Carta oberta a Joséphine Delamare

Benvolguda Joséphine,

no et diré que sigui un gran admirador de les teves proeses; només que algunes tardes entre setmana no tinc res a fer i intento matar el cru i tràgic avorriment d’aquesta inactivitat veient alguns dels teus capítols plens de pastosa ingenuïtat, a on hem de suposar que la major part de la gent són persones íntegres, honestes, amb codi d’honor, i conscients del dia a dia de la pròpia vida (i els que no ho són, o s’hi acaben tornant, o són excepcionalment molt dolents i dolentots… en tot cas, una minoria). Sí sí… realment apassionant la facilitat amb que aconsegueixes que alguns perduts de la vida tornin a encarrilar el seu propi camí (encara més apassionant resulta que pràcticament tothom sigui portador d’aquests profunds valors abans esmentats). De vegades em pregunto si és que no tenies missions més difícils.

Espero que no et sàpiga greu la meva grolleria; al cap i a la fi ets un àngel de la guarda i representa que els del teu ram, sou misericordiosos (a més que per la meva localització geogràfica tampoc hi deus tenir jurisdicció).

Realment impressionant i admirable el teu mètode: apareixes com una humana qualsevol, et fas passar per mainadera (o dependenta, auxiliar administrativa, ajudant de cuinera, professora de classes particulars o per cadascun dels 10000 oficis més que ara no em venen al cap al llarg de ni sé quants capítols), et fas amiga de la víctima de torn a qui et toca re-encarrilar, aconsegueixes que t’expliqui les seves penes i com qui no diu la cosa ja l’estàs ajudant per mitjà dels teus savis consells i la teva hàbil interactuació amb tota la gent implicada d’ambdós (o més) bàndols, sempre dins d’un radi no superior als 5 o 6 quilòmetres… però no més que això; no fos cas que haguéssim d’agafar l’autopista i anar a petar per exemple… a Palamós (però a un Palamós de l’estat francès, és clar…). Sensacional. I com a complement perfecte, allà a on no hi arriba la força de la paraula… ja saps, quan la cosa es torna especialment peluda… quan ha quedat irremeiablement trencada, esmicolada, aniquilada, i sense solució del tipus que sigui… o sense necessitat d’anar tant lluny, quan algú està a punt de fer aquell pas en fals que en un instant ho pot espatllar tot, fregues els dits i tema solucionat; la “força bruta” de la divinitat suposo… al cap de vall, un dels teus superiors es va fer famós per multiplicar pans i peixos, i per transformar l’aigua en vi.

Fixa’t… avui he vist un episodi a on un noi estava a punt de fotre’s un tret d’escopeta al cap. De raons no n’hi faltaven, encara que poc després tot s’acabés solucionant; tu arribes en el moment just i evites la tragèdia. Diga’m una cosa, Joséphine: si el que estigués apunt de prémer el gallet amb l’escopeta hagués estat jo, també haguessis vingut a impedir-ho? I vindries a ajudar-me en cas que algú pretengués utilitzar-me per després llençar-me com un drap brut, com estava succeint en aquest capítol?

També recordo un altre capítol a on un encarregat d’animació d’un hotel d’alguna cadena francesa al Marroc (ex-colònia francesa, no fos cas…) es dedicava a abusar d’algunes de les seves empleades sota amenaça d’acomiadar-les si no satisfeien els seus desitjos sexuals. I en una altra ocasió, algú amb greus problemes de comunicació s’enamora d’una noia mig confosa per les circumstàncies, que té per parella a un maltractador. Entre mig, i fruit d’aquesta confusió, fins i tot hi han moments en que la noia arriba a posar-se en contra del pretendent. En el primer cas, aconsegueixes que l’abusador xantatgista pagui pel que ha fet a partir del moment en que les noies abusades decideixen plantar-li cara… i en el segon, que la noia, deixi al maltractador per anar-se’n amb el pretendent (que de passada i com si fos l’hòstia, per art d’encantament aprèn a no tenir problemes de comunicació, ni les paranoies varies i diverses i conseqüències relacionades que se’n derivaven). Vindries a ajudar-me si algú em fes xantatge a mi, Joséphine? I si algú a qui estimo patís abusos com els de l’animador? L’ajudaries a desemmascar al poca vergonya en qüestió? I què me’n dius del que s’enamora d’una noia maltractada? M’ajudaries si jo fos aquesta persona i resultés tenir els problemes de comunicació abans comentats pels quatre costats? M’ajudaries fins i tot quan aquesta noia s’hagués posat en contra meva? Ajudaries a la noia a donar el pas d’abandonar al seu maltractador?

A on ets Joséphine? A on ets quan se’t necessita… quan se’t necessita desesperadament? A on ets quan un sent que hi ha coses que només les pot solucionar un miracle? Per què a determinats miracles només hi poden tenir accés uns pocs personatges ficticis d’una sèrie de televisió cutre-salsitxera amb el sentit de la realitat pel forro dels collons?

Ho sento si tot això et resulta ofensiu. He pregat moltes vegades perquè vinguessis; fa molts anys que t’espero, però encara no has vingut.

Anuncis

2 pensaments sobre “Carta oberta a Joséphine Delamare

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s