada dels principals diaris i demés premsa escrita nacionals i estatals (i potser algun diari interestatal fins i tot) amb els seus respectius titulars amb la respectiva tipografia del rigorós tamany que la noticia en sí mateixa reclama a crits. Serien alguna cosa com per exemple, això:

AVUI: “Mas i Montilla acorden un front comú per valorar l’entrebancada de Carbonero. Els socis del Tripartit anuncien que s’abstindran. Carretero i Laporta acorden una valoració conjunta per després de les eleccions”.

EL PUNT: “Mas i Montilla acorden un front comú per valorar l’entrebancada de Carbonero. Els socis del Tripartit anuncien que s’abstindran. Carretero i Laporta acorden una valoració conjunta per després de les eleccions (el regidor de Manresa que es va escindir de CiU per passar a Rcat continua reclamant unitat)”.

LA VANGUARDIA: “Zapatero acusa a Rajoy del tropezón pero sigue tendiendo la mano a la oposición de cara a un pacto contra la crisis”.

EL PERIÓDICO: “Artur Mas podria estar implicat en l’ensenyada de calces de Sara Carbonero. El fiscal del cas Palau n’investiga vinculacions amb la Fundació Trias Fargas”.

EL TEMPS: “Reportatge: Les calces que Camps i Correas van regalar a Carbonero”.

SAPIENS: “Sara Carbonero era catalana i filla de pagès”.

EL 9 NOU: “L’ajuntament de Cànoves i Samalús (PSC) acorda concedir a Sara Carbonero la medalla d’or de la ciutat”.

LA RAZÓN: “Ataque frustrado a la novia del portero de ESPAÑA”.

EL MUNDO: “Complot de Joel Juan, Laporta y Cárot Ruvira contra Sara Carbonero por el fiasco del Estatut. ‘La Caixa’ les habría financiado la operación”*.

(*) En Carretero no és encara prou dolent i dolentot com per tenir protagonisme en aquest “diari”; gangues de l’ofici…

MARCA: “La novia de Iker Casillas se tropieza. Cristiano Ronaldo niega estar detrás de ello”.

AS: “Florentino Pérez atribuye el tropezón de Carbonero al ‘billarato’. Tomás Roncero asegura que Guardiola mea colonia” (això últim no té res a veure, però és igual).

SPORT: “Cristiano Ronaldo involucrado en el bragazo de Sara Carbonero”.

EL MUNDO DEPORTIVO: “Sandro Rosell acusa a Laporta de haber escondido parte del déficit de las arcas del FC Barcelona en las bragas de Sara Carbonero”.

I bé, ja tenim les reaccions de la premsa. Ara donem pas a les declaracions dels principals protagonistes mediàtics, tant del món esportiu com de la política nacional i internacional:

IKER CASILLAS: “Després del petó que ens vam fer davant de la càmera, corria el rumor de que la Sara no portava calces i ho haviem de desmentir”.

CRISTIANO RONALDO: “No no… haplla cun mi rapressentante”.

JOSE MOURINHO: “Son unas bragas muy bunitaz as do Sara Carboneru pero eso no puede serr!! ¡Distrae a mos xugadores! ¡Així no ganaremos nunca! Ja tenemos o Barsa para qui aga tiatro del bueno”.

PEP GUARDIOLA: “Bé… Sara Carbonero és una rival molt difícil amb un joc d’atac molt directe i defensiu però hem d’anar amb calma, partit a partit… pas a pas, no sortir confiats al terreny de joc, mirar de no entrebancar-nos perquè si no, ens poden tornar a guanyar com en el partit contra l’Hèrcules”.

JOSÉ MONTILLA: “Sara Carbonero s’ha entrebancat com s’ha entrebancat l’Estatut entre subterfutxis i pesserells. Però ara és l’hora d’anar units per sortir de la crisi. Per lu tant, fai una enèrgica crida a tot el poble de Catalunya perquè el dia 28 de novembre votin al PSC; només nosaltres en som la garantia, igual que Carbonero es va tornar a aixecar”.

JOAN FERRAN: “Hem d’arrencar la crosta nacionalista de les calces de Sara Carbonero”.

ARTUR MAS: “Això és culpa d’en Montilla i els seus socis del Tripartit que no governen, tu! I si tornen a sumar a les properes eleccions tornaran a pactar i reeditar u altre tripartit”.

JOAN PUIGCERCÓS: “Només pactarem amb Sara Carbonero si si es compromet a convocar un referèndum per a la independència de Catalunya”.

CAROD ROVIRA: “No faré campanya per Esquerra”

JOAN SAURA: “Això li passa per anar a més de 80 per hora”.

JOAN HERRERA: “Si aconseguim tornar a fer un Govern d’esquerres, a Sara Carbonero la farem anar en bicicleta, que és més sostenible”.

JOAN LAPORTA: “¡Al loro! Que los hay que dicen que son tropezones… ¡y no lo son! ¡que no nos embauquen! Ah, i qui vulgui una candidatura unitària i transversal per a la independència que voti a Solidaritat Catalana. Ei, de bon rotllo i sense personalismes eh!”.

JOAN CARRETERO: “Li vaig proposar a Sara Carbonero encapçalar la llista de Reagrupament per Barcelona; li vaig oferir tot, però al final se’n va anar amb en Laporta a Solidaritat”.

ALICIA SÁNCHEZ CAMACHO: “Que ningú s’enganyi amb Sara Carbonero; davant d’aquesta imatge innocent de nòvia del porter de la selecció espanyola i reportera de Tele 5, pot acabar pactant amb Mas, Laporta i Carretero un procés inconstitucional i apocalíptic d’independència”.

ALBERT RIVERA: “Está claro que los nacionalistas hicieron que Carbonero se tropezara. Es un claro ataque de los separatistas intolerantes y fascistas a una ciudadana española de a pié por hablar en castellano”.

NICHOLAS SARKOZY: “La Carla Brunni està més bona que la Carbonero”.

SEGOLÈNE ROYAL: “L’entrebancada de Sara Carbonero és un atac masclista de Sarkozy per justificar l’expulsió dels gitanos de França”.

JOSÉ LUIS RODRIGUEZ ZAPATERO: “Señoor… Rajoyyyy…. sabe usteed… sabe uuussteeeed… cual fue la causa… por la que la Carboneroooo… se… tro… pezara. Y ustedes se están quedando sinnn diiiiscuuuurso señor Rajoyyyy”.

BARACK OBAMA: “He donat ordres als meus subordinats perquè engeguin una investigació per aclarir els fets previs i posteriors així com la propia entrebancada de Sara Carbonero, i la secretària d’estat Hilary Clinton s’entrevistarà amb ella en els propers dies. Que Déu beneeixi Amèrica i a Sara Carbonero”.

MAHMUT AHMADINEJAT: “Carbonero és una clara mostra de la hipocresía capitalista d’Occident amb complicitat amb els Estats Units. A l’Iran no entrebanquem a les nostres dones; només les lapidem”.

PEP DE LA CERDANYA: “Qui és la Sara Carbonero? Té novio?”

… i així podriem continuar i continuar i continuar especulant en com anirien les coses. Fins i tot al cap dels anys podriem arribar a trobar les maleïdes calces sent subhastades de la mà de l’incombustible Jordi Tardà a la Fira del Disc de Reus juntament amb altres articles d’igual valor, com… una edició limitadíssima en vinil, versió digipack i rigorosament firmada per Alice Cooper, una rèplica barata de la guitarra de Brian May també amb la firma de rigor, una postal firmada per en John Lennon, o un pòster emmarcat firmat pel Jeff Beck, i com no podia ser d’alguna altra manera… algun article relacionat amb en Keith Richards, en Mick Jagger, en Ron Wood, o qualsevol altre que d’alguna manera o altra hagi estat vinculat amb els Rolling Stones (articles tant interessants com una paperera, un preservatiu usat, o un raspall de dents de qualsevol dels seus integrants). Però per si les mosques no es veiés bé pels col·leccionistes, subhastar les calces de Carbonero perquè no guarden relació amb el món del Rock i dels discos en general, que ningú es preocupi: a algú se li acudirà que Sara Carbonero portava precisament aquestes calces el dia en que va complir el seu gran somni de gravar un disc conjunt amb en Keith Richards i en Mick Jagger dels Rolling Stones, amb la col·laboració especial de l’Eric Clapton.

PD: Em sembla que a partir d’ara no entraré tant sovint al meu correu…

16 – 5 – 2010, L’ALTRE FREDDIE MERCURY

Bé… per evitar de caure en aquella trampa hipòcrite de « era una gran persona », vull constatar tres coses:

1- Tot i tractar-se d’un artista digne d’admiració personalment feia alguns anys que no seguia gaire de prop la seva carrera musical.

2- Estava anunciat que properament ell i els seus, aterrarien al nostre país per tocar al Sonisphere de Barcelona, però quan algun amic m’ho comentava jo ja li anticipava que no hi aniria. La raò? Estem en crisi, no hi ha peles… i posats a perdre’s concerts, em vaig perdre l’últim de Dream Theater que és el que va fer més rabia. O sigui que la resta (musicalment parlant) ja m’és igual.

3- Tot i el que finalment ha passat, segueixo mantenint inalterable la meva decisió respecte l’anterior punt, en cas que els aconteixements haguessin estat uns altres, i la gira amb el pertinent concert de presentació a la capital catalana s’hagués dut a terme.

Per tant, si ets d’aquells que creuen que aquestes raons em converteixen en algú no apte de fer-li un petit homenatge al personatge en qüestió, no cal ni que continuis llegint (i si a sobre ets del Madrid, encara menys… era broma… o no).

Uns quants anys abans del retorn de Queen als escenaris de la mà de Paul Rodgers a la veu, jo tenia una fantasia musical que, d’haver-se dut a terme, de ben segur que hauria omplert moltes pàgines de la premsa musical: que ell fós el nou cantant de Queen; que fessin l’experiment. Però no perquè el volgués sentir interpretar cançons com « Radio Ga Ga » o « I want to break free », sinó més aviat perquè s’hauria pogut convertir en la millor manera de poder destapar el costat més Heavy de la Reina… fins i tot, recuperant algunes d’aquelles cançons que inexplicablement s’han perdut pel camí sense arribar a la categoria d’himnes. Sí sí… hagués estat realment impagable poder-lo escoltar cantant « The prophet’s song », « White man », « Was it all worth it », o d’entre les més conegudes, « The show must go on », « Tie your mother down », « One vision », o les dues que personalment vaig trobar a faltar i molt, quan la reunió amb Paul Rodgers va ser un fet: « Who wants to live forever » i « Innuendo ». Hagués estat impagable i històric a parts iguals.

Després va passant el temps, deixes de donar importància a certs « somnis », tot d’una et diuen que després de com es van arribar a fer pregar, Queen finalment torna als escenaris amb en Paul Rodgers, i la resta de la història ja la coneixem. Hi ha qui pensarà que sense el Freddie Mercury no ho haurien pogut fer. Jo no ho veig així, però… tampoc he vingut a parlar d’això.

Tampoc és que el meu homenatjat tingués gaire en comú amb en Freddie Mercury a nivell de personalitat; estava molt lluny de l’actitud glamurosa i ambigua de qui va ser cantant de Queen. Es podria dir que damunt de l’escenari, no tenien practicament res a veure l’un amb l’altre; eren a grans trets… de naturaleses antagòniques. Però tenien una cosa en comú… el més important de tot: una gran veu… inigualable; dues veus que per sí mateixes constituïen en cadascun dels dos casos una declaració de principis; una guia per a la posteritat.

Però bé, això que va passant el temps… i com qui no diu la cosa ens plantem al dia 16 de maig del 2010, el dia que el Barça guanyà la seva primera lliga d’ençà de que a l’any anterior haguessin viscut el moment més gloriós de la seva història. Bé, a veure… el que hem viscut aquest any no són les sis copes però… ja posats, una lliga també és per celebrar-la (i amb 99 punts… increïble). Anen a Canaletes, fotem quatre crits per allà, ens bebem alguna cervesa, esquivem als imbècils de semrpe que com sempre venen a reventar les celebracions i els respectius anti-disturbis que com sempre carreguen contra tot menys contra qui han de carregar… i cap a casa. Arribo a casa, engego un moment l’ordinador abans de posar-me al llit (per veure què fa el país i aquestes coses). Gairebé per casualitat llegeixo alguna cosa que em fa anar immediatament a consultar en algun portal musical, perquè se’m confirmés al 100% el que ja havia començat a saber, encara que no fós ben bé a nivell oficial. Era un comentari d’un contacte del Facebook: « Gracies Ronnie James Dio per a tots aquests anys de sensacions » i no sé què… ai ai ai… que aquest tenia càncer… segueixo llegint. Una mica més avall algú hi posava simplement « DEP ». Ui… que aquest ja ha deixat de tenir càncer i no precisament per haver-se’n recuperat. Entro en una pàgina web. Titular de la primera noticia de la pàgina: « Ronnie James Dio ha mort ». Ara sí que no n’hi ha cap dubte. Sembla que no pugui ser. Bé… des d’avui, Ronnie James Dio i Freddie Mercury, han passat a tenir una segona cosa en comú. Continuo llegint… vaja… sembla ser que hores abans de que es confirmés oficialment la noticia ja hi havien rumors de que Dio es trobava molt lluny d’estar-se recuperant, com tothom es pensava; la rapidesa en què circulen per la xarxa les noticies per mitjà d’eines com el Twitter i similars ha fet que en qüestió d’hores… potser dies, sorgís un cert « assetjament » (o rebombori… preocupació) mediàtic que en els últims temps de Freddie Mercury aquest va durar anys. No entrarem en detalls; tampoc seria just comparar a la premsa que ha tractat el cas de Ronnie James Dio, amb els monstres del sensacionalisme anglès que en el seu moment realment tenien permanentment assetjat a Freddie Mercury a la recerca d’una morbosa exclusiva.

Mentre acabo de completar aquest article em poso a escoltar el « Magica », el primer disc que em vaig comprar de Dio per allà a l’any 2000, quan acabava de sortir. Feia anys que no l’escoltava. Certament no he sentit mai entre la gent, que aquest disc es trobi entre els més aclamats. Ja sabem com són els heavys; a on hi hagi un bon « Holy Diver » o un « The last in line », que s’aparti tota la resta. Sigui com sigui, « Magica » va ser un gran disc.

Només tinc un record de Ronnie James Dio. Ara, per determinades i desafortunades inèrcies de la història, s’ha convertit en una anècdote elevada a l’enèssima potència; una anècdote per a la posteritat. Bé, dubto que en cas d’haver-se recuperat del càncer d’estómag hagués sentit jo més interés per anar-lo a veure que el que tenia darrerament, però si més no tenia clar que ell hi era. Que estava aquí, i estava viu; no era un mite. Però ara fins i tot aquella conyeta de « glorificarás a Ronnie James Dio » de la cançó « satànica » dels Gigatron ha obtingut una nova dimensió (si aquests mai tornen a treure un disc, espero que no es deixin de « glorificar-lo » com és degut).

Era el Metal Mania del 2003. D’entre tots els grups del cartell, alguns dels grans favorits eren Blind Guardian, que van ser els caps de cartell de la primera nit, i sobretot Iron Maiden, que van ser els caps de cartell de la segona i que apareixien com a protagonistes principals de tot el festival. Dio, apareixia juntament amb la resta de grups; d’entre els que si per algun motiu finalment queien del cartell tampoc suposava un gran daltabaix de la mateixa magnitud que si els caiguts fossin per exemple… els mateixos Iron Maiden. En aquella ocasió, Blind Guardian (o millor dit, el cantant de Blind Guardian i tenint en compte la seva tònica habitual d’aquella època) es van limitar a no fer el pena, que de per sí ja els suposava tenir el seu mèrit (sí sí… a diferència del que venia sent habitual, només van fer venir son al personal); eren del tot incapaços d’afrontar un directe propi del llistó que havia representat el seu darrer disc « A night at the opera », però és que amb aquestes coses ja se sap: en el món del Heavy, també amb Blind Guardian, continua pesant massa el mite per damunt de la propia música (però bé… millor no m’estendré gaire més per aquí). Al dia següent, Iron Maiden va fer un concertàs, com era d’esperar. Però Dio va sortir en escena després de la donzella, segurament amb la suficient experiència per no haver-se de doblegar per sortir a tocar just després que el cap de cartell indiscutible del festival hagi fet la seva actuació, i… se’ls va menjar… a tots, sense ni despentinar-se; a Iron Maiden, a uns quants grups més que també havien deixat el llistó alt, i per descomptat, també a Blind Guardian. Amb el seus 60 anys que deuria tenir aleshores, era el més veterà, però era el que estava en més bona forma; sempre s’ha resistit a confessar la seva edat, però desprenia més joventut que uns quants que realment eren més joves que ells i que teòricament (però només teòricament) haurien de tenir més energia; es podia dir que eren dues parts d’una mateixa cosa. Ell mateix ho deia: l’edat no era important… el que era important és que ho sabessis fer. Era un músic d’aquests fets a l’antiga; avui en dia si saps tocar més o menys bé un segon instrument ja ets la rehòstia; d’entre els de la seva època, els músics sabien i saben tocar instruments.

També a nivell de gesticulació… de saber-se moure damunt d’un escenari, si ara haguessim de comparar en Ronnie amb Hansi Kürsch de Blind Guardian en aquell festival, seria tant senzill com establir que en el món del Heavy, i d’entre els qui en directe no toquen cap més instrument que la propia veu, hi han tres classes de cantants:

1- Els que saben gesticular.
2- Els que no saben gesticular.
3- Els que no saben gesticular i a més, tampoc tenen sentit del ridícul.

Endevina a on aniria cadascú.

I amb tot això, un ja té una edat i ja ha deixat de banda allò de voler comprovar la humilitat de les estrelles del Rock amb els seus fans d’arreu del món. Però… hi ha una altra anècdote referent a aquest festival… molt més humana, i que a mi particularment em fa pensar que quan es diu que tothom recorda en Ronnie James Dio com « una gran persona » és que potser ho era. Una amiga meva, la Judit de Kabal en va ser testimoni directe: era a la zona de backstage del festival. Es trobava en aquell costat de les instal•lacions amb un amic seu, en David « Ferdaves », un noi de Ciudad Real que es trobava fent un article, motiu pel qual tenia passi de backstage. Per a qui encara no ho sàpiga, la Judit és infermera. I en David es trobava delicat de salut per malaltia (entre altres coses, anava en cadira de rodes). La Judit va estar amb ell durant gairebé tot el festival pel que podés passar. També evidentment i sobretot, va estar-se al seu costat com a amiga. Jo també vaig tenir ocasió de conèixer en David… semblava bon nano. Era amic de la Judit i per tant ho havia de ser per força. Però degut al seu delicat estat de salut es va passar gran part del temps a la zona de backstage, per evitar les aglomeracions habituals dels concerts massius. En David també era músic. Tenia un projecte anomenat Tartessos, amb el qual havia arribat a gravar algunes maquetes, entre altres projectes. També era amant del bon Heavy Metal. Durant gairebé tot el festival, la Judit i en David es van estar esperant al peu de la rampa de l’escenari a que els diversos grups que anaven desfilant pel Metal Mania acabessin els seus respectius concerts per demanar-los uns autògrafs, i unes fotos; Stratovarius, Motorhead, Slayer, Iron Maiden, Primal Fear, Baron Rojo, … i Dio. Crec recordar que abans de pujar a l’escenari, Ronnie James Dio i els seus van trobar temps per firmar els autògrafs i fer-se amb ell les fotos de rigor. M’explicava la Judit que es van estar una estona xerrant amb ell, i que per sorpresa, quan va ser l’hora de pujar a l’escenari, el mateix Ronnie James Dio va acompanyar a en David fins a un costat del mateix escenari, des d’on va poder tenir una vista privilegiada del concert. Certament en Ronnie hauria pogut quedar igualment com un senyor, sense tenir aquest detall i amb el covenciment de que en David se n’hagués anat content d’haver pogut tenir amb ell una conversa agradable… però Dio va tenir igualment aquell gest. És en aquesta classe de detalls que es marca la diferència; no diré noms però alguna que altra « persona » que també havia actuat en aquell festival al dia anterior no pot dir, ni de bon tros, el mateix.

Desgraciadament en David va morir pocs mesos després degut a la malaltia que arrossegava. Ara, uns quants anys més tard, ha estat el mateix Dio qui ha mort. I ves a saber… segurament en Ronnie quan arribi allà es trobarà a tot de vells coneguts que havia anat deixant pel camí per les males jugades de la propia vida. Segurament seran molts els que l’aniran a rebre quan arribi. Potser entre ells, en David també hi serà. Ves a saber… potser ara que es tornen a trobar, s’hauran fet amics. Qui sap?

-Ei Ronnie, te’n recordes de mi? Tu mateix em vas acompanyar a dalt de l’escenari, a Villarrobledo a l’estiu del 2003.
-Hostia David… quant de temps! Com va tot? Anem a fer una cervesa!- evidentment hem de donar per fet que allà a l’eternitat també hi ha cerveses.

Certament, Ronnie James Dio no semblava ser d’aquells artistes egocèntrics a qui un es penedeix d’haver conegut, sinó tot el contrari. Potser i precisament per la coincidència amb el dia de la seva mort, també el vinguin a rebre altres difunts com l’Urruti, o el mateix Joan Gàmper. Potser això ja seria massa, però… qui sap?

Mentrestant, aquí a la vida… un instrument s’ha apagat. Ves a saber… potser allà a on ha anat en Ronnie s’ha reunit amb altres músics… alguns, de vells coneguts com en Cozy Powell. De bent segur, que s’hauran posat a fer allò que més bé els hi sortia; segurament mentre aquí ens estem lamentant, allà a l’eternitat s’estan montant unes jams sessions acollonants.

Tot això, potser algun dia tindrem ocasió de comprovar-ho, i qui sap si també, de participar-hi. Serà tot un honor. Però mentrestant, a nosaltres encara ens queda moltíssim de camí per recórrer. Moltíssim. Suficient camí per honorar als morts, però sobretot, per honorar als vius.

Descansa en en pau, Ronnie James Dio.

PD: Ignoro per complet de quin equip era Ronnie James Dio, i de fet, si és que li agradava el futbol. Però si algú del Barça mai arribés a llegir aquestes paraules, no seria mala idea que l’equip li dediqués un reconeixement a qui va morir ni més ni menys que el mateix dia en que el Barça es proclamà campió de lliga amb la puntuació més alta de la seva història

EL CANONGE DE LA SEU O L’ART “COMMENSURABLE” DE LLIGAR EN EL SEGLE XXI (i no morir en l’intent…)

Bé, per a fer aquest anàlisi intentarem fugir del clàssic esquema de “noi coneix a noia”, “noi i noia es fan promesos”, “noi i noia es casen”, “noi i noia estan collats per la hipoteca”, “noi i noia tenen fills”, i “home i dona (que ja comencen a tenir una edat) comencen a tenir mals de cap perquè els fills han arribat en època de la puvertat”, etc. També aclarir, que aquí no s’ha maltractat a cap animal.

Aquesta cançó segur que et sona. Sobretot ara, que amb la conya del programa de TV3, La Trinca torna a estar a l’ordre del dia i ara surten trincaires de sota de les pedres (millor no opinaré sobre el dia en que alguns “representants de la societat civil” del meu poble van sortir per la televisió). La cançó es diu “El Canonge de la Seu”, el qual a part de donar-hi títol i d’apareixer com un observador mig despistat poca cosa més hi pinta el pobre home en tota la trama. En realitat, la història parla d’algú que es diu Tomeu i que no se sap ben bé d’on ha sortit, però es veu s’ha sentit especialment atret per a la neboda del canonge, que segons que sembla està per sucar-hi pa (la neboda; no el canonge). A veure… sempre podriem discutir sobre si la cançó en realitat s’hagués hagut de dir “La neboda del Canonge de la Seu”, però aquest no és el tema.

Diu la cançó que “la neboda, tant li agrada a en Tomeu que dormiria a prop seu” (evidentment qui diu dormir diu… altres coses). Doncs resulta que en Tomeu va decidir (possiblement després de donar-hi moltes voltes) anar a demanar consell a un amic. Aquest li diu que es faci passar per una dona grassa i prenyada per demanar aixopluc a cal canonge. Aquí cal deduir ja de per sí, que la neboda viu allà; no s’explica si el motiu de que aquesta noia visqui amb el seu oncle és conseqüència d’algun problema de desestructuració familiar, o és que la mossa és originaria per dir alguna cosa… de les terres de l’Ebre, se n’ha anat a estudiar a la Universitat de la Seu d’Urgell i a veure, ja posats… si pots tenir “aixopluc” a ca’l oncle, sempre et surtirà més econòmic que fotre’t en un pis d’estudiants, o per descomptat, que anar i tornar cada dia d’allà a casa teva.

Però vaja, tornant al nostre amic Tomeu… d’aquí en podem extreure que ell i la seva possible “víctima” no es coneixen i que en tot cas la cara coneguda aquí entre els vilatans és el canonge (com a molt, en podriem extreure que en Tomeu i la neboda es coneixen de vista; de vegades passa). En tot cas, la pregunta que li deuria fer en Tomeu al seu amic deuria ser alguna cosa com… posem per cas… “com m’ho he de fer per lligar amb aquesta persona X a qui no conec absolutament de res?”. Detall important, amic Tomeu: aquesta noia no et coneix; ni li agrades ni li deixes d’agradar; ni li caus bé, ni li caus malament; simplement no existeixes. Punt. Realment… així d’entrada és complicat si com ens hem d’imaginar arran del dilema generat, en Tomeu i l’art de lligar resulten ser si més no d’entrada… dos factors incompatibles (és a partir d’aquesta classe d’inèrcies i conjuncions quan de vegades sorgeixen episodis suficientment estranys… com perquè el sol fet d’intentar aclarir després que no hi havia mala intenció i que tu ets en realitat una persona íntegre, honrada i demés consideracions per a l’estil, de per sí faci mandra). També se n’ha d’extreure que probablement en Tomeu és una persona més aviat insegura. De tot això també se’n pot extreure que si les accions futures d’en Tomeu venien condicionades pel consell donat pel seu amic (recorda: disfressar-se de dona grassa i prenyada per anar a demanar aixopluc a cal canonge), no cal dir que aquest últim també… és com a mínim… recargolat (no entrarem de moment, en consideracions majors).

Si arran de tot plegat, ens baséssim en l’última trama referent a la neboda, possiblement també sigui en Tomeu algun estudiant a qui se li va clavar la fletxa d’en Cupido al cor (bé, digue-li fletxa d’en Cupido clavada al cor… digue-li “morbo”) en creuar-se amb ella per algun passadís de la universitat, a la vegada que el pobre se sent limitat a l’hora d’iniciar segons quina classe de “relacions públiques”. Tot plegat resulta com a mínim… molt arriscat si és que realment en Tomeu potser no les té totes; d’aquí vindria que d’entrada demani consell al seu amic abans que intentar fer qualsevol cosa pel seu compte. I pel que fa a l’amic… tu estàs malalt o què et passa? mira que enviar en Tomeu a ca’l canonge disfressat de dona grassa i prenyada… realment era necessari? no n’hi havia prou en dir-li que la convidés a un cafè? L’únic problema és que la cançó hauria de canviar una mica la seva lírica, però vaja… que vindria a ser alguna cosa com per exemple…

“un amic li diu a en Tomeu,
feu una cosa,
de galant us disfressareu,
sexi i simpàtic,
i a un cafè convidareu
a la neboda,
(veieu)
de la Seu…”

Ehem… d’acord, no he dit res…

Bé doncs de moment tenim a un canonge que més enllà de viure a casa seva i ser l’oncle de la seva neboda poca cosa més hi pinta; tenim a una neboda, que possiblement vingui de les terres de l’Ebre i que es trobi a La Seu d’Urgell per tema d’estudis i que entre una cosa i l’altra encara no sabem ni com es diu; tenim a en Tomeu, que possiblement es tracti d’un altre estudiant a qui en un principi la neboda no coneix de res i que per si fós poc potser tampoc sap el seu nom; i tenim a un amic conseller amb idees… deprabades (que per variar tampoc sabem com es diu). Sensacional!! Ja tenim a la graella els ingredients necessaris per el bon desenvolupament d’una tragi-comèdia més pròpia d’en Charles Chaplin que no pas altra cosa.

A partir d’aquest punt de la cançó és quan els de La Trinca comencen a deixar anar diverses onomatopèies que gradualment aniran apareixent tot sobreposant-se les unes amb les altres, tot esdevenint base rítmica fins al final:

Bon bon bon pig…

I diu la cançó que el canonge obra la porta: “bona dona, què voleu a aquestes hores?”. Genial! Ha colat! Aniria bé saber si per casualitat l’amic d’en Tomeu potser té alguna cosa a veure amb l’equip de maquilladors del Polònia (també aniria bé saber quina és l’afiliació política del canonge per si a l’amic se li ha acut “maquillar” a en Tomeu de Maria Teresa Fernández de la Vega, però ara tampoc entrarem de discutir sobre el grau de “constitucionalitat” de determinats individus de l’església catòlica vers als mateixos 10 manaments).

Entre una cosa i l’altra tampoc s’explica el motiu pel qual en Tomeu… perdó, la dona grassa i prenyada, demana aixopluc a ca’l canonge; se suposa que és una rodamon? ha estat desnonada? potser resulta que es troba allà de pas i ha arribat tant tard que s’ha trobat tancat l’hostal del poble? o millor encara: se li ha punxat un roda del cotxe i diguem que per el seu estat de grassa i prenyada no es troba en condicions de canviar la roda i a certes hores el taller del poble ja és tancat… ni idea; no diu res de res.

A partir d’aquí s’hi afegeix una onomatopètia més de les que comentavem fa un moment, sobreposada amb la primera:

Bo, vi bo, vi bo…

Continuem. “Prenyadeta bé ho sembleu, la bona dona, amb la noia dormireu, que si hi ha noves bé prou que us arreclareu, que d’això les dones, veieu, ja en sabeu”. Però aquí la cançó no explica quines són les dimensions de la rectoria, o si en qualsevol cas no es disposa d’habitació de convidats. Tampoc explica quines són les dimensions del dormitori de la neboda, i menys encara les del seu llit (per la qual hem de deduir que la trama ja partia d’una serie de directrius arquitectòniques i d’interiorisme previament analitzades). Tampoc explica la cançó en quines condicions, la “dona grassa i prenyada” dormiria amb la neboda. Però en qualsevol cas estem arribant al punt més arriscat i conflictiu de la història; no necessariament la neboda ha de ser una noia difícil de conquistar, però d’aquí a que un desconegut es posi al teu llit com qui no diu la cosa… (incís: també hem de donar per fet que a l’habitació de la neboda només hi ha un llit: el de la neboda)

Donem pas a una nova onomatopeia que s’afegeix a la ja esmentada base rítmica:

Nyic, zu, zu, nyic, …

Diu que en Tomeu ja es fica al llit amb la neboda i que aquesta quan ho veu… ai mare meva quan ho veu… d’entrada hem de deduir que en Tomeu no portava pijama. Quina relliscada… formava part de l’estratègia això de no portar pijama, senyora “grassa i prenyada”? Ah, es clar… és que mantenir relacions sexuals amb un pijama a part de l’escàs sentit pràctic, resulta d’un sentit de la higiene més aviat… dubtós. O potser sí que portava pijama; en aquest cas caldria deduir que el llit de la neboda no és de matrimoni.

Doncs sí. Ja hem embolicat la troca. Mentre el pobre Tomeu intenta excusar-se “no… si jo només…” (a la vegada que deuria trobar-se en mil•lèssimes de segón, maleïnt els ossos al seu amic conseller-deprabat i a sí mateix per haver-li fet cas) ja veus a la neboda tota espantada anant a despertar l’oncle: “Ai que és un home oncle meu, que això no enganya”. I després del “veieu” conclou “ni té preu”. D’entrada hem de suposar que aquest “ni té preu” dóna pas a la possiblitat d’una ambigüitat que si més no d’entrada em genera seriosos dubtes. Analitzem la situació:

1- La neboda està dormint tranquil•lament (o potser no està dormint però sí que es troba immersa en la intenció). Fins aquí tot correcte.

2- Entra a l’habitació la “dona grassa i prenyada” a qui el canonge ha concedit l’aixopluc. Fins aquí tot segueix correcte (amb algunes gangues de l’ofici, però correcte).

3- La “dona grassa i prenyada” al ficar-se al llit amb la neboda és descoberta. La neboda s’espanta al veure allò que “no enganya” i se’n va tota espantada a despertar a l’oncle. Fins aquí tot correcte; reacció llògica d’una noia que de cop i volta es desperta i es troba a una persona desconeguda despullada i del sexe oposat al seu llit; generalment això podria ser tranquil•lament constitutiu d’un intent de violació.

4- La neboda li fa saber a l’oncle que “és un home, que això no enganya”. De moment anem bé.

5- Però a la vegada la neboda conclou tot dient que “ni té preu”. Bé, d’aquí també se’n podria extreure que a la millor la neboda té certa tendència a la promiscuitat i que aquesta reacció vindria implícita per aquesta condició. Tot i així, hi insisteixo: hi ha alguna noia que en aquesta mateixa situació en concret sigui capaç de trobar un instant de la reacció per fer aquesta referència (encara que després si cal, vagi en general tant calenta que sigui capaç de follar-se una cadira)?

Continuem. Segons la cançó, ja a punt d’enganxar la part final explica que l’oncle (possiblement sota els efectes de la Dormidina) es mig desperta i li diu a la neboda que ja s’ho faran; en el més pur estil de certs mals entesos propis de l’amic Chaplin, ell es creia que la “dona grassa i prenyada” anava a donar llum tot dient que “si és un home el farem hereu” (no entrarem en consideracions sexistes i menys encara en si en el seu moment, els de La Trinca es van avançar a la idea de que un tal Hereu digués alguna cosa sobre unes olimpiades).

I ja tenim la part final de la cançó. Bé… final final… del que se’n diu final… això també és un dir; aquí podriem discutir de maneres força diverses sobre la veracitat i eficàcia en el cas, sobre l’aplicació d’aquella mítica frase d’en Dalí, quan aquest va dir allò de “que parlin de mi encara que sigui malament”; certament… en tinc seriosos dubtes de com aquesta teoría podria encaixar a la ment d’un neboda que s’ha trobat de cop i volta amb un desconegut despullat al seu llit. Certament… un tema complex. Llàstima que davant d’aquesta situació tant rocambol•lesca que s’ha creat, la cançó de La Trinca es limiti a dir que en Tomeu i la neboda, aviat s’entenen i que això de l’embaràs “aviat se’ls encomana” i s’ha acabat el bròquil (això sí: envoltat d’alel•luies per a tot arreu).

Ja haurien pogut allargar la cançó per poder explicar exactament com collons es van entendre en Tomeu i la neboda. De totes maneres, el millor hagués estat començar dedicant la cançó sencera en sí mateixa a explicar l’enigma en qüestió. Realment ja n’hi han de coses estranyes pel món… ara bé: si realment l’amic Tomeu en va treure l’entrellat de com es van entendre, li agrairé que un dia vingui i m’ho expliqui en detall però això sí, i perquè no hi hagin mals entesos: a casa meva, a les dones “grasses i prenyades” no se’ls hi dóna aixopluc.