LA INVIOLABLE “INVIOLABILIDAD” DEL VIOLADOR

Resumint molt resumidament el que va passar al Congrés dels diputats espanyol, pel que fa al “problema catalán” i sense cap por a equivocar-me, fer el ridícul, o fins i tot, de ser acusat de parlar sense arguments, es podria resumir en que els diputats catalans van estar a l’altura de les circumstàncies, i els espanyols, no. I punt. De fet, ho podria deixar aquí perquè és que, siguem realistes… a certes altures de la vida, n’hi han alguns que ja no són creïbles. I ja no ho seran; ni ells ni els que des dels seus bàndols vindran a continuació. Potser a Espanya sí que ho són de creïbles; en major o menor mesura això sí. Després alguns diuen que “España se rompe”, i saps una cosa? Doncs és veritat: Espanya s’està trencant. Però no perquè Catalunya se n’acabi independitzant. O perquè abans o després, s’independitzi Euskadi -i que ningú en tingui cap dubte: Catalunya i Euskadi serem països independents molt abans del que alguns es pensen-. Però Espanya no s’està trencant per això. S’està trencant perquè hi ha maneres que cada vegada s’aguanten menys; perquè hi ha coses que cauen pel seu propi pes; per la seva classe política, per la família reial com a institució anacrònica que és. Sincerament -i al marge de que jo no sigui espanyol- espero que l’Espanya democràtica s’acabi imposant; l’Espanya democràtica de veritat; no la que intenten colar-nos com a democràtica i que en realitat és l’herència del franquisme i de tots aquells subjectes totalitaris que no han governat mai d’una altra manera que no fos amb la imposició, la repressió i la mentida.

Pel que fa a les intervencions tant de Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, com dels diputats Joan Coscubiela, Alfred Bosch i Josep Antoni Duran i Lleida (entenent que es tractava de defensar la consulta i no pas d’alguna de les seves opcions), els vaig trobar impecables. Van tenir moments i moments, però en general em vaig sentir ben representat per a totes i tots plegats. Menció especial -i agraïment- als diputats del País Valencià, Galícia, i Euskadi i Navarra que ens van recolzar -remarcable quan el portaveu del PNV es va referir a la patata calenta i a la euskal patata i a continuació el d’Amaiur s’hi va referir tot convidant-lo a fer “una truita de patates”-.

Ara bé, pel que fa al sector espanyol -en el sentit més pejoratiu del terme- anem a fer un resum del que va donar de sí el ple d’abans d’ahir perquè van haver-hi coses que segons com te les miris, poden resultar fins i tot, divertides:

Mariano Rajoy: bla bla bla la constitución bla bla bla la ley bla bla bla queremos mucho a Cataluña bla bla bla, i entre mig, i així com més a poc a poc -a veure si d’aquesta manera ens cola el que diu- ho deixa anar: no ens deixen votar perquè no els hi dóna la gana. I és clar… quan es parla d’aspectes com el 150.2, la modificació d’un article de la constitució per ell mateix i Zapatero a petició de Merkel, o el referèndum d’Escòcia a on sí que se’ls permet votar, aleshores resulta que és diferent. Sempre és diferent. Realment, ja és mala sort que Espanya sigui diferent a la resta de subjectes de l’univers. Per si les mosques estaria bé recordar-li a Rajoy -i a la major part d’espanyols que ocupen actualment el seu Congrés de diputats-, el que havia de dir inicialment el famós article 2 de las “santes escriptures”, fins que els militars van acabar-hi imposant el que tothom ja coneix -article que a alguns tan els agrada recordar-: “La unitat d’Espanya es fonamenta en la LLIURE I SOLIDÀRIA VOLUNTAT de les NACIONS que la integren”. De quan Rajoy digué allò de que “creu en Catalunya més que els propis catalans” millor no en parlarem. Només em queda un dubte: quan enmig de tota la seva demagògia i cinisme va deixar anar en català allò de la “feina ben feta”, va ser idea del mateix assessor de quan la “niña” de fa uns quants anys o directament de la FAES?

Alfredo Pérez Rubalcaba: encara recordo quan a l’any 2004 vaig estar celebrant amb uns amics la victòria de Zapatero en front de Rajoy -i del PP, de fet- ben bé com si es tractés de la mort del “caudillo”. Que ingenu que vaig arribar a ser… però ja vaig aprendre’n la lliçó, ja. I què va passar al Congrés amb Rubalcaba? Doncs una altra vegada allò de dir-ho més a poc a poc, a veure si així la broma resultava creïble, però aquesta en versió “d’esquerres i federalista d’oposició” -o el que vindria a ser el mateix: parlar de federalisme per a tot arreu estant a l’oposició, però NOMÉS, estant a l’oposició-. Al cap i a la fi, com deia Josep Pla, el que s’assembla més a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres -espanyols demòcrates com la gent de Podemos, a part-. Molt hàbil Marta Rovira quan li va recordar a Rubalcaba que el PSOE li va fer el llit a Pasqual Maragall precisament per federalista. A la vegada, molt cínic Rubalcaba fent-se l’ofès tot demanant-li a Rovira que retirés el que havia dit sobre “el seu company de partit”. Potser el senyor Alfredo pateix algun tipus d’amnèsia dient això, perquè curiosament ni el seu “company de partit” ni el germà del “company de partit” no formen ja part del PSC (ah, i moltes gracies per recordar implícitament una vegada més que el PSC i el PSOE són exactament el mateix, o sigui, el PSOE). Bé, de fet i parlant d’amnèsies, per a mi que en pateix més d’una; hagués estat bé que algun dels diputats o representants catalans -i tal com poc després faria Jordi Turull amb Rosa Díez- li hagués recordat a Rubalcaba una cita seva de l’any 1974, quan en un congrés del PSOE va dir: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol té indefectiblement com a punt de partida el PLE RECONEIXEMENT DEL DRET D’AUTODETERMINACIÓ de les mateixes que comporta la facultat de que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindran amb la resta de pobles que integren l’estat espanyol”. I ara, és quan vindria La Trinca, amb la tornada de “El bailon de l’Otan”. Per últim, durant la seva primera intervenció va fer una referència a perpetuar-se en el poder, mentre es dirigia als polítics catalans. Té la seva gracia que qui ho digui sigui algú que prové dels temps de Felipe González.

Rubalcaba Suresnes 1974 derecho de autodeterminación

Rosa Díez: ai… Rosa Díez… sóc jo l’únic que pensa que entre el PSOE i el PP acabarà succeïnt amb UPyD, el mateix que en el seu moment va passar entre Alianza Popular i part d’UCD amb el PP? Remarcable quan des de la seva posició de “diputada nacional” es vantava de ser també representant de Catalunya en tant que ho és de tots els espanyols. Ja és curiós que qui fes aquesta afirmació en concret, fos precisament algú d’un partit sense ni un sol diputat al Parlament de Catalunya; per alguna cosa deu ser. També és curiós que qui s’erigí com a “diputada nacional” sigui qui més es defineix com a no nacionalista (jo no sóc racista però…). Molt contundent amb el seu cinisme quan després d’una impecable rèplica de Jordi Turull, Rosa Díez s’hi va acarnissar acusant-lo de menysprear a les minories, a propòsit de quan aquest li va recordar que UPyD durant les eleccions nacionals del 25N només havia obtingut unes poques desenes de milers de vots, en front dels més de 2 milions de catalans que vam votar a favor del dret d’autodeterminació del nostre país. Però ves per on: “curiosament” es va descuidar del tot quan Turull li va recordar a Díez una cita seva de l’any 1999, quan aquesta va dir: “Si alguna vegada la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s’hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d’adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a la urna”. Com? Que no ho ha sentit? Doncs tornem-ho a posar: “Si alguna vegada la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s’hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d’adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a la urna”. Encara no? Doncs tornem-hi que no ha estat res: “Si alguna vegada la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s’hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d’adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a la urna”. Però molt em temo que aquest serà un d’aquells records que estan condemnats a vagar per l’espai de l’a poc a poquisme pels segles dels segles. Ves a saber, potser era el mateix espai al qual es referia el senyor Margallo? Potser és que se’l coneix prou bé. Per cert, per a qui encara no ho sàpiga, UPyD va rebre ja fa uns quants anyets la benedicció de Ynestrillas tot referint-se al partit de Rosa Díez com “el més semblant a l’autèntic falangisme” -ja posats aquest també podria enviar la seva benedicció a Ciutadans i ja tindríem el cercle complet-. Segurament això també vagarà per l’espai del senyor Margallo pels segles dels segles.

Rosa Diez La Vanguardia Bascos

Alfonso Alonso: (consultar Mariano Rajoy)

En resum: abans d’ahir el Congrés dels diputats espanyol no va aprovar la transferència de la competència per convocar la consulta, única i exclusivament perquè no els hi va donar la gana. I la resta, absolutament tota la resta, no van ser res més que excuses de mal pagador, fugides d’estudi, demagògia, cinisme i sobretot, moltes ganes de creure’s que els catalans som imbècils. Exactament amb el mateix criteri en que amb la llei a la mà es protegeixen entre ells davant dels casos de corrupció en que estan implicats, a la vegada que no aturen la sagnia dels desnonaments; els mateixos que després es neguen a aplicar la dació en pagament. Resumidament, això i moltes altres coses que fan que la manera més sensata de definir-les és #marcaespaña.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s