FAULA D’EN MARIANO SENSE POR

Dilluns 10 de novembre a les 9 del matí a la Moncloa: en Mariano es troba completament embotit dins dels llençols del seu llit. De sobte entra la Soraya a l’habitació fotent un cop de porta:
– Mariano!- crida la Soraya visiblement alterada- aixeca’t!
– Ai Soraya!- diu tremolós en Mariano- Cinc minuts més…
– Mariano!! Són les 9 del matí i els espanyols et reclamen!!
– Soraya joder! No hi vull anar!
– Mariano! Ets el president del govern i hi has d’anar!
– Aiiiii! Que després se’n riuen de mi!
– Mira, ja prou d’aquest color! Sempre m’he de menjar jo tots els marrons!
– Però és que després els catalans es fiquen amb mi…
– Mariano! O t’aixeques o aviso a en José Mari!
– Joooooooo…

En Mariano s’aixeca lentament. Posa un peu a terra, posa l’altre peu a terra, es posa les sabatilles, i es disposa a sortir lentament de l’habitació. Arriba a la porta de l’habitació… s’atura, i de cop se’n torna corrents al llit i es torna a tapar completament amb els llençols:
– Que no! Que no hi vull anar! Que després se’n riuen de mi i els catalans es fiquen amb mi!

La Soraya es resigna tot dient:
– Això serà més complicat del que em pensava… hauré d’avisar al metge.

Una estona més tard, el doctor ha acabat de fer-li una sèrie d’exploracions a en Mariano i es disposa donar-li el diagnòstic a la Soraya:
– Miri senyora, aquest és un cas clarissim de trauma electoris referèndum. No respon als estímuls a fi de protegir-se de tot el que passa a l’exterior.
– I això com s’arregla? -pregunta la Soraya.
– Tres pastilles d’aquestes: una per esmorzar, una altra abans de dinar i una altra abans d’anar a dormir. I demà, es trobarà com nou.
– Gracies doctor! No sé què hauria fet sense vostè.

Dimarts 11 de novembre a les 9 del matí a la Moncloa: en Mariano ja s’ha aixecat; més feliç que un gínjol. La Soraya entra a l’habitació:
– Aaaaaiii Soraya… -diu en Mariano entre sospirs- que bonica és la vida… i les flors i les plantes… i els animals… que bonic.
– Així què? -diu la Soraya- donaràs ja una resposta als espanyols sobre el 9N?
– Ooooooh! El 9N… que boniiiic…
– Marianooooo!!!!!! -diu la Soraya mentre li clava uns quants mastegots- Reaccionaaaa!!!!!!
– Soraya germana, no t’estressis, que la vida és molt bonica…

575820_10151861913655635_829595564_n

Finalment la Soraya opta per trucar novament al doctor per explicar-li el que està passant:
– Sí, senyora Soraya, ehem… em vaig oblidar de dir que que aquestes pastilles que els vaig receptar poden tenir efectes secundaris. Bàsicament en Mariano es troba com si s’hagués fumat tres porros de cop.
– Hòstia hòstia hòstia quin desastre! -diu la Soraya- i ara què fem doctor? Necessitem una compareixença urgentment! I a més, l’Artur ens ha enviat una carta! Què fem? Avisem als tribunals?
– Miri, fem una cosa: que es prengui unes pastilles d’aquestes per contra-restar els efectes secundaris de les altres pastilles. I mentrestant, vagi vostè al senat i brami quan aquests nacionalistes n’hi diguin alguna. Cregui’m. Això no falla.
– Moltes gracies doctor! Acaba de salvar Espanya!

1546234_740546586020178_4033883938423665735_n

La Soraya li dóna les pastilles a en Mariano, i se’n va al Senat. Un cop allà es troba en Josep Maria que li reclama diàleg per a realitzar un referèndum de secessió, a la qual, i tal com li ha indicat el doctor es posa a bramar.

Una estona més tard se’n torna a la Moncloa convençuda d’haver realitzat la gran obra del dia. En arriba es troba a en Mariano dormint com un tronc.

Dimecres 12 de novembre a les 9 del matí a la Moncloa: la Soraya es disposa a despertar a en Mariano:
– Mariano… vinga desperta’t, que avui tens la compareixença- en Mariano no es desperta- Marianooo, vinga, amunt! -en Mariano segueix dormint com un tronc. La Soraya continua intentant despertar-lo insistentment sense èxit. Després d’una hora i mitja intentant despertar-lo, decideix trucar al seu amic Montoro:
– Tenim un problema -diu la Soraya- ara en Mariano ni es desperta! Veniu cap aquí urgentment.

En Montoro i en Wert es presenten al cap de deu minuts a la Moncloa…
– I li has fet cas a l’inútil del metge? -diu en Wert.
– Sí… -respon afligida la Soraya.
– Però que no saps que és de Podemos???
– De Podemos? Però si semblava el net del caudillo! I és parent de la Rosa Díez!
– Collons! Doncs això! De Podemos! -en aquests moments de pel·lícula està sonant la banda sonora de Terminator.
– A veure, no perdem la calma! -interromp en Wert- crec que tinc la solució -treu de la seva maleta un xip i un aparell de radio-control- mireu, és el meu últim invent.
– Què és això? -diu sorpresa la Soraya.
– Només li hem d’introduir aquest xip a en Mariano per la via rectal. I després amb aquest aparell de radio-control el podrem dirigir perquè surti a fer la compareixença sense que ningú en noti la diferència. I sense necessitat d’utilitzar el televisor de plasma!
– Molt bé doncs provem-ho -diu en Montoro- pitjor del que estem ara ja no hi podem estar. Fem-ho?
– Fem-ho! -diuen la Soraya i en Wert a l’uníson.

Després de la introducció del xip a en Mariano, en Wert es posa a controlar-lo per mitjà del comandament de radio-control. Al principi li costa una mica, però al cap de poc ja el domina fent-li fer fins i tot tots els gestos que tant el caracteritzen de cara a la galeria.

Així doncs, puntualment té el seu inici la compareixença davant de tota la premsa: bla bla bla… la llei… bla bla bla… la unitat d’Espanya… bla bla bla… que si la majoria de catalans no van votar… bla bla bla… la constitució. Precs, preguntes i final de la compareixença.

I així la Soraya i els seus indomables guerrers Montoro i Wert, finalment han complert la sagrada missió de salva-guardar la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, comuna, indivisible, i inviolable per a totes les inviolabilitats, pels segles dels segles, amén, i van ser tots molt feliços i van menjar molts anissos.

Evidentment tot això és una ficció (bé, excepte les parts d’en Mariano). El que no en té res de ficció és el que va passar a Catalunya el passat 9 de novembre.

PD: Aquest anunci no és de cap medicament. En cas de dubte consulteu al farmacèutic (a ser possible, que no militi a Podemos).

Anuncis

ESCÒCIA NO SERÀ INDEPENDENT… I QUÈ?

A partir d’avui, senyores i senyors, que ningú en tingui el menor dubte: Escòcia ha guanyat. Per començar, ha guanyat perquè ha guanyat la democràcia. Però sobretot ha guanyat perquè igualment les coses ja no tornaran a ser iguals. Sí, els independentistes han perdut, però més enllà d’això, ha passat una cosa molt curiosa, però abans tirem una mica enrere: concretament fins al moment en que Alex Salmond presentà la proposta de referèndum i es posà a negociar amb demés partits del seu Parlament i amb Londres. Ara potser alguns no se’n recorden però es va arribar a oferir una pregunta amb tres respostes possibles: el SÍ, el NO, i la millora en l’autogovern escocès -que en prenguin molta nota determinats pseudo-independentistes “de veritat”-. Finalment David Cameron li va dir a Salmond que “o tot o res”, i la pregunta finalment pactada va incloure només dues respostes: el SÍ i el NO. Perfecte. Començà la campanya. Inicialment les enquestes donaven una victòria considerable pel NO. I encara que de mica en mica, el SÍ anava guanyant terreny no era una cosa que als britànics els preocupés prou encara. Fins que pocs dies abans del referèndum, ep! Que en aquesta enquesta ha sortit el SÍ, compte! Així doncs, a partir d’aquest moment aquell “o tot o res” inicial es va re-convertir; segurament molta gent del meu país veí en farà la demagògica i interessada lectura de que ha guanyat el NO. Però la realitat és que el NO, va deixar d’existir; del SÍ o NO inicials, es va passar a SÍ o millora en l’autogovern. En tot plegat també se’n podria treure la lectura de que potser a l’independentisme escocès li hagués faltat un temps més de cocció perquè guanyés la seva opció a les urnes. Però en qualsevol cas, hi insisteixo, ha guanyat Escòcia. Però quan dic que ha guanyat Escòcia no em refereixo pas a una regió assimilada per britànics, sinó, i que ningú en tingui cap dubte, a la NACIÓ escocesa que és, molt per damunt d’estats Britànics, Commonwealths i d’altres.

I ara alguns espanyols feixistes comencen a lladrar els seus vòmits per la xarxa tot dient que “ara sí que Catalunya és com Escòcia” i com sempre sol passar amb aquesta xusma, una vegada més no en tenen ni puta idea del que ha passat allà -igual que tampoc la tenen del que està passant aquí-. I ja em perdonarà qui em consideri massa ingenu sobre el terreny però una vegada més s’ha demostrat que si bé Catalunya és com Escòcia, Espanya no és com la Gran Bretanya; fins i tot després de que guanyés el NO, David Cameron s’ha mostrat com un demòcrata; en paraules seves, “hauria pogut anul·lar el referèndum, però no ho ha fet”. I ara hi ha qui em dirà que si Cameron ho va acceptar va ser perquè tenia clar que guanyaria el NO, però ara resulta que el NO que ell inicialment esperava que guanyés, tampoc ha guanyat; el NO ha desaparegut com a opció. I en qualsevol cas, per més que ell esperés i en tingués plenes garanties de que guanyava aquesta opció, se la va jugar a que pogués sortir el SÍ. En qualsevol dels casos, això s’ha de reconèixer i fins i tot, reivindicar-ho. Entre d’altres coses perquè això va donar pas a que en certa ocasió vinguessin dos escocesos, un diputat a favor del SÍ, i un altre a favor del NO a donar el seu suport al Parlament de Catalunya -algú s’imagina en el cas invers a l’Oriol Junqueras i l’Albert Rivera anant junts a favor de la democràcia, i fent el mateix amb el Parlament d’Escòcia?-.

A Escòcia ha passat una cosa molt senzilla: el Regne Unit els ha promès millores substancials si finalment guanyava el NO -millores que en algun moment o altre caldrà atendre també pel que fa a les altres nacions de l’estat britànic-. A Escòcia ha guanyat el NO, perquè el Regne Unit ha estat creïble vers les seves demandes. Aquesta és la gran diferència entre Escòcia i Catalunya. També tot plegat em porta a plantejar-me, més enllà del fet identitari, què hagués votat jo en cas de ser escocès. Jo sempre he estat més o menys independentista, però de la manera que ho tinc claríssim sent català, potser hagués dubtat més en cas de ser escocès. I novament demano disculpes per a qui em pugui considerar massa ingenu sobre el tema, però més enllà dels fets històrics que haguessin pogut tenir lloc -alguns realment condemnables-, a mi em dóna molt la sensació que el fet de sentir-se britànic, està molt més amunt en credibilitat que sentir-se espanyol -per alguna cosa serà que els que són catalans i espanyols, els que REALMENT se senten espanyols i igualment catalans, votaran SÍ-SÍ al 9 de novembre-.

Al final tot es resumeix al fet que l’estat britànic ha estat creïble, i l’estat espanyol, ni penjant l’estelada a tots els ajuntaments d’Espanya ho arribarà a ser. Al marge de que entre Escòcia i Anglaterra puguin haver-hi diferències de criteri, i fins i tot en ocasions, conflicte entre les nacions, i fins i tot al marge dels defectes que pugui tenir la Gran Bretanya -que els té-, ells no han patit cap campanya de boicot als seus productes per a voler una millora substancial de competències perquè només per començar a Anglaterra pràcticament ningú posa en qüestió un tema tant elemental com que Escòcia és una nació, i per tant en sí mateix, un país. I tot i que el Parlament escocès és relativament jove a la Gran Bretanya a pràcticament ningú se li acudeix retallar les actuals competències d’Escòcia -que estan per sota del que tindran a partir d’ara-, com Espanya va retallar l’Estatut d’Autonomia -que no petició d’independència, no ho hem d’oblidar- aprovat al 30 de setembre del 2005 al Parlament de Catalunya, com tampoc es planteja després d’una retallada inicial, portar-lo a un Tribunal Constitucional com va fer Espanya amb el ja retallat Estatut però aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Tampoc entre Escòcia i Gran Bretanya, dues parts en litigi per dir-ho d’alguna manera, s’ha erigit aquesta última part, com a àrbitre del que pot ser i del que no pot ser, com fa i ha fet sempre Espanya; Gran Bretanya ha acceptat la naturalesa del seu paper com una de les parts en conflicte, mentre que Espanya -sempre maquillant-ho de pretesa democràcia- insisteix en fer d’àrbitre. Gran Bretanya ha acceptat que la democràcia anés per damunt de les lleis -perquè alguns diran el que vulguin, però allà la sobirania també rau sobre el conjunt de la Gran Bretanya-, mentre Espanya com ha fet sempre pretén escudar-se en la llei -una llei, que ningú ho oblidi, amb un article 2 a la Constitució espanyola diferent al que havia d’anar redactat inicialment, i imposat pels militars per tal que tirés endavant l’etapa democràtica justament en sortir d’una dictadura amb el perill constant de tornar-hi-. I a diferència de la Gran Bretanya, l’estat espanyol s’ha dedicat a defensar la llei SEMPRE a favor dels seus interessos. És per això que davant de tots els incompliments reiterats per part dels successius governs espanyols amb Catalunya no passa res, mentre que quan es tracta d’aplicar-la per Catalunya, ep! Aleshores aquí estan les sagrades i inamovibles escriptures més conegudes per Constitució espanyola per impedir-ho! I és per això que davant del cas del President Jordi Pujol des d’Espanya ja pretenen donar-lo per culpable, mentre que per posar només un exemple, Carlos Fabra està tramitant el seu indult, a més de que encara no ha ingressat a la presó.

En resum: Catalunya i Escòcia són realitats diferents, en el ben entès que són països diferents, i en el ben entès que haguessin estat igualment països amb realitats diferents en cas de guanyar ahir el SÍ en el referèndum escocès; iguals en la reclamació Nacional, però diferents per ser nacions diferents. Amb tot això hagués estat una gran alenada d’aire fresc, una ràfega d’encoratjament i un fet sense precedents a la Unió Europea, que a Escòcia hagués guanyat el SÍ. Però en qualsevol cas, senyores i senyors, nosaltres seguim sense ser escocesos i per tant seguim sense enfrontar-nos amb l’estat britànic. Escòcia, igual que Euskadi, Flandes, i d’altres, seguirà sent un país amic amb qui ens seguirà unint la nostra lluita per la plena sobirania Nacional, però ara més que mai, fins i partir del proper 9 de novembre, hem de fer el nostre propi camí i seguir treballant en una única direcció: Catalunya no aconseguirà mai la plena sobirania Nacional fins que hagi guanyat de manera clara i rotunda el SÍ-SÍ. Així doncs, a per el SÍ-SÍ, i com va dir un dia l’Alfred Bosch d’Esquerra Republicana des de Madrid: catalanes, catalans, que la força ens acompanyi!

L’ESTACIÓ DE FRANÇA O LA DISCÒRDIA D’UNA OBSOLESCÈNCIA PROVOCADA

Fa alguns mesos va aparèixer de manera tímida en alguns diaris comarcals una noticia que deixava entreveure clarament el que pot acabar passant amb l’Estació de França de Barcelona, si no es fa res per evitar-ho; l’envestida definitiva a una estació emblemàtica i competitiva a parts iguals, tot i que les dinàmiques actuals l’hagin deixat totalment obsoleta i en un pla totalment secundari. Va ser seguint aquesta tònica sobre la qual la Conselleria de Territori i Sostenibilitat i el Ministeri de Foment haurien arribat a un acord per a la construcció d’una nova terminal de trens Regionals a La Llagosta amb un objectiu molt concret: fer-hi arribar els trens que actualment tenen com a origen i destinació l’Estació de França. Per a quina raó? A algú se li acudeix un altre motiu que no sigui el de clausurar-la pel que fa al trànsit ferroviari? L’Estació de França és un d’aquells casos de dubtosa inviabilitat a on tant és el que s’hi pugui fer per re-activar-la; la volen tancar i s’ha acabat.

images (3)2qajp0o9893367426_7099667cd5_z

Però recapitulem una mica: entre els anys ’60 i ’70 ja es va proposar per primera vegada el tancament de l’Estació de França; aleshores Barcelona tenia dues grans estacions centrals: l’Estació de França i l’Estació del Nord. Quan es va optar per convertir l’aleshores baixador de Sants en la gran estació terminal de Barcelona, aquesta estava inicialment plantejada per a substituir i clausurar les dues estacions anteriors. En aquella ocasió l’Estació de França es va acabar salvant del seu tancament i hi van continuar arribant trens. A l’Estació del Nord, no. Més tard, es va tornar a plantejar el tancament definitiu de l’Estació de França en motiu de les obres d’adequació de Barcelona a les Olimpíades del 1992; en aquella ocasió van clausurar i desmantellar l’annexa Estació de Rodalies, i van aixecar totes les platges de vies d’accés a l’Estació de França per una banda i l’altra de la ciutat; ocupaven gran part del que avui és la Ronda Litoral. Pel que fa a les vies, aquestes varen ser substituïdes per a dos nous accessos ferroviaris, un des del Passeig de Gracia, i l’altre des del Clot-Aragó; els accessos actuals. Novament l’Estació de França es va salvar del seu tancament, i a més, es va remodelar. D’aquesta manera, l’estació vivia de nou un temps d’efervescència durant els Jocs Olímpics, i fins cap a la meitat dels anys ’90; després, un cop passada la borratxera olímpica tot tornava a canviar, deixant l’Estació de França en una posició clarament secundària; tots els trens passaven per l’Estació de Sants i l’Estació de França exercia més de cotxera d’alguns trens que no una altra cosa.

Ref. 14/379aa1barcelonaRef. 32/465

Però ja ben entrats al segle XXI, es tornen a viure vents de canvi pel que fa al món del ferrocarril: l’era de l’Alta Velocitat per fi arribava de ple a Catalunya i a Barcelona; a Barcelona Sants. Des d’aquí, el túnel que connecta amb la futura Estació de la Sagrera… i entre l’una i l’altra, allà queda l’Estació de França, com si ni l’haguessin vist; o sigui, no només l’Alta Velocitat ha obviat l’existència d’aquesta estació, sinó que se n’està construint una de completament nova amb les inversions que això suposen. Representa que la Sagrera estarà més ben connectada amb la ciutat que l’Estació de França; entre millorar els accessos d’una estació ja construïda i en funcionament, resultava més “econòmic” fer-ne una de nova; no és massa sorprenent doncs, que hagi acabat sortint a la llum un cas de malversació de fons per part de dirigents d’Adif.

renfe_352_012images (1)escaneo-hojas-050-rep

Mentrestant, l’Estació de França tornava a reviure a mig gas i uns breus moments d’esplendor; degut a les obres de l’Alta Velocitat, els pocs trens que aleshores connectaven Barcelona amb Europa, trens que fins aleshores tenien com a origen i destinació Barcelona Sants, van ser traslladats a l’emblemàtica estació; trens que des de l’Estació de França es dirigien directament a Girona, Figueres i la frontera amb l’estat francès. Però a mesura que les obres per connectar l’Alta Velocitat amb Europa anaven avançant, aquests trens també anaven essent incomprensiblement suprimits; primer el Catalan Talgo de Montpeller i els TrenHotel de Zurich i Milan; finalment, quan van entrar en servei els TGV directes entre Barcelona i París, també el TrenHotel que fins aleshores realitzava aquesta mateixa connexió en horari nocturn.

Barcelona_Termino_perron_1987triebzug-unbekannter-reihe-barcelona-termino-21203333464974

Amb aquests trens ja suprimits per a la proliferació de l’Alta Velocitat, a l’Estació de França ja només hi queden trens Regionals i Rodalies -que en realitat són una part de la línia R2 de Rodalies, seccionada per a les obres de l’Alta Velocitat- amb parada comercial. Bé, i els Alvia amb denominació comercial Euromed que utilitzen l’estació de cotxera més que una altra cosa.

Però d’estacions ferroviàries obsoletes, que després d’un cert temps han recuperat una certa hegemonia sobre la qual foren concebudes en trobem unes quantes: una d’elles seria l’actual Madrid Puerta de Atocha, encara que el que en origen n’era l’estació de tota la vida, va quedar re-convertida en un jardí botànic, annex a l’estació actual.

En canvi, no va ser així amb l’estació de Saint Pancras de Londres; quan es van posar en servei els trens d’Alta Velocitat Eurostar fins a Londres, aquests s’estacionaven a l’estació de Waterloo. Però des de l’estrena el tram anglès d’Alta Velocitat, Saint Pancras, una històrica estació que va haver de ser remodelada per a l’ocasió va passar a ser la capçalera anglesa dels serveis entre la seva capital i París. Convé recordar-ho, perquè fins aleshores era una estació infrautilitzada, en benefici de la veïna King’s Cross, principal estació terminal londinenca dels trànsits ferroviaris insulars.

Paris - Agost 2010 - Targeta 1 (2)Paris - Agost 2010 - Targeta 1 (25)Paris - Agost 2010 - Targeta 1 (31)

Un altre exemple, encara més exagerat el tenim amb l’Estació Central d’Anvers, a Flandes, considerada segons sembla, com el millor exemple d’arquitectura ferroviària de Bèlgica: aquesta estació era inicialment capçalera de la línia Anvers – Brussel·les, una estació terminal de només sis vies en cul de sac, en origen. Però a partir del 1998, i amb la vista posada en connectar per mitjà de l’Alta Velocitat Brussel·les amb Holanda, s’hi va realitzar una ampliació de tal envergadura que a més, la convertiria per primera vegada en passant, afegint-hi tres nivells inferiors a més del ja existent. La configuració resultant d’aquesta remodelació, és, a més de les sis vies originals a nivell del carrer, una planta inferior dedicada a guixetes per a la venta de bitllets i comerços, enumerada com a 0, seguida de la planta -1 amb quatre vies més en cul de sac, i la planta -2, amb quatre vies més, en aquest cas, passants. En total, 14 vies. Realment irònic que aquesta obra faraònica l’haguessin fet en una estació que inicialment només disposava de sis vies en un mateix nivell, per acabar tenint-ne, sumant-ne tots els seus nivells, només dues més de les que actualment té l’Estació de França en un únic nivell. Sí senyores i senyors: l’Estació de França, obsoleta i encerclada per l’especulació urbanística com està actualment, disposa de 12 vies. I això sense comptar amb tota la platja de vies exterior, o que ha sofert alguna que altra “amputació”.

DSCF4042DSCF4053DSCF4056

Però tampoc ens posem nerviosos: la simple construcció de l’Estació de la Sagrera no ha de suposar necessàriament el tancament de l’Estació de França si es fan les coses ben fetes. Ara a Barcelona hi arriba l’AVE. I des de fa pocs mesos, també el TGV. Però ara que per fi la línia d’Alta Velocitat i les vies d’ample internacional arriben a la capital catalana des d’Europa, s’obra tot un ventall de possibilitats que si bé per a la resta d’Europa és completament normal en termes de mobilitat, a Barcelona és encara una cosa nova i per explorar: l’arribada de trens d’altres puntes d’Europa; així doncs a més dels actuals AVE i TGV, molt aviat ens podríem trobar que Barcelona acollís l’arribada de trens d’Anglaterra, Bèlgica, Suïssa, o Alemanya. És la cosa més normal del món que les grans capitals europees estiguin plenament interconnectades. I d’aquesta normalitat, Barcelona no n’ha de ser cap excepció. Però fa masses anys que les connexions ferroviàries de Barcelona “cap al món” es limitaven en mirar cap a la península, exceptuant els pocs trens que durant dècades han tingut el “privilegi” d’incorporar el sistema de rodadura desplaçable que els han permès salvar l’escull de l’ample de via, i tenir la resta d’Europa una mica, només una mica, més a prop.

StPancrasStation46702-640x360-st-pancras-station_edit_ns

La culpa d’aquesta darrera circumstància la té en part, el diferent ample de via del ferrocarril convencional ibèric, respecte al de la resta d’Europa, i sobretot, les autoritats d’un costat i l’altre dels Pirineus que de manera tradicional i a partir de les seves visions “no”nacionalistes han volgut veure en la diferència d’ample de via una barrera més gran del que potser ho era en realitat. Però ara Barcelona per fi està connectada per vies d’ample internacional. Ara ja no hi han excuses. I en aquest context de normalitat, les estacions de Barcelona Sants i La Sagrera poden acabar per no ser suficients per absorbir el trànsit ferroviari que d’aquesta nova situació en pot esdevenir. A tot plegat cal afegir-hi que en els últims acords entre l’Ajuntament de Barcelona i el govern espanyol per desencallar les obres de La Sagrera, s’havia acordat que aquesta estació seria finalment més petita de com inicialment estava projectada.

100_3110antwerp-central-station-113638

Però darrerament han saltat algunes alarmes en saber-se sobre els plans de construcció de la terminal de Regionals a La Llagosta. La noticia parla implícitament sobre el futur de l’Estació de França; la nova terminal de La Llagosta aprofitaria algunes vies del ja existent intercanviador de mercaderies, i tindria per objectiu enviar tots els Regionals de Lleida, Tortosa, i Ulldecona, que actualment tenen l’Estació de França com a capçalera a Barcelona, fins a La Llagosta. D’aquesta manera, diu la noticia, “s’aconseguiria una major fluïdesa en el trànsit ferroviari” i -atenció al disbarat- “els trens no quedarien aturats a l’entrada del Passeig de Gracia per a donar pas als trens procedents de l’Estació de França”.

El que no explica la noticia és que per començar, restaria capacitat a la maniobrabilitat dels trens de mercaderies de La Llagosta. Però aquí hi han més coses: efectivament, el corredor ferroviari del carrer Aragó està històricament saturat per les freqüències ferroviàries del llarg del dia… però que això sigui així, no és culpa de l’Estació de França. Com tampoc és culpa de l’Estació de França que molts trens es quedin aturats a l’entrada del Passeig de Gracia, de manera que en hores punta es poden arribar a veure fins a quatre trens seguits esperant poder entrar a aquesta estació mentre l’andana està ocupada per el tren que hi ha fet parada. Sembla irònic que a ningú no se li hagi acudit que el que de debò és preocupant, és que l’estació del Passeig de Gracia, una de les més transitades de tot el país, només disposi de dues vies, quan en un país normal, en tindria quatre com a mínim. Tampoc sembla que a ningú se li hagi acudit que l’enllaç entre el túnel del carrer Aragó i el que va a l’Estació de França s’hauria d’haver construït amb salts de moltó com els del nus de Marina, a on s’hi enllacen les línies de Puigcerdà i Manresa amb la de la Mataró, enlloc de col·locar l’enllaç al mateix nivell; només que s’haguessin complementat els salts de moltó amb dues vies més a l’Estació del Passeig de Gracia, quedaria en gran part solucionat el problema de les cues provocades a la seva entrada.

ICE_3_Oberhaider-Wald-Tunneltgvthalys-pbka-paris-05-xxl

Doncs bé: ara suposem que l’Estació de França finalment se’n va a fer punyetes i traslladen tots els trens Regionals a La Llagosta. Aquesta serà la “fluïdesa” que s’aconseguirà:

– El túnel del carrer Aragó, restarà encara més col·lapsat que en l’actualitat; els trens que actualment es desvien cap a l’Estació de França, hauran de recórrer tot el corredor del carrer Aragó per anar o tornar de La Llagosta, enlloc de desviar-se cap a l’emblemàtica estació.

– En aquest corredor, així com a l’Estació del Passeig de Gracia, continuaran havent-hi només dues vies per absorbir tot el seu trànsit en totes dues direccions; els trens que s’hauran suprimit de l’Estació de França, són trens que seguiran fent parada al Passeig de Gracia; aquests trens continuaran aturant-se a l’entrada del Passeig de Gracia com fins ara perquè hi haurà algun tren aturat a l’estació recollint i deixant passatgers.

– S’hauran gastat una milionada en construir una nova estació que no resoldrà els problemes de col·lapse que té actualment Barcelona, simplement per clausurar una estació que ja està feta, que funciona, i que podria funcionar molt millor.

– Els trens Regionals aniran pràcticament buits fins a La Llagosta per a poder-los estacionar amb els quilòmetres de més que això comportarà cada vegada. Per tant, a més del que ja s’ha explicat, no serà gaire sostenible energèticament.

– Sobre els qui argumenten que l’Estació de França és poc cèntrica, qüestió altament discutible d’altra banda, es poden trobar que els seus trens Regionals passin a estacionar-se a una estació encara menys cèntrica; l’estació de La Llagosta es troba en un polígon industrial.

Conclusió de tot plegat: l’única millora que se’n derivaria és que els trens que estiguin fent cua es puguin aturar uns metres després de l’actual bifurcació de la “discòrdia”. Felicitats…

DSCF7240DSCF7244DSCF7256

Després també hi ha les ganes de l’Ajuntament de Barcelona de suprimir el ramal que connecta l’Estació de França amb el Passeig de Gracia per a la seva proximitat amb la Plaça de les Glòries, per a la reforma que s’hi està fent. Ja és ben trist que enmig de tots els despropòsits haguts i per haver, hagi hagut de ser Adif qui en principi avortés els plans de l’ajuntament, de supressió d’aquest ramal; en el moment polític en que ens trobem i amb tot el que això comportarà haurien de ser les autoritats catalanes les primeres en entendre que no se’n pot deixar aquesta estació al marge; que en un país normal l’Estació de França i la seva funció ferroviària no seria vista com un problema, sinó com una solució. I en un país normal, en l’actual context de la connexió de l’Alta Velocitat de Catalunya amb la resta d’Europa, l’Estació de França no només no n’hauria quedat al marge, sinó que estaria a ple rendiment i ben connectada amb la resta de la ciutat i el país. De fet, en un país normal l’especulació urbanística no s’estaria menjant per moments l’Estació de França i no veuria la seva platja de vies en termes de sòl per requalificar. Després de que es destapés el cas de malversació de fons pel que fa a les obres de la Sagrera, m’agradaria saber si també n’hi han, relacionats amb l’Estació de França.

DSCF7241DSCF7237DSCF7258

La primera de les solucions, per aconseguir que l’Estació de França recuperi de manera definitiva la funció per a la qual va ser concebuda passa per fer-hi arribar l’ample de via internacional. Degut a la flagrant manca d’espai que té actualment aquesta estació, una bona solució seria substituir totes les vies actuals per a vies d’ample mixt ibèric/internacional de manera que la diferència entre els dos amples no seria un obstacle de cara a poder utilitzar la totalitat de la infraestructura; així és com es troben a Madrid algunes de les vies de l’AVE a l’estació de Puerta de Atocha. De fet, ens trobem en un context en que les vies d’ample mixt s’estan començant a implantar a diversos punts del nostre país; primer a la línia El Papiol-Mollet, però també en les adaptacions que s’estan fent a l’actual Corredor Mediterrani. I la meva previsió és que tard o d’hora en seran més les línies actualment nomes en ample ibèric, les que hauran d’acabar sent reconvertides al doble ample. És en aquest context en que les vies d’ample ibèric que discorren per Barcelona tard o d’hora hauran d’acabar essent transformades a tres rails, de manera que l’actual corredor d’Alta Velocitat entre Sants i la Sagrera deixi de ser una xarxa segregada respecte la resta de la ciutat.

Degut precisament a aquesta segregació de xarxes pel tema de l’ample, una qüestió que a Renfe Operadora els convindria solucionar més aviat que tard, és la compatibilitat entre tensions en els seus trens d’Alta Velocitat, ja que la majoria dels seus AVE són mono-tensió, o el que és el mateix: només poden circular sota catenària d’Alta Velocitat. Si això ho comparem amb els trens d’Alta Velocitat de la resta d’Europa, ens trobem que en tots els casos aquests alternen vies i catenària d’Alta Velocitat, amb vies i catenària convencionals, en molts casos fins i tot, de diversos estats. Si aquí hi afegim que a cada estat, cadascuna de les seves xarxes convencionals utilitzen les seves pròpies tensions i sistemes de senyalització, acaba sent normal que la major part d’aquests trens arribin a ser compatibles per a fins a quatre tipus de tensions diferents… igual que acaba sent normal en aquests llocs, que en qualsevol de les seves estacions s’hi puguin veure trens d’Alta Velocitat compartint via amb trens de rodalies i similars. Tot plegat és també un aspecte important a tenir en compte de cara a l’Estació de França com a terminal d’Alta Velocitat que ara ja, hauria de ser.

400px-MZC_2010091411800px-MZC_P1100726T-959__(97)p

Val a dir, tornant als trams de via de doble ample, que a Catalunya, vies de mercaderies del port de Barcelona a part, són encara una cosa nova i estranya. Però a països com Suïssa o la República Txeca, és força habitual trobar-se trams ferroviaris de fins i tot, més de dos amples en una sola via, entre ample internacional, ample mètric, o l’ample rus en el cas dels països de l’Est. Per tant, en definitiva, ni l’ample de via ni la tensió elèctrica poden esdevenir impediments per fer arribar l’ample europeu i l’Alta Velocitat a l’Estació de França.

També seria interessant contemplar aquesta estació com a capçalera de les línies de Puigcerdà i Lleida per via Manresa, dotant-les d’una major capacitat operativa en cadascuna d’elles; utilitzant l’Estació de França com a capçalera d’aquestes línies, ajudaria a que aquests trens s’estalviessin una bona part dels corredors ferroviaris que travessen Barcelona, de manera que fins i tot seria possible augmentar freqüències, cosa actualment impossible degut a aquesta saturació.

Per últim és igualment necessari millorar les connexions entre el metro de Barcelona i l’Estació de França, així com millorar l’actual accés entre la línia 4 i l’estació, enllaç molt pobre i gens senyalitzat actualment.

DSCF6500DSCF6526DSCF6527

Amb tot això, podria provar de dir més coses, investigar, buscar més informació, noves idees, però en definitiva jo només sóc un aficionat. Tot plegat em porta a plantejar la pregunta del milió. Però sobretot em porta a plantejar-la des del punt de vista d’algú que no té més interès que aportar un humil gra de sorra a impedir que s’acabi tancant aquesta estació: algú pensa fer-hi alguna cosa, o ens quedarem de braços plegats i tal dia farà un any? Alguna entitat que es dediqui a promoure l’us del transport ferroviari alçarà la veu en defensa de l’Estació de França? Alguna associació d’usuaris? En alguna associació d’aficionats al món del ferrocarril hi haurà algun professional capaç de donar forma de viabilitat econòmica als meus -o d’altres- plantejaments? Algun polític del nostre país es pronunciarà oberta i inequívocament sobre la necessitat imperiosa de preservar la funció ferroviària de l’Estació de França? Senyores i senyors, comencen les apostes.

* Fotos Estació de França actuals per Jordi Freixas Casanovas al 2007, 2008 i 2010
** Resta de fotos, extretes d’internet

LA INVIOLABLE “INVIOLABILIDAD” DEL VIOLADOR

Resumint molt resumidament el que va passar al Congrés dels diputats espanyol, pel que fa al “problema catalán” i sense cap por a equivocar-me, fer el ridícul, o fins i tot, de ser acusat de parlar sense arguments, es podria resumir en que els diputats catalans van estar a l’altura de les circumstàncies, i els espanyols, no. I punt. De fet, ho podria deixar aquí perquè és que, siguem realistes… a certes altures de la vida, n’hi han alguns que ja no són creïbles. I ja no ho seran; ni ells ni els que des dels seus bàndols vindran a continuació. Potser a Espanya sí que ho són de creïbles; en major o menor mesura això sí. Després alguns diuen que “España se rompe”, i saps una cosa? Doncs és veritat: Espanya s’està trencant. Però no perquè Catalunya se n’acabi independitzant. O perquè abans o després, s’independitzi Euskadi -i que ningú en tingui cap dubte: Catalunya i Euskadi serem països independents molt abans del que alguns es pensen-. Però Espanya no s’està trencant per això. S’està trencant perquè hi ha maneres que cada vegada s’aguanten menys; perquè hi ha coses que cauen pel seu propi pes; per la seva classe política, per la família reial com a institució anacrònica que és. Sincerament -i al marge de que jo no sigui espanyol- espero que l’Espanya democràtica s’acabi imposant; l’Espanya democràtica de veritat; no la que intenten colar-nos com a democràtica i que en realitat és l’herència del franquisme i de tots aquells subjectes totalitaris que no han governat mai d’una altra manera que no fos amb la imposició, la repressió i la mentida.

Pel que fa a les intervencions tant de Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, com dels diputats Joan Coscubiela, Alfred Bosch i Josep Antoni Duran i Lleida (entenent que es tractava de defensar la consulta i no pas d’alguna de les seves opcions), els vaig trobar impecables. Van tenir moments i moments, però en general em vaig sentir ben representat per a totes i tots plegats. Menció especial -i agraïment- als diputats del País Valencià, Galícia, i Euskadi i Navarra que ens van recolzar -remarcable quan el portaveu del PNV es va referir a la patata calenta i a la euskal patata i a continuació el d’Amaiur s’hi va referir tot convidant-lo a fer “una truita de patates”-.

Ara bé, pel que fa al sector espanyol -en el sentit més pejoratiu del terme- anem a fer un resum del que va donar de sí el ple d’abans d’ahir perquè van haver-hi coses que segons com te les miris, poden resultar fins i tot, divertides:

Mariano Rajoy: bla bla bla la constitución bla bla bla la ley bla bla bla queremos mucho a Cataluña bla bla bla, i entre mig, i així com més a poc a poc -a veure si d’aquesta manera ens cola el que diu- ho deixa anar: no ens deixen votar perquè no els hi dóna la gana. I és clar… quan es parla d’aspectes com el 150.2, la modificació d’un article de la constitució per ell mateix i Zapatero a petició de Merkel, o el referèndum d’Escòcia a on sí que se’ls permet votar, aleshores resulta que és diferent. Sempre és diferent. Realment, ja és mala sort que Espanya sigui diferent a la resta de subjectes de l’univers. Per si les mosques estaria bé recordar-li a Rajoy -i a la major part d’espanyols que ocupen actualment el seu Congrés de diputats-, el que havia de dir inicialment el famós article 2 de las “santes escriptures”, fins que els militars van acabar-hi imposant el que tothom ja coneix -article que a alguns tan els agrada recordar-: “La unitat d’Espanya es fonamenta en la LLIURE I SOLIDÀRIA VOLUNTAT de les NACIONS que la integren”. De quan Rajoy digué allò de que “creu en Catalunya més que els propis catalans” millor no en parlarem. Només em queda un dubte: quan enmig de tota la seva demagògia i cinisme va deixar anar en català allò de la “feina ben feta”, va ser idea del mateix assessor de quan la “niña” de fa uns quants anys o directament de la FAES?

Alfredo Pérez Rubalcaba: encara recordo quan a l’any 2004 vaig estar celebrant amb uns amics la victòria de Zapatero en front de Rajoy -i del PP, de fet- ben bé com si es tractés de la mort del “caudillo”. Que ingenu que vaig arribar a ser… però ja vaig aprendre’n la lliçó, ja. I què va passar al Congrés amb Rubalcaba? Doncs una altra vegada allò de dir-ho més a poc a poc, a veure si així la broma resultava creïble, però aquesta en versió “d’esquerres i federalista d’oposició” -o el que vindria a ser el mateix: parlar de federalisme per a tot arreu estant a l’oposició, però NOMÉS, estant a l’oposició-. Al cap i a la fi, com deia Josep Pla, el que s’assembla més a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres -espanyols demòcrates com la gent de Podemos, a part-. Molt hàbil Marta Rovira quan li va recordar a Rubalcaba que el PSOE li va fer el llit a Pasqual Maragall precisament per federalista. A la vegada, molt cínic Rubalcaba fent-se l’ofès tot demanant-li a Rovira que retirés el que havia dit sobre “el seu company de partit”. Potser el senyor Alfredo pateix algun tipus d’amnèsia dient això, perquè curiosament ni el seu “company de partit” ni el germà del “company de partit” no formen ja part del PSC (ah, i moltes gracies per recordar implícitament una vegada més que el PSC i el PSOE són exactament el mateix, o sigui, el PSOE). Bé, de fet i parlant d’amnèsies, per a mi que en pateix més d’una; hagués estat bé que algun dels diputats o representants catalans -i tal com poc després faria Jordi Turull amb Rosa Díez- li hagués recordat a Rubalcaba una cita seva de l’any 1974, quan en un congrés del PSOE va dir: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol té indefectiblement com a punt de partida el PLE RECONEIXEMENT DEL DRET D’AUTODETERMINACIÓ de les mateixes que comporta la facultat de que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindran amb la resta de pobles que integren l’estat espanyol”. I ara, és quan vindria La Trinca, amb la tornada de “El bailon de l’Otan”. Per últim, durant la seva primera intervenció va fer una referència a perpetuar-se en el poder, mentre es dirigia als polítics catalans. Té la seva gracia que qui ho digui sigui algú que prové dels temps de Felipe González.

Rubalcaba Suresnes 1974 derecho de autodeterminación

Rosa Díez: ai… Rosa Díez… sóc jo l’únic que pensa que entre el PSOE i el PP acabarà succeïnt amb UPyD, el mateix que en el seu moment va passar entre Alianza Popular i part d’UCD amb el PP? Remarcable quan des de la seva posició de “diputada nacional” es vantava de ser també representant de Catalunya en tant que ho és de tots els espanyols. Ja és curiós que qui fes aquesta afirmació en concret, fos precisament algú d’un partit sense ni un sol diputat al Parlament de Catalunya; per alguna cosa deu ser. També és curiós que qui s’erigí com a “diputada nacional” sigui qui més es defineix com a no nacionalista (jo no sóc racista però…). Molt contundent amb el seu cinisme quan després d’una impecable rèplica de Jordi Turull, Rosa Díez s’hi va acarnissar acusant-lo de menysprear a les minories, a propòsit de quan aquest li va recordar que UPyD durant les eleccions nacionals del 25N només havia obtingut unes poques desenes de milers de vots, en front dels més de 2 milions de catalans que vam votar a favor del dret d’autodeterminació del nostre país. Però ves per on: “curiosament” es va descuidar del tot quan Turull li va recordar a Díez una cita seva de l’any 1999, quan aquesta va dir: “Si alguna vegada la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s’hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d’adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a la urna”. Com? Que no ho ha sentit? Doncs tornem-ho a posar: “Si alguna vegada la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s’hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d’adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a la urna”. Encara no? Doncs tornem-hi que no ha estat res: “Si alguna vegada la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s’hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d’adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a la urna”. Però molt em temo que aquest serà un d’aquells records que estan condemnats a vagar per l’espai de l’a poc a poquisme pels segles dels segles. Ves a saber, potser era el mateix espai al qual es referia el senyor Margallo? Potser és que se’l coneix prou bé. Per cert, per a qui encara no ho sàpiga, UPyD va rebre ja fa uns quants anyets la benedicció de Ynestrillas tot referint-se al partit de Rosa Díez com “el més semblant a l’autèntic falangisme” -ja posats aquest també podria enviar la seva benedicció a Ciutadans i ja tindríem el cercle complet-. Segurament això també vagarà per l’espai del senyor Margallo pels segles dels segles.

Rosa Diez La Vanguardia Bascos

Alfonso Alonso: (consultar Mariano Rajoy)

En resum: abans d’ahir el Congrés dels diputats espanyol no va aprovar la transferència de la competència per convocar la consulta, única i exclusivament perquè no els hi va donar la gana. I la resta, absolutament tota la resta, no van ser res més que excuses de mal pagador, fugides d’estudi, demagògia, cinisme i sobretot, moltes ganes de creure’s que els catalans som imbècils. Exactament amb el mateix criteri en que amb la llei a la mà es protegeixen entre ells davant dels casos de corrupció en que estan implicats, a la vegada que no aturen la sagnia dels desnonaments; els mateixos que després es neguen a aplicar la dació en pagament. Resumidament, això i moltes altres coses que fan que la manera més sensata de definir-les és #marcaespaña.

SISÈ MIL·LENI: CRÒNICA D’UNA AVARIA EN DOS MINUTS

ndr. Aquesta història és de finals del 2010:

En principi i per esfereïdor, aquest havia de ser un reportatge per a “Cuarto milenio”. Com que no el volien, me’n vaig anar a veure els de l’APM per si el podien colar a la seva secció “Cinquè mil·leni”. Però com que el trobaven massa impactant, al final vaig tirar pel dret i em vaig crear el meu propi programa de reportatges, periodisme d’investigació, misteris, situacions d’alt risc i demés històries per a l’estil. També em vaig plantejar ser més original que els uns i els altres, i és per això que aquest nou i sobretot, original programa es dirà “Sisè mil·leni” (i qui em digui que no és original li clavo un mastegot que l’encomano a Sant Chucky de Cieza, patró dels enganxats). Aquesta és la història de tres persones que durant una nit qualsevol es van quedar atrapades a l’interior d’un ascensor. Degut a l’estat de xoc en que encara ara es troben tant aquestes persones, com tothom qui directa o indirectament estava implicada en l’incident, tots plegats han decidit mantenir en l’anonimat la seva identitat real. És per això que per qüestions de seguretat, aquestes persones s’identificaran com a testimoni B18, testimoni C54, testimoni A82, i testimoni K7, que sóc jo; concretament en Jordi Freixas Casanovas, xarnego catalano-occità, aficionat a la música, als trens, a la història del Titanic, a l’escriptura (concretament de burrades infumables com aquesta), a la política “activa” quan estic pels bars, afiliat a Reagrupament quan no estic en aquests bars, dissenyador gràfic accidental, de 29 anys d’edat, i no sé quantes coses més que per ara encara no se m’han acudit, però que per solidaritat (no confondre el terme en l’ensarronada d’en Laporta i companyia) amb els altres, tampoc revel·laré la meva identitat. Per tant, quant jo parli com a testimoni de l’incident ho faré com a testimoni K7 (això de tenir converses amb un mateix és realment apassionant).

Eren passades les 3 de la matinada d’una nit de divendres a dissabte qualsevol… gairebé les 4. Els bars ja havien tancat (i els que encara no, com a mínim ho feien veure) i quatre amics es disposaven a accedir al pis d’un d’ells a la tranquil·la i pacífica vila catalana de Sant Adrià de Besòs per prendre les últimes cerveses de la nit tot escoltant música Heavy Metal i mirant antics gags del “Força Barça” per la televisió (concretament, gags tant cèlebres com aquell de “estàs turul·leta? veu… VasolecheconGalletas!”). Es van desplaçar des del Poble Nou fins a Sant Adrià amb el cotxe del testimoni A82 (o era el C54? Bé és igual… un d’ells que era qui portava el cotxe). Sobre el fet de desplaçar-se amb el cotxe i no amb transport públic nocturn en Jordi Freixas, que sóc jo (ai, perdó… volia dir… el testimoni K7) recorda que “en C54 (ndr. aquí tots són testimonis ocults, però amb la “confi…”) va a tot arreu amb el cotxe. Una vegada fins i tot el va agafar per anar a cagar… quin desastre! Primer, pujar al cotxe, tot seguit anar a posar benzina perquè tenia el dipòsit en reserva. Després anar al caixer perquè a la benzinera no funcionava la tarjeta… i després, quan ja va haver posat benzina i arribat al lavabo, aleshores resulta que no hi havia paper de water, i som-hi un altre cop! Ja et dic… no sé com va aguantar tant. En fi… que ja que tenia el cotxe aquí doncs també era tonteria agafar el bus nocturn”.

Passades les 4 de la matinada i sense sospitar el que els esperava, els quatre protagonistes de la història arribaven a la porta del bloc de pisos de Sant Adrià a on es dirigien. Mentre el testimoni C54 (o era el B18? ai mira, a la merda tu…) anava a aparcar el cotxe, els altres tres es disposaven a pujar per l’ascensor. Un d’ells, que ara no recordo si era el B18 o l’A82 ja es va ensumar que l’ascensor no arribaria al tercer pis: “quan l’ascensor va començar a pujar, anava tant lent que em va fer sospitar”. El silènci es va apoderar d’aquell minúscol i claustrofòbic habitacle, i finalment, després d’haver ascendit alguns metres, l’ascensor es va aturar. En un gest de desesperació algun dels dos testimonis que ara no recordo qui, però que de ben segur que cap d’ells era el K7, més que res perquè aquest era jo, va començar a apretar botons de l’ascensor per intentar que baixés de nou a la planta baixa, però l’ascensor no responia. Era evident que l’ascensor s’havia aturat a causa del sobrepès acomulat. “No ho entenc” afirmà en K7 que era jo “erem tres persones i a l’ascensor posava clarament que hi poden pujar tres persones! Quina puta merda d’ascensor! Pepe Blanco dimissió i traspàs a la Generalitat JA!” (això últim en realitat no té res a veure però és igual). Respecte a aquest fenòmen, el professor de física D. José Iñigo Qüescavientre, col·laborador habitual de la caverna mediàtica espanyola, autor de la teoría de la conspiració en la famosa entrebancada i posterior ensenyada de calces de Sara Carbonero, així com del llibre “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Laporta”, afirma que molt probablement en aquell ascensor hi deurien haver en realitat més de tres persones: “aquell ascensor no podia aguantar més de 225 kg, i bé… tampoc em vull aventurar a afirmar que hi haguessin estrictament més de tres persones, però és evident que aquestes tres persones (i suposant que només fossin tres persones), més una caixa de com a mínim 12 cerveses Aurum no ajudava gaire a l’ascensor precísament… que sí, que ja sé que són d’aquesta marca perquè són més barates, però no hi va ajudar gaire”. Però les declaracions del professor Qüescavientre no s’acabaven aquí: “a més hi cal afegir que aquests individus eren separatistes i del Barça, i fins i tot un d’ells duia un clauer amb una estelada (ndr. sí senyor, i a més a més, una entrada per a la segona part de la ruta de Cristòfor Colom per Barcelona a la meva cartera), per tant ho tinc clarissim: ells van provocar l’avaria de manera intencionada! Villarato!”

Els minuts anaven passant lentament… ara un… ara dos… ara dos i mig… aleshores a dins de l’ascensor es va prendre la determinació de fer ús de l’interfon que comunica directament amb el servei tècnic. Cliquen el botó una vegada… fa comunicació però s’apaga. Tornen a prémer el botó; torna a fer comunicació un moment, però es torna a apagar. El pànic seguia creixent. Aleshores el testimoni K7 (o sigui jo) va prendre la iniciativa: “Gilipolles! El botó s’ha de deixar apretat durant més estona, tros d’inútil!”. Solventat el problema tècnic de l’interfon les tres persones atrapades a l’ascensor van poder finalment contactar amb el servei tècnic. La telefonista de la centraleta (que tampoc ha volgut revel·lar la seva identitat) va enviar el tècnic immediatament cap a l’edifici del sinistre. Tal i com explica la telefonista, la tensió anava creixent per moments: “a dins de l’ascensor n’hi havia un que va votar a Reagrupament, i un altre que va votar a Solidaritat. A mi em tocava mantenir la calma, però cada cop em resultava més difícil; vaig arribar a patir per la integritat física de les tres persones atrapades i de que l’ascensor acabés caient abans no arribés el tècnic per rescatar-los”.

Els minuts seguien passant lentament… ara tres… ara tres i mig… ara quatre… i de sobte, el testimoni C52 (o com collons es digués l’energumen en qüestió que no estava atrapat a l’ascensor) ja havia tornat d’aparcar el cotxe i es disposava a trucar a l’interfon perquè li obrissin la porta, en tot moment sense sospitar el que estava succeïnt allà a dins. De sobte, un nou inconvenient: no hi havia cobertura i no se li podia ni enviar un missatge. La tensió creixia desesperadament; “no hi havia cobertura… no li podiem obrir la porta… no li podiem dir ni tan sols que estavem atrapats a l’ascensor… es podia pensar que l’haviem deixat tirat i hauria pogut marxar” explica el testimoni B18 (o B17? … ja ni me’n recordo). “En sèrio que vaig pensar que havien sudat de mi” diu el testimoni C52, sobre la qual conclou “vaig arribar a pensar que per estar allà mort de fàstic millor me n’anava a Terrassa a follar amb la testimoni M62” (que no té absolutament res a veure amb el tema de l’ascensor, però ja que ens posem tots amb identitat oculta no li farem ara un lleig a la pobra noia). La situació s’havia tornat realment complicada.

Però al cap d’una estona, es va produir un gir inesperat quan en algun dels telèfons mòbils dels qui estaven atrapats a l’ascensor va aparèixer una ratlla intermitent de cobertura que els va permetre comunicar amb el que s’havia quedat a fora.

Mentrestant, a dins de l’ascensor es produïren alguns intents infructuosos per sortir d’allà, quan van obrir manualment la porta interior de l’habitacle. Un dels testimonis que ja ni me’n recordo del seu número afirma que es trobavem molt a prop del primer pis: “no podiem obrir la porta perquè estava bloquejada” explica. “En un intent desesperat per part d’en K7 d’obrir la porta del primer pis vaig arribar a pensar que ens n’anavem avall”, explica un altre dels testimonis.

D’altra banda, aquella situació havia posat de manifest que aquelles tres persones no eren les primeres en viure aquella situació. “Sí” afirma un dels testimonis que no era el K7 perquè recordem-ho bé, en K7 era jo: “en una altra ocasió de fa gairebé un any també em vaig quedar tirat amb dues persones més que pesaven el doble que jo…” AQUESTA NO, BURRO!!!! VOLIA DIR UNA ALTRA OCASIÓ!!!! “Ah, perdó…”. Bé, tornem-hi: deia que aquestes tres persones no eren les primeres que s’havien quedat allà atrapades amb l’ascensor i concretament a aquella altura aproximadament; a la part que des de l’habitacle els era visible de la paret del forat de l’ascensor que comunica el primer pis amb la planta baixa, els resultaven tantmateix visibles determinades restes que bé podien convertir-se en la prova de que anteriorment en aquell mateix indret hi havien conviscut altres formes de vida. Se’n desconeix l’origen exacte, i de fet, si eren humanes. “No sóc massa bo per aquestes coses” afirmo jo, que ho torno a repetir; sóc el testimoni K7 “però tot i que és dificil determinar-ne el seu origen no crec que aquelles pintures rupestres guardessin massa relació ni amb el paleolític superior, ni amb el mesolític, o el neolític (ndr. gracies Viquipèdia… m’has salvat la vida)” a la qual jo (ai perdó… volia dir el testimoni K7) afegeixo: “el que sí que crec poder afirmar amb més rotunditat és que guardaven una clara relació amb l’anti-semitisme. Tant és així que em vaig decidir a agafar la típica clau del clauer que no faig servir mai per malmetre aquell gargot”.

Per si tot això fós poc, els minuts seguien passant lentament: quatre i mig… cinc… cinc i mig… i de les persones atrapades n’hi havia una que concretament era jo, que s’estava pixant de feia una bona estona: “hauria pogut posar-me a pixar a qualsevol cantonada del Poble Nou abans de pujar al cotxe per venir cap aquí, però resulta que sóc una persona cívica i vaig decidir que m’esperaria a arribar a casa del testimoniii…. mmmmmmm… ai me cagun la puta! No ens podieu haver posat pseudònims més fàcils i no la merda aquesta de C18, B52 i sa puta mare? Pero qué se creen? Que somos unos txitxarel·los? Me cagun la puta mare que em va parir, que vinc de comarqes jo, noi!”. I els minuts continuaven passant… sis… sis i mig… set… set i mig… i la tensió seguia creixent i creixent. Aleshores en un moment donat el testimoni no sé què va optar per obrir unes cerveses aprofitant que les teniem allà: “la mare que et va parir! m’estic pixant de fot estona i ara vols que em foti una cervesa?? … … .. va, porta cap aquí”.

Finalment, uns 15-20 minuts més tard i com si fós l’hòstia, aparegué el tècnic i va obrir la porta exterior que per fi ens va permetre sortir d’allà dins. No sense abans picar-nos el crostó: “aquí no hi poden anar més de 225 kg de pes, eh!”. En declaracions del tècnic “em vaig espantar una mica quan vaig obrir la porta: estaven bebent cervesa, no paraven de dir renegs sobre si deia que en aquest ascensor hi podien anar tres persones i a més a més, en un idioma ‘raro’. T’ho dic jo, que visc dos carrers més enllà”.

Així doncs, l’ascensor no va caure, el sector Reagrupament i el sector Solidaritat del mateix ascensor no van arribar a les mans, el testimoni K7 que era jo, va poder buidar la bufeta en un water normal i no pas pel forat de l’ascensor com s’havia suggerit en algun moment, l’altre testimoni que s’havia quedat a fora aparcant el cotxe feliçment no ens va abandonar per anar-se’n a follar amb la mossa de Terrassa, i tots van ser feliços i van menjar i beure molts aniços (bé… aniços aniços… tampoc, però això ja és una altra història).

Per cert, si algú té algun interès especial en recordar el meu nom de testimoni i li agrada el Rock i el Heavy Metal, li recomano que faci una visita al carrer Verge de Núria de Granollers, concretament en el Centre Sant Carles i compri algun CD o similar a la botiga Disc K7 (que els molt bandarres van i se’m copien el nom de testimoni per fotre’l a la botiga… quina barra!).

PD: A la memòria de la cèlebre botiga de discos Disc K7 de Granollers, que com tants altres establiments no va poder aguantar els efectes de la crisi.

Carta oberta a Joséphine Delamare

Benvolguda Joséphine,

no et diré que sigui un gran admirador de les teves proeses; només que algunes tardes entre setmana no tinc res a fer i intento matar el cru i tràgic avorriment d’aquesta inactivitat veient alguns dels teus capítols plens de pastosa ingenuïtat, a on hem de suposar que la major part de la gent són persones íntegres, honestes, amb codi d’honor, i conscients del dia a dia de la pròpia vida (i els que no ho són, o s’hi acaben tornant, o són excepcionalment molt dolents i dolentots… en tot cas, una minoria). Sí sí… realment apassionant la facilitat amb que aconsegueixes que alguns perduts de la vida tornin a encarrilar el seu propi camí (encara més apassionant resulta que pràcticament tothom sigui portador d’aquests profunds valors abans esmentats). De vegades em pregunto si és que no tenies missions més difícils.

Espero que no et sàpiga greu la meva grolleria; al cap i a la fi ets un àngel de la guarda i representa que els del teu ram, sou misericordiosos (a més que per la meva localització geogràfica tampoc hi deus tenir jurisdicció).

Realment impressionant i admirable el teu mètode: apareixes com una humana qualsevol, et fas passar per mainadera (o dependenta, auxiliar administrativa, ajudant de cuinera, professora de classes particulars o per cadascun dels 10000 oficis més que ara no em venen al cap al llarg de ni sé quants capítols), et fas amiga de la víctima de torn a qui et toca re-encarrilar, aconsegueixes que t’expliqui les seves penes i com qui no diu la cosa ja l’estàs ajudant per mitjà dels teus savis consells i la teva hàbil interactuació amb tota la gent implicada d’ambdós (o més) bàndols, sempre dins d’un radi no superior als 5 o 6 quilòmetres… però no més que això; no fos cas que haguéssim d’agafar l’autopista i anar a petar per exemple… a Palamós (però a un Palamós de l’estat francès, és clar…). Sensacional. I com a complement perfecte, allà a on no hi arriba la força de la paraula… ja saps, quan la cosa es torna especialment peluda… quan ha quedat irremeiablement trencada, esmicolada, aniquilada, i sense solució del tipus que sigui… o sense necessitat d’anar tant lluny, quan algú està a punt de fer aquell pas en fals que en un instant ho pot espatllar tot, fregues els dits i tema solucionat; la “força bruta” de la divinitat suposo… al cap de vall, un dels teus superiors es va fer famós per multiplicar pans i peixos, i per transformar l’aigua en vi.

Fixa’t… avui he vist un episodi a on un noi estava a punt de fotre’s un tret d’escopeta al cap. De raons no n’hi faltaven, encara que poc després tot s’acabés solucionant; tu arribes en el moment just i evites la tragèdia. Diga’m una cosa, Joséphine: si el que estigués apunt de prémer el gallet amb l’escopeta hagués estat jo, també haguessis vingut a impedir-ho? I vindries a ajudar-me en cas que algú pretengués utilitzar-me per després llençar-me com un drap brut, com estava succeint en aquest capítol?

També recordo un altre capítol a on un encarregat d’animació d’un hotel d’alguna cadena francesa al Marroc (ex-colònia francesa, no fos cas…) es dedicava a abusar d’algunes de les seves empleades sota amenaça d’acomiadar-les si no satisfeien els seus desitjos sexuals. I en una altra ocasió, algú amb greus problemes de comunicació s’enamora d’una noia mig confosa per les circumstàncies, que té per parella a un maltractador. Entre mig, i fruit d’aquesta confusió, fins i tot hi han moments en que la noia arriba a posar-se en contra del pretendent. En el primer cas, aconsegueixes que l’abusador xantatgista pagui pel que ha fet a partir del moment en que les noies abusades decideixen plantar-li cara… i en el segon, que la noia, deixi al maltractador per anar-se’n amb el pretendent (que de passada i com si fos l’hòstia, per art d’encantament aprèn a no tenir problemes de comunicació, ni les paranoies varies i diverses i conseqüències relacionades que se’n derivaven). Vindries a ajudar-me si algú em fes xantatge a mi, Joséphine? I si algú a qui estimo patís abusos com els de l’animador? L’ajudaries a desemmascar al poca vergonya en qüestió? I què me’n dius del que s’enamora d’una noia maltractada? M’ajudaries si jo fos aquesta persona i resultés tenir els problemes de comunicació abans comentats pels quatre costats? M’ajudaries fins i tot quan aquesta noia s’hagués posat en contra meva? Ajudaries a la noia a donar el pas d’abandonar al seu maltractador?

A on ets Joséphine? A on ets quan se’t necessita… quan se’t necessita desesperadament? A on ets quan un sent que hi ha coses que només les pot solucionar un miracle? Per què a determinats miracles només hi poden tenir accés uns pocs personatges ficticis d’una sèrie de televisió cutre-salsitxera amb el sentit de la realitat pel forro dels collons?

Ho sento si tot això et resulta ofensiu. He pregat moltes vegades perquè vinguessis; fa molts anys que t’espero, però encara no has vingut.

… i l’iceberg el van col·locar els de Convergència

Han sentit parlar d’un personatge de la caverna espanyola anomenat Don José Iñigo Qüescavientre? Sí home, aquell que va escriure el llibre “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Laporta – 3a edició” (la segona edició duia per títol “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Cárod Ruvira”, i la primera “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Pujol”). Doncs… potser els hi sona: resulta que fa pocs dies que n’ha sortit a la venda la quarta edició: “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Mas”. Què? Tampoc? Bé… obviïn aquesta part; no dec tenir la categoria suficient com perquè el seu nivell intel·lectual sàpiga interpretar als meus personatges ficticis (i tampoc ho pretenc). Millor anem per una altra banda.

Han sentit parlar d’una teoria de la conspiració segons la qual l’enfonsament del Titanic hauria estat orquestrat per una facció radical dels Jesuïtes? Home… s’ha de reconèixer que quan llegeixes aquell capítol per primer cop (perquè tot s’ha de dir: no n’he trobat res més que un capítol d’un llibre…) provoca una mica de cangueli… fins que ho contrastes amb determinats aspectes històrics bàsics i t’adones que aquesta teoria és bastant absurda… o potser no? Saben una cosa? Al final resultarà que no ho era tant d’absurda. Només que hi havien alguns aspectes que no acabaven de quadrar. Vaig estar pensant, i de mica en mica ho vaig anar trobant. Per començar, el Titanic era un vaixell espanyol. I a diferència del que molta gent es pensa, aquell eslògan accidentat segons els qual “ni Déu podia enfonsar-lo” no venia pas d’unes declaracions d’un dirigent de la White Star Line que a l’any 1911 en una entrevista va dir alguna cosa com ara… “Déu hauria de ser misericordiós amb els nostres vaixells”, no senyors (i senyores). Resulta que aquest eslògan tenia més a veure amb aquella tant “cèlebre” inscripció a les pessetes a on hi posava “caudillo por la gracia de Diós”. Ara potser em comencen a entendre una mica més, no? Vaig estar pensant… qui hi hauria pogut ser tant dolent de voler enfonsar aquell vaixell típicament espanyol? Primer se’m va acudir que tot podia estar orquestrat per en Macià i en Companys (la manca de bots salva-vides del Titanic no era per a la obsolescència de les normatives marítimes de l’època, no senyors… era cosa d’en Macià i en Companys). D’altra banda, hi havia el tema de la col·locació de l’iceberg. D’això se n’haurien encarregat els de Terra Lliure (sí, ja sabem que a l’any 1912 Terra Lliure encara no existia, però aquest és un detall sense importància… vostès ja m’entenen). El pla era infal·lible: el capità del Titanic, era en realitat un espia al servei de Terra Lliure i tenia l’ordre de fer xocar el vaixell amb l’iceberg; havia de morir per la causa.

Però després se’m va acudir que era massa rebuscat; no podia ser que el capità fos un espia de Terra Lliure. Aleshores se’m va acudir… i si resulta que els que van orquestrar l’enfonsament del Titanic eren usuaris de la pàgina ultra-terrorista, ultra-nacionalista, ultra-plataformista per Catalunya, i ultra-genocida del Racó Català? Tot quadra: els del Lobby Cigala s’haurien encarregat de col·locar l’iceberg al mig del camí, i els del Lobby Heavy s’haurien infiltrat a Primera Classe fent-se passar pels músics de l’orquestra. Els lobbys de les CUP, Rcat i SCxI s’haurien emportat els pocs bots salva-vides omplerts fins la meitat (El_Mussol se n’hauria emportat un ell tot sol). Això ja té més lògica, no?

El fet és que després vaig obrir “una nova línia d’investigació”. Sí, perquè per si no ho sabien resulta que els de Reagrupament ara han donat el seu suport a CiU. I aquí vaig trobar la clau de volta: efectivament, els que van orquestrar l’enfonsament del Titanic eren de Convergència (bé, i per part d’Unió haurien col·locat a l’ultra-independentista Duran i Lleida de capità del Titanic).

Pel que fa al Pare Frank Brown, aquell sacerdot irlandès que va viatjar en el Titanic entre Southampton i Queenstown, i que també s’hauria vist involucrat en la trama dels Jesuïtes, es deia en realitat Frank Brown-Carod, era d’Esquerra Republicana i cosí segon de Carod-Rovira (sí, ja sabem que en Carod-Rovira votarà a ERC i no al “nou messies” Artur Mas, però ja no ve d’aquí).

Segons aquesta trama, mentre que l’Artur Mas i en Jordi Pujol es trobarien a bord de l’SS Californian (aquell vaixell que tenia la radio apagada) comptant els diners dels seus comptes suïssos amb en Millet, els de la trama Gürtel i el cosí d’en Bin Laden, en Felip Puig s’hauria encarregat personalment ell tot sol de col·locar l’iceberg; els Mossos d’Esquadra haurien instal·lat un control d’alcoholèmia a l’altra banda de la panna de glaç, que hauria obligat al timoner a fer un gir a bavor i patapam! Hòstia al canto! I la tragèdia es va fer, el Titanic es va enfonsar, i a Espanya tots van ser feliços i van menjar molts anissos.

Final del conte.

Què els en sembla, senyors de El Mundo? Jo també en sé d’inventar-me coses absurdes.

El Mundo - Titanic