SISÈ MIL·LENI: CRÒNICA D’UNA AVARIA EN DOS MINUTS

ndr. Aquesta història és de finals del 2010:

En principi i per esfereïdor, aquest havia de ser un reportatge per a “Cuarto milenio”. Com que no el volien, me’n vaig anar a veure els de l’APM per si el podien colar a la seva secció “Cinquè mil·leni”. Però com que el trobaven massa impactant, al final vaig tirar pel dret i em vaig crear el meu propi programa de reportatges, periodisme d’investigació, misteris, situacions d’alt risc i demés històries per a l’estil. També em vaig plantejar ser més original que els uns i els altres, i és per això que aquest nou i sobretot, original programa es dirà “Sisè mil·leni” (i qui em digui que no és original li clavo un mastegot que l’encomano a Sant Chucky de Cieza, patró dels enganxats). Aquesta és la història de tres persones que durant una nit qualsevol es van quedar atrapades a l’interior d’un ascensor. Degut a l’estat de xoc en que encara ara es troben tant aquestes persones, com tothom qui directa o indirectament estava implicada en l’incident, tots plegats han decidit mantenir en l’anonimat la seva identitat real. És per això que per qüestions de seguretat, aquestes persones s’identificaran com a testimoni B18, testimoni C54, testimoni A82, i testimoni K7, que sóc jo; concretament en Jordi Freixas Casanovas, xarnego catalano-occità, aficionat a la música, als trens, a la història del Titanic, a l’escriptura (concretament de burrades infumables com aquesta), a la política “activa” quan estic pels bars, afiliat a Reagrupament quan no estic en aquests bars, dissenyador gràfic accidental, de 29 anys d’edat, i no sé quantes coses més que per ara encara no se m’han acudit, però que per solidaritat (no confondre el terme en l’ensarronada d’en Laporta i companyia) amb els altres, tampoc revel·laré la meva identitat. Per tant, quant jo parli com a testimoni de l’incident ho faré com a testimoni K7 (això de tenir converses amb un mateix és realment apassionant).

Eren passades les 3 de la matinada d’una nit de divendres a dissabte qualsevol… gairebé les 4. Els bars ja havien tancat (i els que encara no, com a mínim ho feien veure) i quatre amics es disposaven a accedir al pis d’un d’ells a la tranquil·la i pacífica vila catalana de Sant Adrià de Besòs per prendre les últimes cerveses de la nit tot escoltant música Heavy Metal i mirant antics gags del “Força Barça” per la televisió (concretament, gags tant cèlebres com aquell de “estàs turul·leta? veu… VasolecheconGalletas!”). Es van desplaçar des del Poble Nou fins a Sant Adrià amb el cotxe del testimoni A82 (o era el C54? Bé és igual… un d’ells que era qui portava el cotxe). Sobre el fet de desplaçar-se amb el cotxe i no amb transport públic nocturn en Jordi Freixas, que sóc jo (ai, perdó… volia dir… el testimoni K7) recorda que “en C54 (ndr. aquí tots són testimonis ocults, però amb la “confi…”) va a tot arreu amb el cotxe. Una vegada fins i tot el va agafar per anar a cagar… quin desastre! Primer, pujar al cotxe, tot seguit anar a posar benzina perquè tenia el dipòsit en reserva. Després anar al caixer perquè a la benzinera no funcionava la tarjeta… i després, quan ja va haver posat benzina i arribat al lavabo, aleshores resulta que no hi havia paper de water, i som-hi un altre cop! Ja et dic… no sé com va aguantar tant. En fi… que ja que tenia el cotxe aquí doncs també era tonteria agafar el bus nocturn”.

Passades les 4 de la matinada i sense sospitar el que els esperava, els quatre protagonistes de la història arribaven a la porta del bloc de pisos de Sant Adrià a on es dirigien. Mentre el testimoni C54 (o era el B18? ai mira, a la merda tu…) anava a aparcar el cotxe, els altres tres es disposaven a pujar per l’ascensor. Un d’ells, que ara no recordo si era el B18 o l’A82 ja es va ensumar que l’ascensor no arribaria al tercer pis: “quan l’ascensor va començar a pujar, anava tant lent que em va fer sospitar”. El silènci es va apoderar d’aquell minúscol i claustrofòbic habitacle, i finalment, després d’haver ascendit alguns metres, l’ascensor es va aturar. En un gest de desesperació algun dels dos testimonis que ara no recordo qui, però que de ben segur que cap d’ells era el K7, més que res perquè aquest era jo, va començar a apretar botons de l’ascensor per intentar que baixés de nou a la planta baixa, però l’ascensor no responia. Era evident que l’ascensor s’havia aturat a causa del sobrepès acomulat. “No ho entenc” afirmà en K7 que era jo “erem tres persones i a l’ascensor posava clarament que hi poden pujar tres persones! Quina puta merda d’ascensor! Pepe Blanco dimissió i traspàs a la Generalitat JA!” (això últim en realitat no té res a veure però és igual). Respecte a aquest fenòmen, el professor de física D. José Iñigo Qüescavientre, col·laborador habitual de la caverna mediàtica espanyola, autor de la teoría de la conspiració en la famosa entrebancada i posterior ensenyada de calces de Sara Carbonero, així com del llibre “El timonero del Titanic era catalán y se apellidaba Laporta”, afirma que molt probablement en aquell ascensor hi deurien haver en realitat més de tres persones: “aquell ascensor no podia aguantar més de 225 kg, i bé… tampoc em vull aventurar a afirmar que hi haguessin estrictament més de tres persones, però és evident que aquestes tres persones (i suposant que només fossin tres persones), més una caixa de com a mínim 12 cerveses Aurum no ajudava gaire a l’ascensor precísament… que sí, que ja sé que són d’aquesta marca perquè són més barates, però no hi va ajudar gaire”. Però les declaracions del professor Qüescavientre no s’acabaven aquí: “a més hi cal afegir que aquests individus eren separatistes i del Barça, i fins i tot un d’ells duia un clauer amb una estelada (ndr. sí senyor, i a més a més, una entrada per a la segona part de la ruta de Cristòfor Colom per Barcelona a la meva cartera), per tant ho tinc clarissim: ells van provocar l’avaria de manera intencionada! Villarato!”

Els minuts anaven passant lentament… ara un… ara dos… ara dos i mig… aleshores a dins de l’ascensor es va prendre la determinació de fer ús de l’interfon que comunica directament amb el servei tècnic. Cliquen el botó una vegada… fa comunicació però s’apaga. Tornen a prémer el botó; torna a fer comunicació un moment, però es torna a apagar. El pànic seguia creixent. Aleshores el testimoni K7 (o sigui jo) va prendre la iniciativa: “Gilipolles! El botó s’ha de deixar apretat durant més estona, tros d’inútil!”. Solventat el problema tècnic de l’interfon les tres persones atrapades a l’ascensor van poder finalment contactar amb el servei tècnic. La telefonista de la centraleta (que tampoc ha volgut revel·lar la seva identitat) va enviar el tècnic immediatament cap a l’edifici del sinistre. Tal i com explica la telefonista, la tensió anava creixent per moments: “a dins de l’ascensor n’hi havia un que va votar a Reagrupament, i un altre que va votar a Solidaritat. A mi em tocava mantenir la calma, però cada cop em resultava més difícil; vaig arribar a patir per la integritat física de les tres persones atrapades i de que l’ascensor acabés caient abans no arribés el tècnic per rescatar-los”.

Els minuts seguien passant lentament… ara tres… ara tres i mig… ara quatre… i de sobte, el testimoni C52 (o com collons es digués l’energumen en qüestió que no estava atrapat a l’ascensor) ja havia tornat d’aparcar el cotxe i es disposava a trucar a l’interfon perquè li obrissin la porta, en tot moment sense sospitar el que estava succeïnt allà a dins. De sobte, un nou inconvenient: no hi havia cobertura i no se li podia ni enviar un missatge. La tensió creixia desesperadament; “no hi havia cobertura… no li podiem obrir la porta… no li podiem dir ni tan sols que estavem atrapats a l’ascensor… es podia pensar que l’haviem deixat tirat i hauria pogut marxar” explica el testimoni B18 (o B17? … ja ni me’n recordo). “En sèrio que vaig pensar que havien sudat de mi” diu el testimoni C52, sobre la qual conclou “vaig arribar a pensar que per estar allà mort de fàstic millor me n’anava a Terrassa a follar amb la testimoni M62” (que no té absolutament res a veure amb el tema de l’ascensor, però ja que ens posem tots amb identitat oculta no li farem ara un lleig a la pobra noia). La situació s’havia tornat realment complicada.

Però al cap d’una estona, es va produir un gir inesperat quan en algun dels telèfons mòbils dels qui estaven atrapats a l’ascensor va aparèixer una ratlla intermitent de cobertura que els va permetre comunicar amb el que s’havia quedat a fora.

Mentrestant, a dins de l’ascensor es produïren alguns intents infructuosos per sortir d’allà, quan van obrir manualment la porta interior de l’habitacle. Un dels testimonis que ja ni me’n recordo del seu número afirma que es trobavem molt a prop del primer pis: “no podiem obrir la porta perquè estava bloquejada” explica. “En un intent desesperat per part d’en K7 d’obrir la porta del primer pis vaig arribar a pensar que ens n’anavem avall”, explica un altre dels testimonis.

D’altra banda, aquella situació havia posat de manifest que aquelles tres persones no eren les primeres en viure aquella situació. “Sí” afirma un dels testimonis que no era el K7 perquè recordem-ho bé, en K7 era jo: “en una altra ocasió de fa gairebé un any també em vaig quedar tirat amb dues persones més que pesaven el doble que jo…” AQUESTA NO, BURRO!!!! VOLIA DIR UNA ALTRA OCASIÓ!!!! “Ah, perdó…”. Bé, tornem-hi: deia que aquestes tres persones no eren les primeres que s’havien quedat allà atrapades amb l’ascensor i concretament a aquella altura aproximadament; a la part que des de l’habitacle els era visible de la paret del forat de l’ascensor que comunica el primer pis amb la planta baixa, els resultaven tantmateix visibles determinades restes que bé podien convertir-se en la prova de que anteriorment en aquell mateix indret hi havien conviscut altres formes de vida. Se’n desconeix l’origen exacte, i de fet, si eren humanes. “No sóc massa bo per aquestes coses” afirmo jo, que ho torno a repetir; sóc el testimoni K7 “però tot i que és dificil determinar-ne el seu origen no crec que aquelles pintures rupestres guardessin massa relació ni amb el paleolític superior, ni amb el mesolític, o el neolític (ndr. gracies Viquipèdia… m’has salvat la vida)” a la qual jo (ai perdó… volia dir el testimoni K7) afegeixo: “el que sí que crec poder afirmar amb més rotunditat és que guardaven una clara relació amb l’anti-semitisme. Tant és així que em vaig decidir a agafar la típica clau del clauer que no faig servir mai per malmetre aquell gargot”.

Per si tot això fós poc, els minuts seguien passant lentament: quatre i mig… cinc… cinc i mig… i de les persones atrapades n’hi havia una que concretament era jo, que s’estava pixant de feia una bona estona: “hauria pogut posar-me a pixar a qualsevol cantonada del Poble Nou abans de pujar al cotxe per venir cap aquí, però resulta que sóc una persona cívica i vaig decidir que m’esperaria a arribar a casa del testimoniii…. mmmmmmm… ai me cagun la puta! No ens podieu haver posat pseudònims més fàcils i no la merda aquesta de C18, B52 i sa puta mare? Pero qué se creen? Que somos unos txitxarel·los? Me cagun la puta mare que em va parir, que vinc de comarqes jo, noi!”. I els minuts continuaven passant… sis… sis i mig… set… set i mig… i la tensió seguia creixent i creixent. Aleshores en un moment donat el testimoni no sé què va optar per obrir unes cerveses aprofitant que les teniem allà: “la mare que et va parir! m’estic pixant de fot estona i ara vols que em foti una cervesa?? … … .. va, porta cap aquí”.

Finalment, uns 15-20 minuts més tard i com si fós l’hòstia, aparegué el tècnic i va obrir la porta exterior que per fi ens va permetre sortir d’allà dins. No sense abans picar-nos el crostó: “aquí no hi poden anar més de 225 kg de pes, eh!”. En declaracions del tècnic “em vaig espantar una mica quan vaig obrir la porta: estaven bebent cervesa, no paraven de dir renegs sobre si deia que en aquest ascensor hi podien anar tres persones i a més a més, en un idioma ‘raro’. T’ho dic jo, que visc dos carrers més enllà”.

Així doncs, l’ascensor no va caure, el sector Reagrupament i el sector Solidaritat del mateix ascensor no van arribar a les mans, el testimoni K7 que era jo, va poder buidar la bufeta en un water normal i no pas pel forat de l’ascensor com s’havia suggerit en algun moment, l’altre testimoni que s’havia quedat a fora aparcant el cotxe feliçment no ens va abandonar per anar-se’n a follar amb la mossa de Terrassa, i tots van ser feliços i van menjar i beure molts aniços (bé… aniços aniços… tampoc, però això ja és una altra història).

Per cert, si algú té algun interès especial en recordar el meu nom de testimoni i li agrada el Rock i el Heavy Metal, li recomano que faci una visita al carrer Verge de Núria de Granollers, concretament en el Centre Sant Carles i compri algun CD o similar a la botiga Disc K7 (que els molt bandarres van i se’m copien el nom de testimoni per fotre’l a la botiga… quina barra!).

PD: A la memòria de la cèlebre botiga de discos Disc K7 de Granollers, que com tants altres establiments no va poder aguantar els efectes de la crisi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s