ELLA VOLIA AMICS

És morena, alta, prima, i en un principi, de no més de 20 anys (encara que… a copia d’anar observant fotos i més fotos, em pregunto si és que en realitat és més baix aquest topall). El seu rostre transmet una mescla d’innocència i maldat, en un principi, només propia de l’adolescència (però… deixem-ho en un… “en principi”). Amb tota probabilitat, és la reina d’entre les amigues (o el que… en el títol d’una cançó de Sangtraït, és senzillament… “Abella reina”). És d’un altre país, només “vinculat” al meu, per pertànyer al mateix estat.

Fa una estona, se m’ha acut, per curiositat clicar a algun dels enllaços que apareixen en el requadre de “espacios actualizados”, i he anat a parar directament a la “uep” d’aquesta noia. En el seu perfil, no hi posa l’edat. El fet que ni tan sols s’hagi dignat a posar-hi alguna gracieta en forma de número, em fa pensar si és que no vol, de cap manera, revelar-la (silènci…). D’altra banda, en el mateix perfil, explica de manera “escoeta”, la música que li agrada, que té animals de companyia, la ciutat natal, la seva residència, però… al principi de tot, els seus interessos: “Interesado en… Amigos” (sobre el fet que posi “interesado” tractant-se de l’espai d’una noia, em fa pensar que el Sr Blog –recordeu… de ca’ls Blog, de tota la vida- pertany a aquesta saga de “moralistes sense fronteres”, que “no recorden” que ja estem al segle XXI).

La pàgina principal, l’encapçala una frase que no necessita cap tipus de lectura entre linies, i que vindria a dir alguna cosa així com que… “el cor d’una dona, és un món de profunds secrets”. Doncs bé… anem a veure aquests “profunds secrets” entre les fotos de les seccions corresponents:

Una de les primeres galeries, està dedicada a ella mateixa. Ni més ni menys que 50 fotos. I sí… realment, aquesta noia, és prou atractiva; en realitat, és molt atractiva. I ella, ho sap. Fotografies, n’hi han de totes classes, però d’aquestes… ben poques resulten ser amb tota probabilitat, espontànies. Al llarg d’aquestes fotos, apareix ella mateixa fent diferents postures més o menys sensuals, mirades més o menys “innocents”, conjunts de vestir més o menys provocadors. Si no fos perquè un “blog” no resulta ser precísament l’indret més adequat per trobar fèina, qualsevol diria que aquesta noia és model. Però no; “busca amics”.

També hi trobem una galeria dedicada a rareses varies, amb fotos de models, actrius, cantants, i altres tipus de dones que tant es caracteritzen per rendir culte al cos fins a extrems tant radicals. Segurament, la nostra protagonista hi deu veure en totes i cada una d’elles, la seva font d’inspiració; cadascú té els seus ídols. Però molt probablement, si en algun moment algú li ha parlat d’un programa d’ordinador que es diu Photoshop, que fa miracles, serà més d’esquitllada que altra cosa (d’aquí ve que molt probablement, aquesta noia no s’acabi de sentir del tot realitzada amb el seu propi cos).

Una altra galeria, està dedicada a les seves amigues. Les seves amigues, ja semblen anar (ara per ara) més en harmonia en la seva propia edat; convertir-les en “abelles reines”, és només una qüestió de temps. Pel que fa a les posturetes de les fotos… encara no estan prou madures; encara n’estan aprenent. Paciència.

I entre altres seccions, n’hi ha una més, que està dedicada exclusivament a la seva millor amiga. A simple vista… m’atreviria a dir que és una altra “abella reina”. En algunes fotos, l’amiga sembla una mica més santa que la nostra protagonista, o potser… no tant “experimentada”. Però vaja… millor deixar-ho en una possiblitat remota, si no volem córrer el risc d’equivocar-nos.

El tema és que després, totes es troben a la discoteca. És allà a on comença el joc. Les més expertes saben de sobres com s’ho han de fer per lligar amb un tio; les menys experimentades, es limitaran a observar i copiar (és només qüestió d’una mica de paciència).

En un altre racó d’aquella sala, hi ha també un grup de nois, disposats a lligar (o si més no… a intentar-ho). Uns amb més fortuna, i d’altres amb menys, també saben quins són els passos a seguir; els seus passos a seguir. En principi, no hi ha marge d’error. En aquesta colla, també hi ha algú, l’alter ego masculí de la “abella reina” (ja em perdonareu; no he trobat cap cançó de Sangtraït que el defineixi) que els hi explica com ho han de fer. Els hi explica, doncs… que “ella vol tenir amics”. Els hi explica que, en conseqüència d’això, i de tot el que hem vist fins ara, com a “abella reina” que és, ella es vol assegurar que a base “tenir amics”, tindrà al seu voltant una bona escuderia de pretendents que li permetrà triar… o no. També els hi explica, que a partir de tot això, per lligar amb una noia (i sobretot, si es tracta d’una “abella reina”), se les han d’empescar de la manera que sigui, perquè ella es pensi, que lliurement s’ha sentit fascinada per aquell tio, que en “realitat”, passa d’ella.

I en resum… que tot acaba sent el peix de sempre que es mossega la cua; com se l’ha vingut mossegant sempre, des de que la historia de la humanitat, humanitat va ser, i aquí ningú ha après res. Uns es diverteixen en el joc brut del “mascle ibèric” tractant d’impresionar estúpidament a les noies, mentre que elles fan el mateix, amb el del “sexe dèbil” procurant, si cal clavar una punyalada per l’esquena, fer-ho amb la màxima subtilesa possible. Tothom sap com estan les coses avui en dia a la societat. S’està parlant d’igualtat entre sexes, però les discriminacions no estan a la llei, sinó a les ments de la gent. Ara fa com vergonya parlar de “mascles ibèrics”. Avui en dia, ja no s’en diuen així. Però no ens enganyem… quan es parla per exemple… de “metrossexuals”, per dir-ho d’alguna manera… alguns ja saben, que es tracta de “mascles ibèrics” amb el pit depilat i/o vestits de hippie (cortesía d’Agatha Ruiz de la Prada). Mentrestant, elles es limiten a observar, a deixar-se fascinar, i a prendre en consideració un tracte aparentment delicat però no excent d’estratègia amb un punt de joc brut. A vegades, em fa l’afecte que és la manera en que s’ha estipulat a Occident, que els homes d’avui paguem el càstig que haurien hagut de pagar els nostres avantpassats, siguin o no de la nostra sang; ells, els qui van tractar a les dones de la propia història de moltes maneres, excepte com a persones. A vegades, un s’acostuma a pagar els plats trencats dels altres. Però independentment de la manera en que, la persona afectada reaccioni… independentment de la predisposició o no, a comprendre una situació que de per si, es presenta incomprensible… en qualsevol dels casos, això és la guerra. Quina paradoxia!! La guerra del sexe!! La guerra de l’amor!! La guerra de… una guerra; tant trista i estúpida com qualsevol altre. Perquè com tot en aquesta vida, l’art de la guerra es manifesta de moltes maneres; més o menys bèl·liques, més o menys sanguinàries… totes igual d’absurdes.

Probablement, la nostra “abella reina”, serà capaç de justificar tot aquest suposat comportament aquí exposat, perquè en algun moment desafortunat de la vida, un noi que va jugar amb els seus sentiments; li va fer mal. O potser, hi havia per allà a prop una altra “abella reina”, més experimentada que ella (qui sap si és la propia amiga a qui li dedica una galeria?), qui li va explicar “meravelles” dels tios.

En algun altre indret (o en aquell mateix), algun noi justificarà adoptar un comportament masclista, perquè en algun moment, alguna noia va jugar també amb els seus sentiments (o algú altre, li ha explicar que les noies són… com són).

En cap dels dos casos, a ningú li importa ja, si aquestes dues persones que havien jugat brut amb la nostra “abella reina” protagonista i el seu alter ego masculí, si és que realment van existir, van tenir en algun moment l’atreviment de justificar aquella actitut en que un temps abans… algú els havia fet el mateix.

Mentrestant, la cadena seguirà… i sempre em quedarà el dubte, de si és que realment… ella volia amics.

Anuncis