#DesmuntantArgumentsEspanyols o com el PP et vol posar la por al cos

Aquest vídeo és la meva resposta a les MENTIDES que aquest partit ha utilitzat per a la realització d’alguns dels seus espots publicitaris. Mira’l, reflexiona, fes-ne difusió, i de cara al 25 de novembre, VOTA A UN PARTIT CATALÀ!

Desmuntant arguments espanyols o com el PP et vol posar la por al cos #DesmuntantArgumentsEspanyols (Vimeo)

Desmuntant arguments espanyols o com el PP et vol posar la por al cos #DesmuntantArgumentsEspanyols (Youtube)

PD: Sobre el vídeo dels suposats canvis de cognom en el futur Estat Català, em limitaré a esperar que possibles votants del PP sentin vergonya aliena.

Anuncis

Doncs a mi m’agrada Suïssa…

Sí sí… a mi m’agrada Suïssa. A propòsit de l’última campanya del PP “d’amor” a Catalunya, i de que ara fins i tot Déu i sa mare s’han posat a respondre “doncs a mi m’agrada això”, “ah sí? Doncs a mi m’agrada això altre”, o “doncs a mi m’agrada allò de més enllà”… jo no podia ser menys.

 

A propòsit també d’allò que diuen que “el nacionalisme es cura viatjant”… home (o dona!), no he viatjat tant com m’agradaria però és veritat: cada vegada que he viatjat, si per alguna d’aquelles casualitats restava a dintre meu alguna espurna de nacionalisme espanyol per allà amagada (diga-li nacionalisme espanyol o diga-li… síndrome d’Estocolm), aquesta ha desaparegut de cop.

   

Efectivament, m’agrada Suïssa. I per què m’agrada Suïssa? Per exemple perquè m’agrada la muntanya i Suïssa és un país muntanyós. Per exemple pel seu sentit de la democràcia o del medi ambient. Per exemple perquè com a bon aficionat al món del ferrocarril que sóc, Suïssa és senzillament el país en el qual s’haurà d’emmirallar Catalunya quan siguem independents i puguem decidir com fem i desfem amb les nostres pròpies infraestructures; perquè tenen tot el país vertebrat amb freqüències mínimament decents i puntuals. I perquè a mode de friquisme, em faria gracia viatjar en el Jungfraubahn (tren cremallera del Jungfrau que compta amb l’estació de tren més elevada de tot Europa, Jungfraujoch, al seu cim) o en Pilatusbahn (el tren cremallera del Pilatus, que és la línia de cremallera amb més inclinació de tot el món).

  

  

També m’agrada Suïssa perquè el meu grup preferit és Queen. I per a Queen, Suïssa és la seva segona casa, fins al punt de que hi tenen el cèlebre estudi de gravació de la seva propietat Mountain Studios, a on des de primers dels anys 80 hi han gravat gairebé tots els seus discos (alternant-se amb els Metropolis Studios de Londres). També perquè si hi ha un lloc a on m’agradaria peregrinar, és al monument dedicat a Freddie Mercury de Montreaux davant del llac, que és el mateix que il·lustra la portada del “Made in heaven”.

   

I canviant de país… també sóc molt aficionat a la història del Titanic. Per això també m’agradaria anar-me’n a Anglaterra (en tren, per descomptat). No tinc clar en quin ordre ho faria, però me n’aniria a Alnwick. Coneixes Alnwick? No? Doncs jo tampoc la coneixia, però resulta que en aquesta localitat s’hi troba l’Hotel Swan, que té la peculiaritat d’incorporar com a part del seu mobiliari un dels pocs vestigis que s’han conservat del RMS Olympic, germà gran del Titanic i únic dels tres vaixells que no es va arribar a enfonsar, després que fos desballestat a l’any 1937; concretament l’escala tant característica d’aquest vaixell (com ho va ser també del Titanic) i el saló de primera classe del mític vaixell ara reconvertit en l’Olympic Suite en aquest hotel.

    

També m’agradaria anar-me’n a Southampton, a veure el moll des d’on va salpar el Titanic. I canviant novament de país, també m’agradaria visitar Belfast; les drassanes Harland & Wolf i el dic sec, a on s’hi van construir el Titanic i els seus vaixells germans, l’Olympic i el Brittannic. I anant més cap al sud hi trobem Cöbh (també coneguda en el seu moment per Queenstown), l’últim port que va veure al Titanic “amb vida”.

   

   

   

I canviant novament i radicalment de país (i d’afició) també m’agradaria viatjar en el Trans-Siberià.

   

Com? Que cap d’aquests indrets es troben a l’interior d’aquest globus terraqui supra-universal anomenat Espanya? Doncs això, que el nacionalisme es cura viatjant.

* Totes les fotos han estat extretes d’internet.

El “brian may” de plom i la “no ballarina”

Hi havia una vegada, en una comunitat autònoma molt i molt llunyana (bé, diga-li comunitat autònoma, diga-li nació “definida de manera àmpliament majoritària”, diga-li regió d’una “patria común e indivisible” pels segles dels segles amén, diga-li altres) un guarda d’un refugi del Pedraforca un xic rocker que se’n va anar un dia que tenia festa al carrer Tallers de Barcelona a gastar-se uns quants duros en música i alguna cosa més. La seva cacera discogràfica va ser prou fructífera; un parell de discos de It Bites, un directe de Marillion, l’últim de l’Steve Vai, i algun de Dream Theater que per increïble que pogués semblar, encara no tenia en versió original. Va ser anant a pagar a la caixa les seves darreres adquisicions en alguna d’aquelles botigues de discos quan va veure en una prestatgeria com si fossin l’hòstia quatre figuretes de plom que recreaven (o intentaven recrear) als Queen. I li van fer tanta gracia que es va acabar rascant la butxaca per incloure-les en el seu particular botí. Val a dir que les figueretes no estaven gaire ben fetes; amb prou feines s’hi podia distingir el bigoti d’en Freddie Mercury tant típic dels 80 i les grenyes característiques d’en Brian May, perquè no sigui dit. Però mira, com que l’home també és un xic friqui li van fer gracia igualment.

Cap al vespre arribà el guarda al refugi del Pedraforca amb el seu botí. Al menjador hi havien un grup d’excursionistes sopant mentre comentaven com els hi havia cridat l’atenció una motxilla d’una parella que sopava a la taula del costat (pel que sembla el noi hauria comès la “genialitat” de penjar-s’hi la L del cotxe com a atrezzo tot creient-se el molt idiota que així li donaria un aire més “cool” a la seva motxilla o ves a saber). A la taula del fons, just al costat de la llar de foc hi havia el fill del guarda jugant amb els seus ninotets i un castell de Playmobil, i a qui se li va encendre perversament la bombeta en veure aquelles “boniques” figuretes de plom que son pare havia portat de Barcelona (de poc li serviria explicar-li a la criatura que aquelles figuretes eren per fer bonic i no per jugar…). Al cap de poca estona, la figureta que intentava aparentar en Brian May ja es trobava davant del mateix castell amb la seva guitarreta penjant (que poc o res tenia a veure amb la Red Special de tota la vida); a la criatura se li havia encomanat més d’un videoclip èpic d’aquells a on el guitarrista de torn apareix marcant-se un solo infernal davant d’un castell medieval en algun dels diversos DVD’s de Heavy Metal que el seu pare posseeix. Davant de la figureta d’en Brian May, hi havia una ballarina de Playmobil amb un lluentó. Bé… en realitat no era ballarina, però li agradava molt ballar. Era preciosa. Tant que el “brian may” no va poder evitar pensar “és la noia de la meva vida”. Entre una cosa i l’altra encara no sabem en quin punt de la història un ninot de plom va cobrar vida pròpia per arribar a fer aquella afirmació (tampoc sabem en quin punt ho va fer la “no-ballarina”, que en algun moment hauria afirmat que li agradava ballar).

Quan el vailet se’n va anar a dormir havia deixat tots els joguets (i no joguets) damunt d’aquella taula. I a les 11 de la nit, tothom ja era al llit en el refugi… petits i grans; les jornades comencen molt d’hora pels senderistes i no es podia escatimar en hores de son (ara bé: si algú no podia dormir aquest ja era un altre tema). Mentrestant, com si d’una versió rústica de “Toy story” es tractés, tota la tribu de ninots i figuretes van començar a moure’s i a fer el cabra d’un cantó a l’altre com a bojos. Fins i tot el “freddie mercury” de plom es va posar a fotre crits com si estigués a l’estadi de Wembley a l’any 1986 (entre “freddies” i altres tampoc sabem en quin punt de la història van cobrar vida tots aquests). I entre mig hi havien dos ninots que no es movien: eren el “brian may” i la “no ballarina”. Es miraven fixament l’un a l’altre; com si de cop s’haguessin hipnotitzat mútuament; com un amor a primera vista.

Però a les 12 de la nit va aparèixer un follet de rostre malvat i desafiant (el qual, tampoc sabem en quin moment va cobrar vida pròpia però ens en podem fer una idea) que es va encarar amb el “brian may” de plom tot etzibant-li “tu què mires, bujarra?”. El “brian may” el va ignorar i va seguir mirant fixament a qui li havia robat el cor. El follet va replicar “com que passes de mi, eh? Ja t’ho trobaràs, ja…”.com si de cop s’haguessin hipnotitzat mútuament; com un amor a primera vista.

A l’endemà, quan la majoria dels hostes encara dormien, el guarda, aliè al sarau que durant tota la nit havien causat entre totes les figueretes, va endreçar una mica el menjador per a començar a servir els esmorzars. Tots els ninotets van anar a parar en una prestatgeria, just al costat d’on hi havien algunes motxilles dels hostes. Com que el bon home és una mica sapastre va deixar les figuretes de qualsevol manera, i un cop de porta mal donat quan entrà a la cuina va fer caure al “brian may” de plom de la prestatgeria a dins de la motxilla més propera. “Oh no!” exclamà el ninot “ara com sortiré d’aquí?”. Potser va ser obra del follet malvat que hagués anat a parar allà a dins? No ho sabem. Mentrestant, els excursionistes s’anaven llevant i es disposaven a esmorzar o bé a agafar les seves coses per emprendre la jornada… i entre ells, la parella que s’emportaria la motxilla a on havia caigut la figureta de plom. “Hòstia que això es mou!” digué impotent l’objecte animat. Curiosament era la mateixa motxilla de la L penjant.

El sol començava a picar amb força mentre la parella seguia pujant Pedraforca amunt. L’estança a dins de la motxilla per part del “brian may” de plom s’estava fent molt avorrida i pesada; “cap a on em deuen portar aquests… quina calor que fa aquí a dins”. Al cap de dues hores ben bones van arribar al Coll del Verdet. “Oh! Ja hem arribat a la meitat!” digué el noi a la seva companya, la qual respongué “sí, creu-t’ho… ara vindrà lo fort!”. Doncs sí sí… encara en quedava una de bona. Tocava grimpar per arribar al cim, el Pollegó Superior. Sens dubte gens recomanable per a patosos amb vertigen. Era tant fort el desnivell que fins i tot a dins de la motxilla la figureta de plom notava el tremolor de les altures. La part més pesada en aquest tros era quan creies estar arribant al cim i de sobte apareixia davant dels teus nassos una muntanya encara més alta i a seguir grimpant. “Sí que és capritxós el Pollegó aquest” pensava el “brian may” de plom. Però per estrany que pogués semblar, al final van arribar al cim. Des de dalt de tot es podia veure el refugi molt petit de tant lluny que estava i la parella es va asseure a descansar una estona mentre contemplaven el paisatge. La figureta en veure el refugi tant lluny no podia evitar sentir enyorança per a la seva estimada “no ballarina”; “jo aquí tot sol i ella allà a baix, tant lluny de mi…”.

Tocava tornar-se a posar dempeus. El camí de baixada del Pollegó era bastant més suau que el de pujada. Però en arribar a la tartera la cosa es va complicar; o eres un expert baixant per allà o t’hi podies passar la vida eterna, ja que caminar… el que es diu caminar caminar, era gairebé impossible. I tant va ser així, que en un moment donat a la parella se’ls va acudir seguir l’exemple d’altres excursionistes i baixar la tartera “esquiant”. És un bon mètode, però segons el calçat que portis te la jugues en quedar-te literalment sense sola. El pobre “brian may” de plom no parava de rebre per a tot arreu, entre batzegades, caigudes i patinades en general. “Ara sí que ho tinc clar” pensava, “no tornaré a veure mai més a la meva estimada”. Però per inexplicable que pogués semblar, la tartera també va arribar al final. Ja es trobaven molt a prop del refugi des d’on havien marxat de bon matí. A partir d’allà, el camí era molt suau fins a la casa.

En arribar al refugi es van despenjar la motxilla amb la intenció de buscar-hi alguna cosa. Alguns
aprofitaven per dinar… d’altres simplement descansaven mentre prenien l’aire i recuperaven l’alè.
Mentre el noi de la motxilla seguia buscant es va topar el ninot del “brian may” de plom sense saber com havia arribat fins allà. El va agafar, i li va donar al fill del guarda, que estava novament a la mateixa taula del fons del menjador amb les seves joguines. “Em sembla que això és teu” li digué. Feia una mica de fred i la llar de foc estava encesa.

El petit va tornar a posar al “brian may” de plom davant del castell de Playmobil, cara a cara amb la seva estimada “no ballarina”. El retrobament entre els dos enamorats va ser tant emotiu que ni tant sols un “detall insignificant” com que les figures de plom no tenen llàgrimes va evitar que mostressin tota la força del seu amor. De sobte, un canvi sobtat de temperatura va irrompre al menjador d’una ventada obrint bruscament una finestra. El vent va empènyer al “brian may” de plom i a la “no ballarina” de dret a la foguera davant de l’estupefacció de totes i tots els presents. El foc anava consumint les dues figueretes fins que al final ja no en va quedar pràcticament res.

A l’endemà i com cada matí, el guarda del refugi va anar a netejar la llar de foc abans de posar-se a preparar l’esmorzar pels hostes. Entre les cendres hi havia un tros de plom amb forma de cor amb el lluentó de la “no ballarina”. D’haver estat més àgil mentalment el guarda potser l’hagués vist i li hagués fet gracia guardar-ho com una mostra d’aquell amor tant pur. Però sense temps per badar boca ja ho havia arreplegat tot d’una sola passada amb el recollidor. I com si de cendres es tractessin, aquell cor amb el lluentó van anar a parar de dret al cubell de les escombraries. Concretament al cubell del rebuig.

Una manera de no dir “t’estimo”

Primer de tot un advertiment: no intentis fer això sense la supervisió d’una persona adulta ja que les conseqüències podrien ser imprevisibles. Bé, de fet… millor que tampoc intentis fer-ho malgrat la supervisió d’aquesta persona a qui hem de suposar dotada de seny ja que les conseqüències resultarien igualment imprevisibles; en realitat la persona adulta sí que tenia seny… i les conseqüències en el fons eren del tot previsibles, però l’impulsor d’aquesta idea tant “brillant”, va ser un personatge presumptament (i només presumptament) molt llest.

Deuria ser per allà al maig del 1998, jo tenia 17 anys, li anava al darrere a una noia del centre excursionista (bé, en aquella època gairebé sempre li anava al darrere a alguna noia però aquest ja és un altre tema…) i com he dit, era un xicot molt llest. Darrerament als del centre se’ls havia acudit una idea no tant brillant com la meva: fer una revista. Un dels grans al·licients que hi havia entorn a la revista era la possibilitat de participar-hi de la manera que fos i per resumir-ho molt resumidament, aquest últim punt me’l vaig prendre massa seriosament.

I sense resumir-ho tant, el continguts d’aquell primer número de la revista em resultaven francament poc o gents interessants. Però amb tot plegat es preparava de cara al segon número un nou apartat que vindria a ser una espècie de secció de “cartes al director”; una secció a on (tal i com venien a anunciar-ho a la revista entre altres coses que ara no recordo) podies declarar-te-li a aquell noi o noia que t’agradés. I bé… efectivament m’ho vaig prendre massa seriosament. Val a dir que tot plegat era una batalla perduda abans de començar; en paraules d’algú amb qui havia parlat d’aquest tema “ella havia rebutjat a tius que estan més bons que tu i jo junts” (en aquella època era quelcom gairebé essencial). L’escenari no podia ser més esperançador.

La “gran idea” que se m’havia acudit consistia en enviar una declaració d’amor dedicada a aquesta noia. Però d’altra banda no volia que es convertís en un tema de domini públic. Bé, de fet cada vegada que volia mantenir en secret un tema d’aquesta envergadura acabava sent inevitablement de domini públic per defecte (és per això que a certes altures de la vida, aquest “detall” ha acabat per en-re-fotre-se-me’n bastant). Però sí, en aquella ocasió volia mantenir-ho “en secret”. I com ho pensava fer? Doncs molt fàcil: la declaració d’amor en qüestió seria doblement anònima; seria firmada de manera anònima i dirigida a una persona anònima; no volia posar-me a mi mateix en ridícul, però tampoc volia incomodar a la meva “víctima”.

Vaig començar a fer la carta. Hi havia qui deia que se’m donava bé això d’escriure. Vaig entregar la carta perquè fos publicada. Per intentar desviar una mica l’atenció vaig fer una altra carta al director, aquest cop firmada per a mi, evidentment sobre un altre tema que no tenia res a veure: manifestar la meva disconformitat amb una qüestió que hi havia sobre la taula com era el trasllat de la seu del centre excursionista a un altre local del poble; hi havia qui volia dedicar l’aleshores local del centre excursionista, la seu història per dir-ho d’alguna manera, a altres labors. Sorprenentment els plans d’aquell trasllat van quedar “congelats”. Fins i tot hi ha qui diu que aquella segona carta hi va tenir molt a veure, però en fi suposo que simplement va ser dir en veu alta el que pensava tothom; ho hauria pogut fer qualsevol.

Lamentablement el meu intent de desviar l’atenció no va obtenir el resultat esperat; el centre és un lloc petit a on es coneix tothom, i si una cosa tenia jo era ser fastigosament previsible; tota la vida sent el tonto de la classe, i resulta que realment ho era.

L’encapçalament era “benvolgudes noies del centre” i a continuació continuava dient alguna cosa així “una de vosaltres és la que m’agrada”. Patètic! Si tota la idea en sí ja era patètica el desenvolupament d’aquella carta encara ho era més. Ja posats hauria pogut ser el precursor de programes escombraria com “El gran hermano” o “Operación triunfo” per allò de les nominacions, classificacions, fase finalista i demés martingales per a l’estil per acabar seleccionant a la noia guanyadora; felicitats! Tu ets la noia que m’agrada. En fi…

Ja havia dut a terme el primer pas. El segon seria enviar-li una carta anònima a la persona en qüestió (masses jocs de pistes i gimcames amb els del centre quan ens n’anàvem d’excursió). Però per alguna raó vaig acabar obviant aquest pas. Encara sort, a més de burro potser algú m’hagués pres per boig (bé, de fet em prenien per un boig… indefens). Vaig anar directe al següent pas, que era dir-li “ei, el de la carta era jo, i la noia en qüestió ets tu”. La resposta d’aquesta noia era del tot previsible; no li agradava. Bé, em va tocar passar un mal tràngol com tants d’altres al llarg de la vida; com en tot hi havia una part que depenia de mi, i una que depenia de l’altra persona. En aquell moment no em vaig ni plantejar que aquella ocurrència fos un despropòsit des del començament; era una petita tragèdia que em tocava assimilar i la meva mentalitat d’adolescent excessivament ingènua no em deixava veure-hi més enllà; en qüestions amoroses hi ha dues classes de tragèdies: la del camí de les que duren dos anys i la del camí de les que duren dos dies. I d’aquests dos camins, a mi em va tocar el del mig.

I des d’aleshores ja han passat 14 anys. Durant tot aquest temps les he viscut de tots colors (fins i tot de vegades penso que si encara sóc viu deu ser per algun àngel de la guarda mig despistat que apareix en els moments més crítics).

No es tractava del fracàs més gran que hagués viscut, o que em tocaria viure en el futur, no senyor (o senyora). Tampoc era la noia que per algun o altre motiu, m’hagués deixat més tocat. De fet, si no fos per la meva petita bogeria gairebé ni me n’hagués en-recordat. Però l’altre dia em va venir un flaix d’aquella idea tant “genial” de quan tenia 17 anys. I sí, va ser un gran despropòsit. Des del mateix començament; primer llenço la pedra i amago la mà, i després llenço una altra pedra dirigida cap a ella amb un missatge que posés “ei, la pedra d’abans l’he llençat jo i anava per a tu; m’agrades”. Sigui com sigui, interactuació amb ella 0, i mostrar alguna part de mi que li pogués resultar interessant, ja no per ella, sinó per a mi mateix, també 0; tot el que li podia oferir era “no sóc res; només un friqui romàntic mig aficionat que no sap fer altra cosa que abaixar el cap i lamentar-se, però m’agrades”. Com et pots plantejar que una cosa així surti bé quan no saps ni tant sols què és el més elemental en una relació humana? Ja no només plantejar-se fer feliç a aquesta persona, sinó fer-te feliç a tu mateix. I de la paraula “t’estimo”? Ja ni en parlem. Sí sí… aquesta paraula tant sovint infravalorada; sobre-utilitzada; quan el que en realitat volies dir era que estaves enamorat… o ni tan sols això. També va tenir el seu petit protagonisme en tota aquella trama tant absurda; era mentida; si no tinc clar què vol dir ara, com ho podia saber fa 14 anys?

Home (o dona)… ja sabem que arribada l’adolescència, amb les hormones revolucionades i tota la pesca, totes i tots ens hem tornat més o menys idiotes plens d’idees idiotes, amb plans idiotes i demés coses igualment idiotes. Però posats a ser idiotes en un món ple d’idiotes hagués preferit no ser-ho d’una manera tant literal.

L’ENFONSAMENT DEL TITANIC SEGONS…

Atenció: el que es narrarà a continuació és rigorosament cert com que em dic Joaquim i sóc de Banyoles.

– Divendres, TV3:
Sona la cançó de Love of Lesbian, sintonia del programa mentre apareix la furgoneta aquella dels hippies (típica furgoneta de hippies dels temps del Titanic) que dóna pas a aplaudiments i ja tenim a en Xavier Coral en escena:

Xavier Coral- Hoooola hola hola hola hola hola! Ja som aquí a Divendres una setmana més, aquesta setmana visitem la vil·la costanera de Southampton (ndr. En Jordi Bilbeny encara no ho sap, però Southampton, és una vil·la catalana). Allà hi tenim a l’Espartac Peran, hola Espartac, com ho tenim això?

Espartac Peran- Hooola Xavi, doncs estem en un lloc molt especial i molt concorregut no només per Southampton sinó també per la comarca sencera…

Xavier Coral- Perdona un moment Espartac. Això que tens aquí al teu darrere és un flotador de fusta?

Espartac Peran- Així és. I de fet no estem a la terra ferma, perquè ens trobem a bord del Titanic, el vaixell més gran i luxós del món. I aquí al meu costat (la imatge de la càmera s’allunya) hi tenim a Bruce Ismay, president de la White Star Line, propietària del Titanic i un dels impulsors d’aquest transatlàntic. Senyor Ismay… com tenim els preparatius pel viatge inaugural?

Bruce Ismay- Doncs està quedant tot a punt. Marxarem aquest dimecres i bé… esperem que per a tothom sigui un viatge inoblidable (ndr: un temps més tard, aquest tall apareixerà a l’APM). Estem molt orgullosos d’aquest vaixell, perquè és pràcticament insubmergible.

Espartac Peran- Insubmergible, no? Bé, esperem que floti… perquè una cosa: què en pensa de totes aquestes prediccions que diuen que s’enfonsarà el Titanic?

Bruce Ismay- Ximpleries! Tots aquests que diuen tant haurien de rendir-se a la grandesa d’aquesta obra de la tecnologia.

Xavier Coral- Espartac, espera un moment… des d’aquí en Xavier em pregunta sobre el nombre de bots salva-vides d’aquest vaixell… diu que n’hi ha pocs.

Espartac Peran- Sí a veure… des del programa em pregunten sobre la quantitat de bots salva-vides que porta el Titanic. Diuen que n’hi ha massa pocs.

Bruce Ismay- Bé… sí… això és només per complir la legislació vigent. De fet n’hi han més dels que serien estrictament necessaris però en realitat no ho necessitarem pas això; com ja he dit, el Titanic és pràcticament insubmergible, a més de modern i segur. És impossible que li passi res (ndr. Aquest tall també sortirà a l’APM, concretament a la secció “El defensor de l’espectador”).

Espartac Peran- Paraula de Bruce Ismay. Ja ho heu sentit. Bé Xavi, us torno la connexió. A la propera connexió parlarem dels famosos carquinyolis de Southampton (ndr. perquè si no parlen dels carquinyolis del poble a on se’n van el programa perd tot el sentit). Diuen que són els millors de tota la comarca. Fins després.

Xavier Coral- Un aplaudiment per a l’Espartac Peran! (el públic aplaudeix) Bé, i com sempre és un honor tenir amb nosaltres al nostre economista de capçalera, Xavier Sala i Martin! Xavier bona tarda.

Xavier Sala i Martin (amb el seu habitual posat de “no em vinguis amb hòsties”) – Bona tarda.

Xavier Coral- Què t’ha semblat l’explicació donada per el senyor Bruce Ismay?

Xavier Sala i Martin- Doncs molt malament. Francament, molt malament. Ja es podria afaitar el bigoti el senyor Ismay… (tothom riu) no, a veure… l’he vist molt sobrat aquest senyor i com no vigili això s’enfonsarà i arruïnarà el negoci.

Xavier Coral- Però a veure… creus que no és prou segur el Titanic? Es pot enfonsar?

Xavier Sala i Martin- Crec que està sobre-valorat.

Xavier Coral- Home! Però déu ni do com n’és de luxós…

Xavier Sala i Martin- Això sí, però que no hi hagi prou bots salva-vides per a tothom, ho veig molt perillós. Jo no hi pujaria. Prefereixo l’avió.

Xavier Coral- Vols dir que no és tant segur com diuen?

Xavier Sala i Martin- És segur però no prou. A veure posem un exemple: si el Titanic impacta de cara amb alguna cosa, no passaria res perquè està preparat per resistir-ho ja que té la capacitat de mantenir aïllats els quatre primers compartiments de la resta del vaixell, però… què passaria si el Titanic es trobés navegant a una certa velocitat i per exemple… per dir alguna cosa… es trobés intentant esquivar un iceberg que li ha aparegut de cop davant dels seus nassos?

Xavier Coral- Però això no és una mica re-buscat?

Xavier Sala i Martin- Re-buscat i tot el que tu vulguis però què passaria?

Xavier Coral- Què passaria? Diga-m’ho tu.

Xavier Sala i Martin- Doncs que si anés a una certa velocitat, no només no podria esquivar-lo, sinó que seria pitjor pel Titanic. Imagina’t (intentant recrear la situació amb un bolígraf i un got d’aigua que hi han damunt de la taula) aquí tenim el Titanic a certa velocitat i aquí tenim l’iceberg. El Titanic intenta girar per esquivar-lo…. gira gira gira gira… segueix girant zzzzzzzzzzzt! I se la fot pel costat. En principi sembla que ha aconseguit esquivar-lo i que no passa res, però després anem a revisar els danys per sota de la línia de flotació, i ens trobem amb un forat que arriba fins al cinquè compartiment.

Xavier Coral- I si això passa què s’ha de fer?

Xavier Sala i Martin- Si això passa fota’t ràpid a un bot salva-vides, fota’t a remar i no miris enrere perquè el Titanic s’enfonsarà segur. Això sí: després hauràs de donar explicacions i com això del Titanic no els hi surti bé ja veuràs com els mercats perden la confiança en la White Star Line. Les accions baixaran, les reserves baixaran, vindran retallades, la gent se n’anirà a viatjar en low-cost, la White Star Line estarà a un pas de fer fallida, vindran els “xinus” i vinga a comprar deute!

Xavier Coral- Però això és possible que passi?

Xavier Sala i Martin- Mai se sap però, aquesta és la teoria que l’economista nord americà Morgan Andrew Robertson va preveure fa catorze anys sobre el forat financer que acaben de deixar els actius tòxics de Bankia, en el seu llibre “Futtility” (“Fatalitat”).

Xavier Coral- Xavier, moltes gracies per estar amb nosaltres una setmana més, un aplaudiment per a en Xavier Sala i Martin! (el públic aplaudeix) … i ara tornem a connectar amb Southampton a on l’Espertac Peran ens parlarà dels millors carquinyolis de la comarca…

… i continua el programa parlant de carquinyolis, receptes dietètiques (o no-dietètiques), alguna aparició dels Diables (que segurament són dels més antics de tot Catalunya i que CASUALMENT aquella setmana compleixen no sé quin aniversari -sense una efemèride d’aquesta envergadura el programa tampoc té sentit-) i alguna actuació d’algun grup de treatre, de dansa, o de música (generalment de poc o nul interès des del punt de vista estrictament rocker).

– Canal 33:
Enmig d’algun reportatge d’investigació sobre l’enfonsament del Titanic amb cròniques que en algun moment del passat segle XX van deixar escrites alguns testimonis reals de la tragèdia narrades enmig d’un to a mig camí entre la magnificència i la solemnitat del drama per no sé quina veu en off (pausa per agafar aire), que casualment és la mateixa veu que feia de Déu-alter-ego-d’en-Cor-Petit a la sèrie “Bola de drac” en català (i tot plegat envoltat d’un majestuós fil musical ambiental amb orquestra que imprimia una aura a mig camí entre la tragèdia i soledat d’un líder derrotat per les circumstàncies):

-… i aleshores… vaig córrer cap al pont, i quan vaig arribar… vaig veure en el rostre del capità i en la seva mirada… la tragèdia a la que ens enfrontàvem… quan amb el neguit i el tremolor inesgotable del seu pols em va dir… “Charles, com dirien a ‘Polònia’… al tantu, que el barcu me la porta de cantu”; fou aleshores… quan em vaig adonar… que el freg amb l’iceberg havia estat més greu del que semblava… realment no m’ho volia creure, però hi vaig insistir “capità, a quina distància estem de la terra ferma?” i amb una serenitat només pròpia dels més valents em respongué… “a quatre quilòmetres” i jo li vaig tornar a preguntar “però a quatre quilòmetres d’on? D’Amèrica? O d’Europa?”… i el capità em respongué amb angoixa a la seva mirada… “ni d’Amèrica, ni d’Europa; de baix!”

(… i així durant aproximadament dues hores més de reportatge èpic fins que, resumidament, al final -per si no ho sabies- el vaixell s’enfonsa).

– 3/24:
Avanç informatiu amb imatges èpiques dels darrers moments del Titanic en superfície captades des d’un helicòpter mentre va sonant la sintonia del Telenotícies. A continuació surt Ramon Pellisser en escena:

Ramon Pellisser- Bona nit, eren les dues i vint minuts de la matinada. El que semblava insubmergible, s’ha enfonsat; el Titanic, que realitzava el seu viatge inaugural entre Southampton i Nova York ha xocat contra un iceberg tot deixant un balanç de més de 1500 víctimes mortals i nombrosos ferits. L’oposició s’ha afanyat demanar una compareixença urgent al President de la Generalitat Artur Mas, qui ja s’ha desplaçat al lloc de l’accident. D’altra banda, PP, Ciutadans i el sindicat (???) Manos Limpias ja s’han afanyat a culpar de l’accident a les retallades, el 3%, a les subvencions a Òmnium Cultural, i a la deriva independentista de Convergència i Unió. D’altra banda, els Mossos d’Esquadra ja han detingut al timoner Robert Hitchens per conducció temerària qui ja ha estat posat a disposició judicial amb una imputació de 1522 delictes en grau de temptativa. El president del Govern espanyol Mariano Rajoy insisteix amb la hipòtesi de que l’iceberg hauria estat col·locat per a la banda terrorista ETA mentre que per la seva banda el Ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz ha assenyalat directament a la coalició abertzale Bildu/Amaiur i critica que no fessin res per evitar que el Titanic col·lisionés amb l’iceberg.

I ara passem a la secció d’esports: l’entrenador del Futbol Club Barcelona, Tito Vilanova…

Intervenció al Parlament de Catalunya del diputat Joan Laporta:
Joan Laporta- Que no ens embauquin! Que n’hi ha que diuen que són insubmergibles… i no lo son!

Núria de Gispert- Senyor diputat… el President Mas ha dit que sí que són insubmergibles.

Joan Laporta- Ah… si ho ha dit ell doncs votaré a favor. Moltes gracies presidenta.


– “Sálvame Deluxe”, Tele 5*:

Enmig d’un intens i constructiu debat sobre qüestions d’alt interès intel·lectual pel poble, modera el debat l’il·lustríssim Jorge Javier Vázquez:

Carmele Marchante- … doncs jo vaig veure com la Belen li xiuxiuejava alguna cosa a en Carl i a la mare de la Rose…

Belén Esteban- No és veritat! Va ser en Kiko! En Kiko Matamoros!

Kiko Matamoros- Calla puta! Que tothom ho sap que vas tenir una història amb en Jack Dawson!

Belén Esteban- Això no és just! Aneu a la merda! (s’aixeca, se’n va del plató i una càmera la segueix)

Jorge Javier Bázquez- A veure… Kiko… ja està bé, no? (se’n va a buscar a la Belén Esteban) Beleeeeeeenn… vaaaaaa… vine aquí.

Belén Esteban- Que no! Que aneu tots a la merda!

Jorge Javier Bázquez- Però a veure Belén… si diu que et van veure amb en Jack Dawson és que alguna cosa va passar, no?

Belén Esteban- Jo per en Jack Dawson… MA TO!

(… i continua el programa amb que si una la va veure amb aquest, que si l’altre es va xivar de que en Leonardo DiCaprio li fotia la “nòvia”, i que si l’altre portava el diamant aquell de la Maria Antonieta a la butxaca de l’abric. Punt).

(*) Reconec que no m’he documentat gaire sobre aquest programa; primer m’he passat uns quants mesos estancat amb la idea d’intentar mentalitzar-me sobre la imperiosa necessitat de mirar vídeos pel Youtube a fi de poder-me documentar mínimament, però com que fins a dia d’avui encara no m’hi he vist en cor (bé, en realitat un dia vaig veure un minut i mig de vídeo…), he tirat pel dret; tinc poques neurones al cap i prefereixo aprofitar-les.


– “El Gato al Agua”, Intereconomia (RIP):

Enmig d’una tertúlia professor de física D. José Iñigo Qüescavientre, col·laborador habitual de la caverna mediàtica espanyola, autor de la teoria de la conspiració en la famosa entrebancada i posterior ensenyada de calces de Sara Carbonero, així com del llibre “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Laporta – 3a edició” (la segona edició duia per títol “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Cárod Ruvira”, i la primera “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Pujol”) es disposa a fer unes importants i polèmiques declaracions:

Qüescavientre- … bé, jo vull dir que aquesta senyora… com es diu?

Presentador- Rose Dewit Buckater, Consellera de Sanitat, socialista catalana (ndr. sí, per si encara no ho sabies, la Rose de Titanic és militant del PSC i ha ocupat una conselleria a la Generalitat de Catalunya…).

Qüescavientre- … aquesta senyora és una guarra (o sigui una marrana), una porca, i està fabricant degenerats. Ensenyar-li a un nen, a un adolescent que va al cine a veure Titanic que pot fer el que vulgui quan vulgui i com vulgui és esclavitzar-lo de per vida. Se’ns prohibeix fumar, però a Catalunya (perquè per si encara no ho sabies hi ha coses que només passen a Catalunya), aquesta “guarra” (o sigui, un altre cop aquesta marrana) els anima a fer nus artístics, a ser dibuixats en pilotes i a practicar sexe a dins dels cotxes dels altres com si fossin pel·lícules pornogràfiques, mentre estan veient Titanic! Però això què és? Aquesta “tipa” és una “zorra” (o sigui, una guineu), repugnant… però com es pot animar a un adolescent… a un nen… a fer aquesta classe de pràctiques al col·legi… mentre està veient Titanic!


– Un divendres qualsevol a la nit, Canal +:


A la bodega del Titanic, a l’interior d’un Renault 19 de 25cv propietat de William Carter i de John B Thayer amb els vidres entelats. De sobte es veu una mà que deixa marca al vidre; la Rose Dewit Buckater i en Jack Dawson són a dins:

8===> o <– així durant mitja hora.

O <===8 <– així durant ¾ d’hora més.

… i s’acaba la pel·lícula.


– Conrad Son:


A la bodega del Titànic, a l’interior d’un Renault 19 de 25cv amb els vidres entelats. De sobte es veu una mà que deixa marca al vidre; la Maria Lapiedra i en Joel Joan són a dins:

8===> o <– així durant mitja hora.

O <===8 <– així durant ¾ d’hora més.

Mentrestant…

Maria Lapiedra- Mmmmmmmmmmm! És més peluda que el bigoti d’en Carod Rovira!

Joel Joan- Vine aquí que et faré un “adelantu”…

Maria Lapiedra- Oooooh! Sssssí! I en català!

… i s’acaba la pel·lícula.


– Bigas Luna:
A la bodega del Titanic, a l’interior d’un Renault 19 de 25cv amb els vidres entelats. De sobte es veu una mà que deixa marca al vidre.

… i s’acaba la pel·lícula.


– Mark Serra, SCxI: “Reagrupament caca!”


– History Chanel:

Durant l’emissió del cèlebre reportatge “A la tauleta de fusta hi cabien tots dos o qui va matar a en DiCaprio?-”

Veu en off del reportatge: … i mentrestant l’expedició seguia buscant el segon taulell de fusta perdut en la immensitat de l’oceà Atlàntic que havien llençat la nit anterior, el professor d’astro-física nuclear de la Universitat Politècnica de Quèmbritx, Pensilvània, comarca del Pensilvanià, Joseph Gronholm Green continuava el seu experiment en el seu estudi-laboratori (incís: el tiu porta una barba espessa, ulleres de pasta, una samarreta negra dels Rolling Stones de l’any 1983, talla XXL) i els pantalons cagats:

En segon pla se sent a en Gronholm parlant en anglès (o en algun altre idioma igual d’exòtic i inintel·ligible en el conjunt dels Països Catalans) mentre que en primer pla s’escolta una segona veu en off doblant de manera gairebé simultània els comentaris del científic en la nostra llengua* (sempre procurant fer l’habitual intent fallit i gents dissimulat de recrear l’estat d’ànim de la persona que parla en cada moment):

– … a veure… –mentre està fent alguna prova pràcticament incomprensible per a l’ull del televident corrent- moooolt bé… perfecte… –mirant a la càmera mentre interactua amb l’entrevistador- acabem de fer una simulació de la trajectòria de la curvatura que hauria fet a la pel·lícula el taulell de fusta quan en Jack Dawson hauria intentat enfilar-s’hi… si mires aquest punt d’aquí… ho veus…? mira mira… sí, aquí… doncs aquí hi va haver una batzegada… segurament s’hauria inclinat uns 10 o 11º per l’altra banda… d’acord amb això… està claríssim que la simulació que va fer en James Cameron en aquesta escena és del tot errònia…

Veu en off del reportatge: mentrestant, el seu company, en Jonathan truca inesperadament per telèfon i la investigació sofreix un gir inesperat.

Pausa per a la publicitat: per donar pas a la publicitat apareix una portada amb la musiqueta del reportatge, mentre una veu en off pronuncia lentament com si d’una pel·lícula d’intriga es tractés, el títol del reportatge: “A la tauleta de fusta hi cabien tots dos o qui va matar a en DiCaprio?” (en realitat és el mateix tall que posen al principi del reportatge, cada vegada que passen del mateix reportatge a una pausa per a la publicitat, quan és la fi o principi d’un episodi -en cas que el reportatge tingui diversos episodis-, i quan s’acaba el reportatge). Apareixen quatre annuncis sobre reportatges que s’emetran properament per aquest canal (temes tant apassionants com… “la vida i miracles de la tieta de Tut an Kamon”, “com convertir una aspiradora en un Ferrari” o “el dia en que Winston Churchill va perdre una espardenya”).A continuació es torna a reproduir el tall anterior, amb la mateixa imatge, la mateixa musiqueta, i la mateixa veu en off prel·liculera d’intriga tot dient “A la tauleta de fusta hi cabien tots dos o qui va matar a en DiCaprio?”.

Seguim:
Després d’un breu resum del capítol anterior (efectivament era un capítol i no una pausa; gangues de la indústria audio-visual), l’ajudant de Gronholm, Mark Anthony Allsex May Kowen es presenta amb una testimoni clau en la investigació, Mari Pili DiCaprio, de Floreros del Campo.

… i porto 8 pàgines d’escrit i encara em queden “Cuarto Milenio”, “La Competència” i en ZP, o sigui que allò que pugui dir la Mari Pili DiCaprio i demés foteses pròpies de Floreros del Campo, te les inventes tu, apa!

(*) Per quan crearem un grup de Facebook o una recollida de firmes reclamant “History Chanel” en català?

– “Especial Titanic”, Cuarto Milenio:
Iker Jiménez- … i ara en aquest “especial Titanic” de “Cuarto… “Cuarto… “Cuarto Milenio”, tot cercant vincles entre el vaixell centenari i el Costa Concordia… continuem amb un altre misteri sense resoldre… realitat, o ensomniació de la ment? Sabem que un mes abans que el Costa Concordia embarranqués a l’illa de Giglio, havia tingut lloc, durant una escala a Barcelona, una sessió fotogràfica de moda que bé recordava a Leonardo DiCaprio i Kate Winslet a “Titanic”; també sabem que en el moment en que el Costa Concordia va embarrancar… casualitats misterioses… preludi del desastre… pel fil musical sonava “My heart will go on” de la Celine Dion, la famosa cançó de la pel·lícula… però això no és tot! Ens remuntem al dia abans; el sol era insolent, la vella Montserrat… despertava als passatgers dels camerots… a cops d’escombra… les primeres persianes… s’obrien feixugues badallant… també el cafeter del Costa Concordia, mentre li ficava el sucre al tallat… assegurava que en el partit del dia abans… atenció… no era penal. Però la història no s’acaba aquí… i per explicar-ho, com sempre és un plaer tenir aquesta nit entre nosaltres al Doctor Cabrera. Doctor Cabrera, molt bona nit… expliqui’ns, què va passar el dia abans al Costa Concordia?

Doctor Cabrera- Efectivament Iker, com molt bé expliques, el dia abans el sol era insolent, i la vella Montserrat…

Iker Jiménez- Perdó… diu vostè que es deia Montserrat?

Doctor Cabrera- Es deia Montserrat, i efectivament com molt bé has explicat despertava els passatgers a cops d’escombra, mentre per altra banda, s’obrien les primeres persianes badallant.

Iker Jiménez- Així doncs en el Costa Concordia hi havien persianes?

Doctor Cabrera- Efectivament Iker, en el Costa Concordia hi havien persianes, i efectivament també hi havia el cafeter afirmant que no era penal… de fet aquí tenim l’informe forense que certifica que efectivament el cafeter li estava ficant el sucre al tallat.

Iker Jiménez- Així doncs tenim… a la vella Montserrat… despertant als passatgers del Costa Concordia… a cops d’escombra… també tenim que hi havien persianes… i que el cafeter estava llençant… el sucre… al tallat… mentre deia que no era penal… i la pregunta que ara es deuen fer tots els nostres espectadors… és veritat… que no era penal?

Doctor Cabrera- Efectivament, no era penal.

Iker Jiménez- I què va passar aleshores, doctor Cabrera?

Doctor Cabrera- Doncs que en aquell moment va donar la casualitat que a través del fil musical va sonar una cançó de Els Pets. Hem de recordar que això passava mentre la vella Montserrat despertava als passatgers del Costa Concordia a cops d’escombra i el cafeter deia que efectivament, no era penal.

Iker Jiménez- Realitat… o ensomnició de la ment? Això s’està posant intrigant… i quina cançó era? Perquè recordem que Els Pets té moltes cançons… “Tarragona m’esborrona”, “S’ha acabat”, “Profilàctic”, “Està plovent”…

Doctor Cabrera- Efectivament Iker, com molt bé comentes, Els Pets tenen moltes cançons, com aquestes que tu dius i d’altres, però la cançó que ara ens ocupa… la cançó que en aquell moment sonava pel fil musical del Costa Concordia era “Bon dia”.

Iker Jiménez- Un moment, perdoni… diu que el dia abans que el Costa Concordia embarranqués, enmig d’un sol ben insolent, pel fil musical va sonar “Bon dia” dels Pets?

Doctor Cabrera- Així és, Iker, mentre a fora el clima era d’un sol ben insolent, en el Costa Concordia estava sonant “Bon dia” dels Pets.

Iker Jiménez- Un moment… (mirant a la càmera) voldria advertir-los, que després d’aquestes revelacions ja res tornarà a ser igual. Continuï si us plau…

Doctor Cabrera- Bé doncs si ens remuntem al 13 d’abril de fa 100 anys a l’oceà Atlàntic per on el Titanic es trobava navegant, hi trobem una esgarrifosa coincidència. Perquè el 13 d’abril, el dia abans que el Titanic xoqués amb l’iceberg, també feia bon dia. De fet tenim les declaracions originals de la supervivent Molly Brown extretes del seu testimoni davant del Senat dels Estats Units… des d’aquí una salutació al meu cunyat, que va trobar aquestes declaracions en un reportatge especial del diari ja desaparegut News of the World…

Iker Jiménez- News of the World, un diari, cal recordar-ho, d’alt rigor informatiu…

Doctor Cabrera- Efectivament Iker, el News of the World era un diari d’alt rigor informatiu… doncs segons aquesta font, Molly Brown hauria declarat que tal dia com el 13 d’abril del 1912, des de la coberta del Titanic, feia bon dia.

Iker Jiménez- I té alguna relació Molly Brown amb el Costa Concordia, doctor Cabrera?

Doctor Cabrera- Doncs resulta que Molly Brown aquell 13 d’abril al matí, també es dedicava a despertar a la resta de passatgers del Titanic a cops d’escombra. Però això no és tot, perquè resulta que si bé oficialment se la coneixia com a Margaret Brown, però hi havia qui en el Titanic la coneixia d’una altra manera: agafem les inicials de Margaret Brown, MB, els hi donem la volta, BM, i canviem la B per una V. I a que no saps què ens dóna com a resultat?

Iker Jiménez- Quina intriga! Què ens dóna?

Doctor Cabrera- Doncs ni més ni menys que “Vella Montserrat”.

Iker Jiménez- Significa això… que a bord del Titanic… tenien a Molly Brown… com a una vella?

Doctor Cabrera- Efectivament Iker, els passatgers del Titanic tenien a Molly Brown per una vella.

Iker Jiménez- Molt mooooooolt… molt interessant… i d’on ha tret aquesta última revelació?

Doctor Cabrera- M’ho ha explicat el meu cunyat.

I s’acaba el programa.

La Competència, Rac1:
Està a punt d’acabar-se el programa i Òscar Dalmau, perdó… en Jep Cabestany es disposa a dedicar els minuts finals a la seva secció “cinema a la fresca como puedas” (millor ens estalviem de recrear per escrit a aquest personatge “interpretant” la cèlebre cançoneta de les pel·lícules del gran Leslie Nielsen).

Jep Cabestany- Lalaralara… mientras esta parejita feliz estan muy calentitos nosotros estamos en la cofa del barco vigilando el mar… qué noche más tranquil·la Joe… escolta, què és allò que es veu allà a baix? Cuidado Joe! Un iceberg por la proa! Allavonses es veu com entre uns quants van passant la veu fins que el mensatxe arriba a les calderes… iceberg por proaaa… iceberg por proaaa… iceberg por proaaa… no temas Mary Jane… ahora vendrà Charlton Heston y nos va a hechar un cable… com?? Que en Charlton Heston no anava en el Titanic??? La mare que el va parir! Cuidado Joe! Que nos estimbamos! Patapum! Adios… nada… solo un rasguño… segur que d’aquí a res seguim navegant… com?? que això s’enfonsa?? ¡¡este es el Titanic que nos deja Zapatero!! En temps d’en Francu això no passava! Iceberg que es fotia pel mig, iceberg que s’emportaven al quartelillo! Bien Joe… vamos a sacar los botes… oh oh… pues parece que no habrá votes suficientes para todos… sálvate tu Mary Jane! Y no olvides que te quiero! Mary Jane… Mary Jane? La mare que la va parir! Pero no ma deixis aquí! (interrupció d’en Víctor Ollé amb un dialing de Rac1: “Càgum diòs, què s’han creído? Que somos unos txitxarel·los? Càgum la puta mare que’m va parir que vinc de comarques joveee!”). Corre Joe corre! Que nos hundimos! Oh oh… parece que este bote no es suficientmente grande para los dos Mary Jane… (nova interrupció d’en Víctor Ollé amb el mateix dialing: “El que baje el bote lo capo!”). Atenció que aquí ve en Bruce Ismay… el hombre que ha sentenciado el barco… aveiam… aprofito que no miren i em colo a un bot per la cara. Oh oh! Pue parece que William Murdoch me ha visto… no se equivoque oficial… no soy un hombre salvándome por la cara cuando aún quedan mujeres y niños a bordo… soi una pobre mujer viejecita… ah no, que fa la vista gorda… ufff…

Òscar Andreu- Quina barra que té l’Ismay aquest, no?

Jep Cabestany- Barra no! Tot lo contrari! En dos paraules: CAM PEON!. Aquest tiu és un campeón! Fica 2000 persones en un barcu que s’està enfonsant i ala, aquí us quedeu! Que bo que era! Segur que hi va deixar a la seva dona enfonsant-se en el Titanic i després se’n va anar a la whiskeria del Carpathia quan els van rescatar.

… i s’acaba el “cinema a la fresca”.

– José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol a data de 14 d’abril de 2011:
“Espanya és un gran transatlàntic”.

PD: Aquesta última és certa; el tiu realment ho va dir…

EL DIA EN QUE SARA CARBONERO ENSENYÀ LES CALCES: Anàlisi, conseqüències i ressolucions (o no)

Ja em disculparàs per la meva extrema ignorància (i sempre amb tots els meus respectes a la protagonista accidental d’aquest cas) però… abans del mundial jo no havia sentit parlar mai de la tal Sara Carbonero. Potser perquè el meu baix nivell intel·lectual fa que dediqui masses energies a pensar en altres temes més superficials com la música, el país, els trens i les infraestructures, la política, la història del Titanic o qualsevol altra porqueria mancada d’un contingut minimament substancial. El fet és que actualment me la trobo fins i tot a la sopa, i entre una cosa i l’altra… encara no m’ha quedat gents clar quina és exactament la seva professió; periodista, model, actriu, o senzillament nòvia de l’Iker Casillas?

Però vaja el fet és que d’un temps cap aquí, el senyor Yahoo (de ca’ls Yahoo de tota la vida) sembla haver-se concienciat a fons sobre el meu elevat dèficit intel·lectual de manera que quan entro a la pàgina en qüestió per accedir al meu correu, sempre em té preparada en primer pla la noticia del dia; noticies i més noticies d’actualitat que resulten cabdals a fi preservar la nostra pròpia existència; que si un jugador de futbol li toca la teta accidentalment a una dona àrbitre, que si algú de no sé on no es va presentar al seu casament perquè se n’havia anat la llum de l’edifici i no es podia dutxar, que si el regidor de no sé quin poble perdut pel Puerto del Pajares va dimitir perquè a l’hora que hi havia ple en el seu ajuntament ell volia anar a un concert de no sé qui, que si algú va anar al metge perquè tenia mal de panxa i resulta que inexplicablement arran d’una radiografia van descobrir que hi tenia un telèfon mòbil enrebessat a l’estómag, etc. I tant és així que, un dia entro a la pàgina, i aquest era aproximadament el titular: “Sara Carbonero s’entrebanca i ensenya les calces”. Oh, mira que bé. Com a persona amb fam d’intel·lectualitat que sóc, em disposo a veure l’escena.

Bé, no entrarem a detallar l’escena famosa perquè fins i tot el més escèptic hi haurà dedicat en algun moment deu segons a veure el vídeo en qüestió (ni que sigui per criticar l’elevat grau d’immoralitat periodística que representa la noticia en sí mateixa). A veure… com ho defineixo jo això… home, tampoc m’esperava cap escena pornogràfica i/o eròtica però entre això i l’escena del vídeo… posats a vendre morbo ja ho haurien pogut fer una mica autèntic (fins i tot ja hi ha qui discuteix sobre la possibilitat de que aquesta entrebancada no hauria estat fortuïta). Però no et preocupis, que per si de bones a primeres no has acabat de percebre el moment exacte de la “intensa” exibhició, en el mateix vídeo a on surt l’entrebancada hi apareix una posterior repetició a càmera lenta. Sí sí… i ja posats jo em pregunto… perquè no han anat més enllà amb aquest vídeo? Costava tant de fer una tercera repetició a càmera més lenta i amb el moment en que es veuen les calces amb la imatge congelada i ampliada (i de passada reconvertida en pòster central del proper número de Super Pop)? (pausa per agafar aire). A veure, pensant una mica, jo els hi diria que podrien haver anat fins i tot un pas més enllà i que la noticia ocupés un espai central i preferent dins del que és la premsa més seriosa (i en alguns casos “baix cap concepte” sensacionalista i demagoga). Sí sí… ja m’imagino la foto ampliada de les calces de la Sara Carbonero en portada dels principals diaris i demés premsa escrita nacionals i estatals (i potser algun diari interestatal fins i tot) amb els seus respectius titulars amb la respectiva tipografia del rigorós tamany que la noticia en sí mateixa reclama a crits. Serien alguna cosa com per exemple, això:

AVUI: “Mas i Montilla acorden un front comú per valorar l’entrebancada de Carbonero. Els socis del Tripartit anuncien que s’abstindran. Carretero i Laporta acorden una valoració conjunta per després de les eleccions”.

EL PUNT: “Mas i Montilla acorden un front comú per valorar l’entrebancada de Carbonero. Els socis del Tripartit anuncien que s’abstindran. Carretero i Laporta acorden una valoració conjunta per després de les eleccions (el regidor de Manresa que es va escindir de CiU per passar a Rcat continua reclamant unitat)”.

LA VANGUARDIA: “Zapatero acusa a Rajoy del tropezón pero sigue tendiendo la mano a la oposición de cara a un pacto contra la crisis”.

EL PERIÓDICO: “Artur Mas podria estar implicat en l’ensenyada de calces de Sara Carbonero. El fiscal del cas Palau n’investiga vinculacions amb la Fundació Trias Fargas”.

EL TEMPS: “Reportatge: Les calces que Camps i Correas van regalar a Carbonero”.

SAPIENS: “Sara Carbonero era catalana i filla de pagès”.

EL 9 NOU: “L’ajuntament de Cànoves i Samalús (PSC) acorda concedir a Sara Carbonero la medalla d’or de la ciutat”.

LA RAZÓN: “Ataque frustrado a la novia del portero de ESPAÑA”.

EL MUNDO: “Complot de Joel Juan, Laporta y Cárot Ruvira contra Sara Carbonero por el fiasco del Estatut. ‘La Caixa’ les habría financiado la operación”*.

(*) En Carretero no és encara prou dolent i dolentot com per tenir protagonisme en aquest “diari”; gangues de l’ofici…

MARCA: “La novia de Iker Casillas se tropieza. Cristiano Ronaldo niega estar detrás de ello”.

AS: “Florentino Pérez atribuye el tropezón de Carbonero al ‘billarato’. Tomás Roncero asegura que Guardiola mea colonia” (això últim no té res a veure, però és igual).

SPORT: “Cristiano Ronaldo involucrado en el bragazo de Sara Carbonero”.

EL MUNDO DEPORTIVO: “Sandro Rosell acusa a Laporta de haber escondido parte del déficit de las arcas del FC Barcelona en las bragas de Sara Carbonero”.

I bé, ja tenim les reaccions de la premsa. Ara donem pas a les declaracions dels principals protagonistes mediàtics, tant del món esportiu com de la política nacional i internacional:

IKER CASILLAS: “Després del petó que ens vam fer davant de la càmera, corria el rumor de que la Sara no portava calces i ho haviem de desmentir”.

CRISTIANO RONALDO: “No no… haplla cun mi rapressentante”.

JOSE MOURINHO: “Son unas bragas muy bunitaz as do Sara Carboneru pero eso no puede serr!! ¡Distrae a mos xugadores! ¡Així no ganaremos nunca! Ja tenemos o Barsa para qui aga tiatro del bueno”.

PEP GUARDIOLA: “Bé… Sara Carbonero és una rival molt difícil amb un joc d’atac molt directe i defensiu però hem d’anar amb calma, partit a partit… pas a pas, no sortir confiats al terreny de joc, mirar de no entrebancar-nos perquè si no, ens poden tornar a guanyar com en el partit contra l’Hèrcules”.

JOSÉ MONTILLA: “Sara Carbonero s’ha entrebancat com s’ha entrebancat l’Estatut entre subterfutxis i pesserells. Però ara és l’hora d’anar units per sortir de la crisi. Per lu tant, fai una enèrgica crida a tot el poble de Catalunya perquè el dia 28 de novembre votin al PSC; només nosaltres en som la garantia, igual que Carbonero es va tornar a aixecar”.

JOAN FERRAN: “Hem d’arrencar la crosta nacionalista de les calces de Sara Carbonero”.

ARTUR MAS: “Això és culpa d’en Montilla i els seus socis del Tripartit que no governen, tu! I si tornen a sumar a les properes eleccions tornaran a pactar i reeditar u altre tripartit”.

JOAN PUIGCERCÓS: “Només pactarem amb Sara Carbonero si si es compromet a convocar un referèndum per a la independència de Catalunya”.

CAROD ROVIRA: “No faré campanya per Esquerra”

JOAN SAURA: “Això li passa per anar a més de 80 per hora”.

JOAN HERRERA: “Si aconseguim tornar a fer un Govern d’esquerres, a Sara Carbonero la farem anar en bicicleta, que és més sostenible”.

JOAN LAPORTA: “¡Al loro! Que los hay que dicen que son tropezones… ¡y no lo son! ¡que no nos embauquen! Ah, i qui vulgui una candidatura unitària i transversal per a la independència que voti a Solidaritat Catalana. Ei, de bon rotllo i sense personalismes eh!”.

JOAN CARRETERO: “Li vaig proposar a Sara Carbonero encapçalar la llista de Reagrupament per Barcelona; li vaig oferir tot, però al final se’n va anar amb en Laporta a Solidaritat”.

ALICIA SÁNCHEZ CAMACHO: “Que ningú s’enganyi amb Sara Carbonero; davant d’aquesta imatge innocent de nòvia del porter de la selecció espanyola i reportera de Tele 5, pot acabar pactant amb Mas, Laporta i Carretero un procés inconstitucional i apocalíptic d’independència”.

ALBERT RIVERA: “Está claro que los nacionalistas hicieron que Carbonero se tropezara. Es un claro ataque de los separatistas intolerantes y fascistas a una ciudadana española de a pié por hablar en castellano”.

NICHOLAS SARKOZY: “La Carla Brunni està més bona que la Carbonero”.

SEGOLÈNE ROYAL: “L’entrebancada de Sara Carbonero és un atac masclista de Sarkozy per justificar l’expulsió dels gitanos de França”.

JOSÉ LUIS RODRIGUEZ ZAPATERO: “Señoor… Rajoyyyy…. sabe usteed… sabe uuussteeeed… cual fue la causa… por la que la Carboneroooo… se… tro… pezara. Y ustedes se están quedando sinnn diiiiscuuuurso señor Rajoyyyy”.

BARACK OBAMA: “He donat ordres als meus subordinats perquè engeguin una investigació per aclarir els fets previs i posteriors així com la propia entrebancada de Sara Carbonero, i la secretària d’estat Hilary Clinton s’entrevistarà amb ella en els propers dies. Que Déu beneeixi Amèrica i a Sara Carbonero”.

MAHMUT AHMADINEJAT: “Carbonero és una clara mostra de la hipocresía capitalista d’Occident amb complicitat amb els Estats Units. A l’Iran no entrebanquem a les nostres dones; només les lapidem”.

PEP DE LA CERDANYA: “Qui és la Sara Carbonero? Té novio?”

… i així podriem continuar i continuar i continuar especulant en com anirien les coses. Fins i tot al cap dels anys podriem arribar a trobar les maleïdes calces sent subhastades de la mà de l’incombustible Jordi Tardà a la Fira del Disc de Reus juntament amb altres articles d’igual valor, com… una edició limitadíssima en vinil, versió digipack i rigorosament firmada per Alice Cooper, una rèplica barata de la guitarra de Brian May també amb la firma de rigor, una postal firmada per en John Lennon, o un pòster emmarcat firmat pel Jeff Beck, i com no podia ser d’alguna altra manera… algun article relacionat amb en Keith Richards, en Mick Jagger, en Ron Wood, o qualsevol altre que d’alguna manera o altra hagi estat vinculat amb els Rolling Stones (articles tant interessants com una paperera, un preservatiu usat, o un raspall de dents de qualsevol dels seus integrants). Però per si les mosques no es veiés bé pels col·leccionistes, subhastar les calces de Carbonero perquè no guarden relació amb el món del Rock i dels discos en general, que ningú es preocupi: a algú se li acudirà que Sara Carbonero portava precisament aquestes calces el dia en que va complir el seu gran somni de gravar un disc conjunt amb en Keith Richards i en Mick Jagger dels Rolling Stones, amb la col·laboració especial de l’Eric Clapton.

PD: Em sembla que a partir d’ara no entraré tant sovint al meu correu…

16 – 5 – 2010, L’ALTRE FREDDIE MERCURY

Bé… per evitar de caure en aquella trampa hipòcrite de « era una gran persona », vull constatar tres coses:

1- Tot i tractar-se d’un artista digne d’admiració personalment feia alguns anys que no seguia gaire de prop la seva carrera musical.

2- Estava anunciat que properament ell i els seus, aterrarien al nostre país per tocar al Sonisphere de Barcelona, però quan algun amic m’ho comentava jo ja li anticipava que no hi aniria. La raò? Estem en crisi, no hi ha peles… i posats a perdre’s concerts, em vaig perdre l’últim de Dream Theater que és el que va fer més rabia. O sigui que la resta (musicalment parlant) ja m’és igual.

3- Tot i el que finalment ha passat, segueixo mantenint inalterable la meva decisió respecte l’anterior punt, en cas que els aconteixements haguessin estat uns altres, i la gira amb el pertinent concert de presentació a la capital catalana s’hagués dut a terme.

Per tant, si ets d’aquells que creuen que aquestes raons em converteixen en algú no apte de fer-li un petit homenatge al personatge en qüestió, no cal ni que continuis llegint (i si a sobre ets del Madrid, encara menys… era broma… o no).

Uns quants anys abans del retorn de Queen als escenaris de la mà de Paul Rodgers a la veu, jo tenia una fantasia musical que, d’haver-se dut a terme, de ben segur que hauria omplert moltes pàgines de la premsa musical: que ell fós el nou cantant de Queen; que fessin l’experiment. Però no perquè el volgués sentir interpretar cançons com « Radio Ga Ga » o « I want to break free », sinó més aviat perquè s’hauria pogut convertir en la millor manera de poder destapar el costat més Heavy de la Reina… fins i tot, recuperant algunes d’aquelles cançons que inexplicablement s’han perdut pel camí sense arribar a la categoria d’himnes. Sí sí… hagués estat realment impagable poder-lo escoltar cantant « The prophet’s song », « White man », « Was it all worth it », o d’entre les més conegudes, « The show must go on », « Tie your mother down », « One vision », o les dues que personalment vaig trobar a faltar i molt, quan la reunió amb Paul Rodgers va ser un fet: « Who wants to live forever » i « Innuendo ». Hagués estat impagable i històric a parts iguals.

Després va passant el temps, deixes de donar importància a certs « somnis », tot d’una et diuen que després de com es van arribar a fer pregar, Queen finalment torna als escenaris amb en Paul Rodgers, i la resta de la història ja la coneixem. Hi ha qui pensarà que sense el Freddie Mercury no ho haurien pogut fer. Jo no ho veig així, però… tampoc he vingut a parlar d’això.

Tampoc és que el meu homenatjat tingués gaire en comú amb en Freddie Mercury a nivell de personalitat; estava molt lluny de l’actitud glamurosa i ambigua de qui va ser cantant de Queen. Es podria dir que damunt de l’escenari, no tenien practicament res a veure l’un amb l’altre; eren a grans trets… de naturaleses antagòniques. Però tenien una cosa en comú… el més important de tot: una gran veu… inigualable; dues veus que per sí mateixes constituïen en cadascun dels dos casos una declaració de principis; una guia per a la posteritat.

Però bé, això que va passant el temps… i com qui no diu la cosa ens plantem al dia 16 de maig del 2010, el dia que el Barça guanyà la seva primera lliga d’ençà de que a l’any anterior haguessin viscut el moment més gloriós de la seva història. Bé, a veure… el que hem viscut aquest any no són les sis copes però… ja posats, una lliga també és per celebrar-la (i amb 99 punts… increïble). Anen a Canaletes, fotem quatre crits per allà, ens bebem alguna cervesa, esquivem als imbècils de semrpe que com sempre venen a reventar les celebracions i els respectius anti-disturbis que com sempre carreguen contra tot menys contra qui han de carregar… i cap a casa. Arribo a casa, engego un moment l’ordinador abans de posar-me al llit (per veure què fa el país i aquestes coses). Gairebé per casualitat llegeixo alguna cosa que em fa anar immediatament a consultar en algun portal musical, perquè se’m confirmés al 100% el que ja havia començat a saber, encara que no fós ben bé a nivell oficial. Era un comentari d’un contacte del Facebook: « Gracies Ronnie James Dio per a tots aquests anys de sensacions » i no sé què… ai ai ai… que aquest tenia càncer… segueixo llegint. Una mica més avall algú hi posava simplement « DEP ». Ui… que aquest ja ha deixat de tenir càncer i no precisament per haver-se’n recuperat. Entro en una pàgina web. Titular de la primera noticia de la pàgina: « Ronnie James Dio ha mort ». Ara sí que no n’hi ha cap dubte. Sembla que no pugui ser. Bé… des d’avui, Ronnie James Dio i Freddie Mercury, han passat a tenir una segona cosa en comú. Continuo llegint… vaja… sembla ser que hores abans de que es confirmés oficialment la noticia ja hi havien rumors de que Dio es trobava molt lluny d’estar-se recuperant, com tothom es pensava; la rapidesa en què circulen per la xarxa les noticies per mitjà d’eines com el Twitter i similars ha fet que en qüestió d’hores… potser dies, sorgís un cert « assetjament » (o rebombori… preocupació) mediàtic que en els últims temps de Freddie Mercury aquest va durar anys. No entrarem en detalls; tampoc seria just comparar a la premsa que ha tractat el cas de Ronnie James Dio, amb els monstres del sensacionalisme anglès que en el seu moment realment tenien permanentment assetjat a Freddie Mercury a la recerca d’una morbosa exclusiva.

Mentre acabo de completar aquest article em poso a escoltar el « Magica », el primer disc que em vaig comprar de Dio per allà a l’any 2000, quan acabava de sortir. Feia anys que no l’escoltava. Certament no he sentit mai entre la gent, que aquest disc es trobi entre els més aclamats. Ja sabem com són els heavys; a on hi hagi un bon « Holy Diver » o un « The last in line », que s’aparti tota la resta. Sigui com sigui, « Magica » va ser un gran disc.

Només tinc un record de Ronnie James Dio. Ara, per determinades i desafortunades inèrcies de la història, s’ha convertit en una anècdote elevada a l’enèssima potència; una anècdote per a la posteritat. Bé, dubto que en cas d’haver-se recuperat del càncer d’estómag hagués sentit jo més interés per anar-lo a veure que el que tenia darrerament, però si més no tenia clar que ell hi era. Que estava aquí, i estava viu; no era un mite. Però ara fins i tot aquella conyeta de « glorificarás a Ronnie James Dio » de la cançó « satànica » dels Gigatron ha obtingut una nova dimensió (si aquests mai tornen a treure un disc, espero que no es deixin de « glorificar-lo » com és degut).

Era el Metal Mania del 2003. D’entre tots els grups del cartell, alguns dels grans favorits eren Blind Guardian, que van ser els caps de cartell de la primera nit, i sobretot Iron Maiden, que van ser els caps de cartell de la segona i que apareixien com a protagonistes principals de tot el festival. Dio, apareixia juntament amb la resta de grups; d’entre els que si per algun motiu finalment queien del cartell tampoc suposava un gran daltabaix de la mateixa magnitud que si els caiguts fossin per exemple… els mateixos Iron Maiden. En aquella ocasió, Blind Guardian (o millor dit, el cantant de Blind Guardian i tenint en compte la seva tònica habitual d’aquella època) es van limitar a no fer el pena, que de per sí ja els suposava tenir el seu mèrit (sí sí… a diferència del que venia sent habitual, només van fer venir son al personal); eren del tot incapaços d’afrontar un directe propi del llistó que havia representat el seu darrer disc « A night at the opera », però és que amb aquestes coses ja se sap: en el món del Heavy, també amb Blind Guardian, continua pesant massa el mite per damunt de la propia música (però bé… millor no m’estendré gaire més per aquí). Al dia següent, Iron Maiden va fer un concertàs, com era d’esperar. Però Dio va sortir en escena després de la donzella, segurament amb la suficient experiència per no haver-se de doblegar per sortir a tocar just després que el cap de cartell indiscutible del festival hagi fet la seva actuació, i… se’ls va menjar… a tots, sense ni despentinar-se; a Iron Maiden, a uns quants grups més que també havien deixat el llistó alt, i per descomptat, també a Blind Guardian. Amb el seus 60 anys que deuria tenir aleshores, era el més veterà, però era el que estava en més bona forma; sempre s’ha resistit a confessar la seva edat, però desprenia més joventut que uns quants que realment eren més joves que ells i que teòricament (però només teòricament) haurien de tenir més energia; es podia dir que eren dues parts d’una mateixa cosa. Ell mateix ho deia: l’edat no era important… el que era important és que ho sabessis fer. Era un músic d’aquests fets a l’antiga; avui en dia si saps tocar més o menys bé un segon instrument ja ets la rehòstia; d’entre els de la seva època, els músics sabien i saben tocar instruments.

També a nivell de gesticulació… de saber-se moure damunt d’un escenari, si ara haguessim de comparar en Ronnie amb Hansi Kürsch de Blind Guardian en aquell festival, seria tant senzill com establir que en el món del Heavy, i d’entre els qui en directe no toquen cap més instrument que la propia veu, hi han tres classes de cantants:

1- Els que saben gesticular.
2- Els que no saben gesticular.
3- Els que no saben gesticular i a més, tampoc tenen sentit del ridícul.

Endevina a on aniria cadascú.

I amb tot això, un ja té una edat i ja ha deixat de banda allò de voler comprovar la humilitat de les estrelles del Rock amb els seus fans d’arreu del món. Però… hi ha una altra anècdote referent a aquest festival… molt més humana, i que a mi particularment em fa pensar que quan es diu que tothom recorda en Ronnie James Dio com « una gran persona » és que potser ho era. Una amiga meva, la Judit de Kabal en va ser testimoni directe: era a la zona de backstage del festival. Es trobava en aquell costat de les instal•lacions amb un amic seu, en David « Ferdaves », un noi de Ciudad Real que es trobava fent un article, motiu pel qual tenia passi de backstage. Per a qui encara no ho sàpiga, la Judit és infermera. I en David es trobava delicat de salut per malaltia (entre altres coses, anava en cadira de rodes). La Judit va estar amb ell durant gairebé tot el festival pel que podés passar. També evidentment i sobretot, va estar-se al seu costat com a amiga. Jo també vaig tenir ocasió de conèixer en David… semblava bon nano. Era amic de la Judit i per tant ho havia de ser per força. Però degut al seu delicat estat de salut es va passar gran part del temps a la zona de backstage, per evitar les aglomeracions habituals dels concerts massius. En David també era músic. Tenia un projecte anomenat Tartessos, amb el qual havia arribat a gravar algunes maquetes, entre altres projectes. També era amant del bon Heavy Metal. Durant gairebé tot el festival, la Judit i en David es van estar esperant al peu de la rampa de l’escenari a que els diversos grups que anaven desfilant pel Metal Mania acabessin els seus respectius concerts per demanar-los uns autògrafs, i unes fotos; Stratovarius, Motorhead, Slayer, Iron Maiden, Primal Fear, Baron Rojo, … i Dio. Crec recordar que abans de pujar a l’escenari, Ronnie James Dio i els seus van trobar temps per firmar els autògrafs i fer-se amb ell les fotos de rigor. M’explicava la Judit que es van estar una estona xerrant amb ell, i que per sorpresa, quan va ser l’hora de pujar a l’escenari, el mateix Ronnie James Dio va acompanyar a en David fins a un costat del mateix escenari, des d’on va poder tenir una vista privilegiada del concert. Certament en Ronnie hauria pogut quedar igualment com un senyor, sense tenir aquest detall i amb el covenciment de que en David se n’hagués anat content d’haver pogut tenir amb ell una conversa agradable… però Dio va tenir igualment aquell gest. És en aquesta classe de detalls que es marca la diferència; no diré noms però alguna que altra « persona » que també havia actuat en aquell festival al dia anterior no pot dir, ni de bon tros, el mateix.

Desgraciadament en David va morir pocs mesos després degut a la malaltia que arrossegava. Ara, uns quants anys més tard, ha estat el mateix Dio qui ha mort. I ves a saber… segurament en Ronnie quan arribi allà es trobarà a tot de vells coneguts que havia anat deixant pel camí per les males jugades de la propia vida. Segurament seran molts els que l’aniran a rebre quan arribi. Potser entre ells, en David també hi serà. Ves a saber… potser ara que es tornen a trobar, s’hauran fet amics. Qui sap?

-Ei Ronnie, te’n recordes de mi? Tu mateix em vas acompanyar a dalt de l’escenari, a Villarrobledo a l’estiu del 2003.
-Hostia David… quant de temps! Com va tot? Anem a fer una cervesa!- evidentment hem de donar per fet que allà a l’eternitat també hi ha cerveses.

Certament, Ronnie James Dio no semblava ser d’aquells artistes egocèntrics a qui un es penedeix d’haver conegut, sinó tot el contrari. Potser i precisament per la coincidència amb el dia de la seva mort, també el vinguin a rebre altres difunts com l’Urruti, o el mateix Joan Gàmper. Potser això ja seria massa, però… qui sap?

Mentrestant, aquí a la vida… un instrument s’ha apagat. Ves a saber… potser allà a on ha anat en Ronnie s’ha reunit amb altres músics… alguns, de vells coneguts com en Cozy Powell. De bent segur, que s’hauran posat a fer allò que més bé els hi sortia; segurament mentre aquí ens estem lamentant, allà a l’eternitat s’estan montant unes jams sessions acollonants.

Tot això, potser algun dia tindrem ocasió de comprovar-ho, i qui sap si també, de participar-hi. Serà tot un honor. Però mentrestant, a nosaltres encara ens queda moltíssim de camí per recórrer. Moltíssim. Suficient camí per honorar als morts, però sobretot, per honorar als vius.

Descansa en en pau, Ronnie James Dio.

PD: Ignoro per complet de quin equip era Ronnie James Dio, i de fet, si és que li agradava el futbol. Però si algú del Barça mai arribés a llegir aquestes paraules, no seria mala idea que l’equip li dediqués un reconeixement a qui va morir ni més ni menys que el mateix dia en que el Barça es proclamà campió de lliga amb la puntuació més alta de la seva història