FAULA D’EN MARIANO SENSE POR

Dilluns 10 de novembre a les 9 del matí a la Moncloa: en Mariano es troba completament embotit dins dels llençols del seu llit. De sobte entra la Soraya a l’habitació fotent un cop de porta:
– Mariano!- crida la Soraya visiblement alterada- aixeca’t!
– Ai Soraya!- diu tremolós en Mariano- Cinc minuts més…
– Mariano!! Són les 9 del matí i els espanyols et reclamen!!
– Soraya joder! No hi vull anar!
– Mariano! Ets el president del govern i hi has d’anar!
– Aiiiii! Que després se’n riuen de mi!
– Mira, ja prou d’aquest color! Sempre m’he de menjar jo tots els marrons!
– Però és que després els catalans es fiquen amb mi…
– Mariano! O t’aixeques o aviso a en José Mari!
– Joooooooo…

En Mariano s’aixeca lentament. Posa un peu a terra, posa l’altre peu a terra, es posa les sabatilles, i es disposa a sortir lentament de l’habitació. Arriba a la porta de l’habitació… s’atura, i de cop se’n torna corrents al llit i es torna a tapar completament amb els llençols:
– Que no! Que no hi vull anar! Que després se’n riuen de mi i els catalans es fiquen amb mi!

La Soraya es resigna tot dient:
– Això serà més complicat del que em pensava… hauré d’avisar al metge.

Una estona més tard, el doctor ha acabat de fer-li una sèrie d’exploracions a en Mariano i es disposa donar-li el diagnòstic a la Soraya:
– Miri senyora, aquest és un cas clarissim de trauma electoris referèndum. No respon als estímuls a fi de protegir-se de tot el que passa a l’exterior.
– I això com s’arregla? -pregunta la Soraya.
– Tres pastilles d’aquestes: una per esmorzar, una altra abans de dinar i una altra abans d’anar a dormir. I demà, es trobarà com nou.
– Gracies doctor! No sé què hauria fet sense vostè.

Dimarts 11 de novembre a les 9 del matí a la Moncloa: en Mariano ja s’ha aixecat; més feliç que un gínjol. La Soraya entra a l’habitació:
– Aaaaaiii Soraya… -diu en Mariano entre sospirs- que bonica és la vida… i les flors i les plantes… i els animals… que bonic.
– Així què? -diu la Soraya- donaràs ja una resposta als espanyols sobre el 9N?
– Ooooooh! El 9N… que boniiiic…
– Marianooooo!!!!!! -diu la Soraya mentre li clava uns quants mastegots- Reaccionaaaa!!!!!!
– Soraya germana, no t’estressis, que la vida és molt bonica…

575820_10151861913655635_829595564_n

Finalment la Soraya opta per trucar novament al doctor per explicar-li el que està passant:
– Sí, senyora Soraya, ehem… em vaig oblidar de dir que que aquestes pastilles que els vaig receptar poden tenir efectes secundaris. Bàsicament en Mariano es troba com si s’hagués fumat tres porros de cop.
– Hòstia hòstia hòstia quin desastre! -diu la Soraya- i ara què fem doctor? Necessitem una compareixença urgentment! I a més, l’Artur ens ha enviat una carta! Què fem? Avisem als tribunals?
– Miri, fem una cosa: que es prengui unes pastilles d’aquestes per contra-restar els efectes secundaris de les altres pastilles. I mentrestant, vagi vostè al senat i brami quan aquests nacionalistes n’hi diguin alguna. Cregui’m. Això no falla.
– Moltes gracies doctor! Acaba de salvar Espanya!

1546234_740546586020178_4033883938423665735_n

La Soraya li dóna les pastilles a en Mariano, i se’n va al Senat. Un cop allà es troba en Josep Maria que li reclama diàleg per a realitzar un referèndum de secessió, a la qual, i tal com li ha indicat el doctor es posa a bramar.

Una estona més tard se’n torna a la Moncloa convençuda d’haver realitzat la gran obra del dia. En arriba es troba a en Mariano dormint com un tronc.

Dimecres 12 de novembre a les 9 del matí a la Moncloa: la Soraya es disposa a despertar a en Mariano:
– Mariano… vinga desperta’t, que avui tens la compareixença- en Mariano no es desperta- Marianooo, vinga, amunt! -en Mariano segueix dormint com un tronc. La Soraya continua intentant despertar-lo insistentment sense èxit. Després d’una hora i mitja intentant despertar-lo, decideix trucar al seu amic Montoro:
– Tenim un problema -diu la Soraya- ara en Mariano ni es desperta! Veniu cap aquí urgentment.

En Montoro i en Wert es presenten al cap de deu minuts a la Moncloa…
– I li has fet cas a l’inútil del metge? -diu en Wert.
– Sí… -respon afligida la Soraya.
– Però que no saps que és de Podemos???
– De Podemos? Però si semblava el net del caudillo! I és parent de la Rosa Díez!
– Collons! Doncs això! De Podemos! -en aquests moments de pel·lícula està sonant la banda sonora de Terminator.
– A veure, no perdem la calma! -interromp en Wert- crec que tinc la solució -treu de la seva maleta un xip i un aparell de radio-control- mireu, és el meu últim invent.
– Què és això? -diu sorpresa la Soraya.
– Només li hem d’introduir aquest xip a en Mariano per la via rectal. I després amb aquest aparell de radio-control el podrem dirigir perquè surti a fer la compareixença sense que ningú en noti la diferència. I sense necessitat d’utilitzar el televisor de plasma!
– Molt bé doncs provem-ho -diu en Montoro- pitjor del que estem ara ja no hi podem estar. Fem-ho?
– Fem-ho! -diuen la Soraya i en Wert a l’uníson.

Després de la introducció del xip a en Mariano, en Wert es posa a controlar-lo per mitjà del comandament de radio-control. Al principi li costa una mica, però al cap de poc ja el domina fent-li fer fins i tot tots els gestos que tant el caracteritzen de cara a la galeria.

Així doncs, puntualment té el seu inici la compareixença davant de tota la premsa: bla bla bla… la llei… bla bla bla… la unitat d’Espanya… bla bla bla… que si la majoria de catalans no van votar… bla bla bla… la constitució. Precs, preguntes i final de la compareixença.

I així la Soraya i els seus indomables guerrers Montoro i Wert, finalment han complert la sagrada missió de salva-guardar la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, comuna, indivisible, i inviolable per a totes les inviolabilitats, pels segles dels segles, amén, i van ser tots molt feliços i van menjar molts anissos.

Evidentment tot això és una ficció (bé, excepte les parts d’en Mariano). El que no en té res de ficció és el que va passar a Catalunya el passat 9 de novembre.

PD: Aquest anunci no és de cap medicament. En cas de dubte consulteu al farmacèutic (a ser possible, que no militi a Podemos).

Anuncis

ESCÒCIA NO SERÀ INDEPENDENT… I QUÈ?

A partir d’avui, senyores i senyors, que ningú en tingui el menor dubte: Escòcia ha guanyat. Per començar, ha guanyat perquè ha guanyat la democràcia. Però sobretot ha guanyat perquè igualment les coses ja no tornaran a ser iguals. Sí, els independentistes han perdut, però més enllà d’això, ha passat una cosa molt curiosa, però abans tirem una mica enrere: concretament fins al moment en que Alex Salmond presentà la proposta de referèndum i es posà a negociar amb demés partits del seu Parlament i amb Londres. Ara potser alguns no se’n recorden però es va arribar a oferir una pregunta amb tres respostes possibles: el SÍ, el NO, i la millora en l’autogovern escocès -que en prenguin molta nota determinats pseudo-independentistes “de veritat”-. Finalment David Cameron li va dir a Salmond que “o tot o res”, i la pregunta finalment pactada va incloure només dues respostes: el SÍ i el NO. Perfecte. Començà la campanya. Inicialment les enquestes donaven una victòria considerable pel NO. I encara que de mica en mica, el SÍ anava guanyant terreny no era una cosa que als britànics els preocupés prou encara. Fins que pocs dies abans del referèndum, ep! Que en aquesta enquesta ha sortit el SÍ, compte! Així doncs, a partir d’aquest moment aquell “o tot o res” inicial es va re-convertir; segurament molta gent del meu país veí en farà la demagògica i interessada lectura de que ha guanyat el NO. Però la realitat és que el NO, va deixar d’existir; del SÍ o NO inicials, es va passar a SÍ o millora en l’autogovern. En tot plegat també se’n podria treure la lectura de que potser a l’independentisme escocès li hagués faltat un temps més de cocció perquè guanyés la seva opció a les urnes. Però en qualsevol cas, hi insisteixo, ha guanyat Escòcia. Però quan dic que ha guanyat Escòcia no em refereixo pas a una regió assimilada per britànics, sinó, i que ningú en tingui cap dubte, a la NACIÓ escocesa que és, molt per damunt d’estats Britànics, Commonwealths i d’altres.

I ara alguns espanyols feixistes comencen a lladrar els seus vòmits per la xarxa tot dient que “ara sí que Catalunya és com Escòcia” i com sempre sol passar amb aquesta xusma, una vegada més no en tenen ni puta idea del que ha passat allà -igual que tampoc la tenen del que està passant aquí-. I ja em perdonarà qui em consideri massa ingenu sobre el terreny però una vegada més s’ha demostrat que si bé Catalunya és com Escòcia, Espanya no és com la Gran Bretanya; fins i tot després de que guanyés el NO, David Cameron s’ha mostrat com un demòcrata; en paraules seves, “hauria pogut anul·lar el referèndum, però no ho ha fet”. I ara hi ha qui em dirà que si Cameron ho va acceptar va ser perquè tenia clar que guanyaria el NO, però ara resulta que el NO que ell inicialment esperava que guanyés, tampoc ha guanyat; el NO ha desaparegut com a opció. I en qualsevol cas, per més que ell esperés i en tingués plenes garanties de que guanyava aquesta opció, se la va jugar a que pogués sortir el SÍ. En qualsevol dels casos, això s’ha de reconèixer i fins i tot, reivindicar-ho. Entre d’altres coses perquè això va donar pas a que en certa ocasió vinguessin dos escocesos, un diputat a favor del SÍ, i un altre a favor del NO a donar el seu suport al Parlament de Catalunya -algú s’imagina en el cas invers a l’Oriol Junqueras i l’Albert Rivera anant junts a favor de la democràcia, i fent el mateix amb el Parlament d’Escòcia?-.

A Escòcia ha passat una cosa molt senzilla: el Regne Unit els ha promès millores substancials si finalment guanyava el NO -millores que en algun moment o altre caldrà atendre també pel que fa a les altres nacions de l’estat britànic-. A Escòcia ha guanyat el NO, perquè el Regne Unit ha estat creïble vers les seves demandes. Aquesta és la gran diferència entre Escòcia i Catalunya. També tot plegat em porta a plantejar-me, més enllà del fet identitari, què hagués votat jo en cas de ser escocès. Jo sempre he estat més o menys independentista, però de la manera que ho tinc claríssim sent català, potser hagués dubtat més en cas de ser escocès. I novament demano disculpes per a qui em pugui considerar massa ingenu sobre el tema, però més enllà dels fets històrics que haguessin pogut tenir lloc -alguns realment condemnables-, a mi em dóna molt la sensació que el fet de sentir-se britànic, està molt més amunt en credibilitat que sentir-se espanyol -per alguna cosa serà que els que són catalans i espanyols, els que REALMENT se senten espanyols i igualment catalans, votaran SÍ-SÍ al 9 de novembre-.

Al final tot es resumeix al fet que l’estat britànic ha estat creïble, i l’estat espanyol, ni penjant l’estelada a tots els ajuntaments d’Espanya ho arribarà a ser. Al marge de que entre Escòcia i Anglaterra puguin haver-hi diferències de criteri, i fins i tot en ocasions, conflicte entre les nacions, i fins i tot al marge dels defectes que pugui tenir la Gran Bretanya -que els té-, ells no han patit cap campanya de boicot als seus productes per a voler una millora substancial de competències perquè només per començar a Anglaterra pràcticament ningú posa en qüestió un tema tant elemental com que Escòcia és una nació, i per tant en sí mateix, un país. I tot i que el Parlament escocès és relativament jove a la Gran Bretanya a pràcticament ningú se li acudeix retallar les actuals competències d’Escòcia -que estan per sota del que tindran a partir d’ara-, com Espanya va retallar l’Estatut d’Autonomia -que no petició d’independència, no ho hem d’oblidar- aprovat al 30 de setembre del 2005 al Parlament de Catalunya, com tampoc es planteja després d’una retallada inicial, portar-lo a un Tribunal Constitucional com va fer Espanya amb el ja retallat Estatut però aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Tampoc entre Escòcia i Gran Bretanya, dues parts en litigi per dir-ho d’alguna manera, s’ha erigit aquesta última part, com a àrbitre del que pot ser i del que no pot ser, com fa i ha fet sempre Espanya; Gran Bretanya ha acceptat la naturalesa del seu paper com una de les parts en conflicte, mentre que Espanya -sempre maquillant-ho de pretesa democràcia- insisteix en fer d’àrbitre. Gran Bretanya ha acceptat que la democràcia anés per damunt de les lleis -perquè alguns diran el que vulguin, però allà la sobirania també rau sobre el conjunt de la Gran Bretanya-, mentre Espanya com ha fet sempre pretén escudar-se en la llei -una llei, que ningú ho oblidi, amb un article 2 a la Constitució espanyola diferent al que havia d’anar redactat inicialment, i imposat pels militars per tal que tirés endavant l’etapa democràtica justament en sortir d’una dictadura amb el perill constant de tornar-hi-. I a diferència de la Gran Bretanya, l’estat espanyol s’ha dedicat a defensar la llei SEMPRE a favor dels seus interessos. És per això que davant de tots els incompliments reiterats per part dels successius governs espanyols amb Catalunya no passa res, mentre que quan es tracta d’aplicar-la per Catalunya, ep! Aleshores aquí estan les sagrades i inamovibles escriptures més conegudes per Constitució espanyola per impedir-ho! I és per això que davant del cas del President Jordi Pujol des d’Espanya ja pretenen donar-lo per culpable, mentre que per posar només un exemple, Carlos Fabra està tramitant el seu indult, a més de que encara no ha ingressat a la presó.

En resum: Catalunya i Escòcia són realitats diferents, en el ben entès que són països diferents, i en el ben entès que haguessin estat igualment països amb realitats diferents en cas de guanyar ahir el SÍ en el referèndum escocès; iguals en la reclamació Nacional, però diferents per ser nacions diferents. Amb tot això hagués estat una gran alenada d’aire fresc, una ràfega d’encoratjament i un fet sense precedents a la Unió Europea, que a Escòcia hagués guanyat el SÍ. Però en qualsevol cas, senyores i senyors, nosaltres seguim sense ser escocesos i per tant seguim sense enfrontar-nos amb l’estat britànic. Escòcia, igual que Euskadi, Flandes, i d’altres, seguirà sent un país amic amb qui ens seguirà unint la nostra lluita per la plena sobirania Nacional, però ara més que mai, fins i partir del proper 9 de novembre, hem de fer el nostre propi camí i seguir treballant en una única direcció: Catalunya no aconseguirà mai la plena sobirania Nacional fins que hagi guanyat de manera clara i rotunda el SÍ-SÍ. Així doncs, a per el SÍ-SÍ, i com va dir un dia l’Alfred Bosch d’Esquerra Republicana des de Madrid: catalanes, catalans, que la força ens acompanyi!