El “brian may” de plom i la “no ballarina”

Hi havia una vegada, en una comunitat autònoma molt i molt llunyana (bé, diga-li comunitat autònoma, diga-li nació “definida de manera àmpliament majoritària”, diga-li regió d’una “patria común e indivisible” pels segles dels segles amén, diga-li altres) un guarda d’un refugi del Pedraforca un xic rocker que se’n va anar un dia que tenia festa al carrer Tallers de Barcelona a gastar-se uns quants duros en música i alguna cosa més. La seva cacera discogràfica va ser prou fructífera; un parell de discos de It Bites, un directe de Marillion, l’últim de l’Steve Vai, i algun de Dream Theater que per increïble que pogués semblar, encara no tenia en versió original. Va ser anant a pagar a la caixa les seves darreres adquisicions en alguna d’aquelles botigues de discos quan va veure en una prestatgeria com si fossin l’hòstia quatre figuretes de plom que recreaven (o intentaven recrear) als Queen. I li van fer tanta gracia que es va acabar rascant la butxaca per incloure-les en el seu particular botí. Val a dir que les figueretes no estaven gaire ben fetes; amb prou feines s’hi podia distingir el bigoti d’en Freddie Mercury tant típic dels 80 i les grenyes característiques d’en Brian May, perquè no sigui dit. Però mira, com que l’home també és un xic friqui li van fer gracia igualment.

Cap al vespre arribà el guarda al refugi del Pedraforca amb el seu botí. Al menjador hi havien un grup d’excursionistes sopant mentre comentaven com els hi havia cridat l’atenció una motxilla d’una parella que sopava a la taula del costat (pel que sembla el noi hauria comès la “genialitat” de penjar-s’hi la L del cotxe com a atrezzo tot creient-se el molt idiota que així li donaria un aire més “cool” a la seva motxilla o ves a saber). A la taula del fons, just al costat de la llar de foc hi havia el fill del guarda jugant amb els seus ninotets i un castell de Playmobil, i a qui se li va encendre perversament la bombeta en veure aquelles “boniques” figuretes de plom que son pare havia portat de Barcelona (de poc li serviria explicar-li a la criatura que aquelles figuretes eren per fer bonic i no per jugar…). Al cap de poca estona, la figureta que intentava aparentar en Brian May ja es trobava davant del mateix castell amb la seva guitarreta penjant (que poc o res tenia a veure amb la Red Special de tota la vida); a la criatura se li havia encomanat més d’un videoclip èpic d’aquells a on el guitarrista de torn apareix marcant-se un solo infernal davant d’un castell medieval en algun dels diversos DVD’s de Heavy Metal que el seu pare posseeix. Davant de la figureta d’en Brian May, hi havia una ballarina de Playmobil amb un lluentó. Bé… en realitat no era ballarina, però li agradava molt ballar. Era preciosa. Tant que el “brian may” no va poder evitar pensar “és la noia de la meva vida”. Entre una cosa i l’altra encara no sabem en quin punt de la història un ninot de plom va cobrar vida pròpia per arribar a fer aquella afirmació (tampoc sabem en quin punt ho va fer la “no-ballarina”, que en algun moment hauria afirmat que li agradava ballar).

Quan el vailet se’n va anar a dormir havia deixat tots els joguets (i no joguets) damunt d’aquella taula. I a les 11 de la nit, tothom ja era al llit en el refugi… petits i grans; les jornades comencen molt d’hora pels senderistes i no es podia escatimar en hores de son (ara bé: si algú no podia dormir aquest ja era un altre tema). Mentrestant, com si d’una versió rústica de “Toy story” es tractés, tota la tribu de ninots i figuretes van començar a moure’s i a fer el cabra d’un cantó a l’altre com a bojos. Fins i tot el “freddie mercury” de plom es va posar a fotre crits com si estigués a l’estadi de Wembley a l’any 1986 (entre “freddies” i altres tampoc sabem en quin punt de la història van cobrar vida tots aquests). I entre mig hi havien dos ninots que no es movien: eren el “brian may” i la “no ballarina”. Es miraven fixament l’un a l’altre; com si de cop s’haguessin hipnotitzat mútuament; com un amor a primera vista.

Però a les 12 de la nit va aparèixer un follet de rostre malvat i desafiant (el qual, tampoc sabem en quin moment va cobrar vida pròpia però ens en podem fer una idea) que es va encarar amb el “brian may” de plom tot etzibant-li “tu què mires, bujarra?”. El “brian may” el va ignorar i va seguir mirant fixament a qui li havia robat el cor. El follet va replicar “com que passes de mi, eh? Ja t’ho trobaràs, ja…”.com si de cop s’haguessin hipnotitzat mútuament; com un amor a primera vista.

A l’endemà, quan la majoria dels hostes encara dormien, el guarda, aliè al sarau que durant tota la nit havien causat entre totes les figueretes, va endreçar una mica el menjador per a començar a servir els esmorzars. Tots els ninotets van anar a parar en una prestatgeria, just al costat d’on hi havien algunes motxilles dels hostes. Com que el bon home és una mica sapastre va deixar les figuretes de qualsevol manera, i un cop de porta mal donat quan entrà a la cuina va fer caure al “brian may” de plom de la prestatgeria a dins de la motxilla més propera. “Oh no!” exclamà el ninot “ara com sortiré d’aquí?”. Potser va ser obra del follet malvat que hagués anat a parar allà a dins? No ho sabem. Mentrestant, els excursionistes s’anaven llevant i es disposaven a esmorzar o bé a agafar les seves coses per emprendre la jornada… i entre ells, la parella que s’emportaria la motxilla a on havia caigut la figureta de plom. “Hòstia que això es mou!” digué impotent l’objecte animat. Curiosament era la mateixa motxilla de la L penjant.

El sol començava a picar amb força mentre la parella seguia pujant Pedraforca amunt. L’estança a dins de la motxilla per part del “brian may” de plom s’estava fent molt avorrida i pesada; “cap a on em deuen portar aquests… quina calor que fa aquí a dins”. Al cap de dues hores ben bones van arribar al Coll del Verdet. “Oh! Ja hem arribat a la meitat!” digué el noi a la seva companya, la qual respongué “sí, creu-t’ho… ara vindrà lo fort!”. Doncs sí sí… encara en quedava una de bona. Tocava grimpar per arribar al cim, el Pollegó Superior. Sens dubte gens recomanable per a patosos amb vertigen. Era tant fort el desnivell que fins i tot a dins de la motxilla la figureta de plom notava el tremolor de les altures. La part més pesada en aquest tros era quan creies estar arribant al cim i de sobte apareixia davant dels teus nassos una muntanya encara més alta i a seguir grimpant. “Sí que és capritxós el Pollegó aquest” pensava el “brian may” de plom. Però per estrany que pogués semblar, al final van arribar al cim. Des de dalt de tot es podia veure el refugi molt petit de tant lluny que estava i la parella es va asseure a descansar una estona mentre contemplaven el paisatge. La figureta en veure el refugi tant lluny no podia evitar sentir enyorança per a la seva estimada “no ballarina”; “jo aquí tot sol i ella allà a baix, tant lluny de mi…”.

Tocava tornar-se a posar dempeus. El camí de baixada del Pollegó era bastant més suau que el de pujada. Però en arribar a la tartera la cosa es va complicar; o eres un expert baixant per allà o t’hi podies passar la vida eterna, ja que caminar… el que es diu caminar caminar, era gairebé impossible. I tant va ser així, que en un moment donat a la parella se’ls va acudir seguir l’exemple d’altres excursionistes i baixar la tartera “esquiant”. És un bon mètode, però segons el calçat que portis te la jugues en quedar-te literalment sense sola. El pobre “brian may” de plom no parava de rebre per a tot arreu, entre batzegades, caigudes i patinades en general. “Ara sí que ho tinc clar” pensava, “no tornaré a veure mai més a la meva estimada”. Però per inexplicable que pogués semblar, la tartera també va arribar al final. Ja es trobaven molt a prop del refugi des d’on havien marxat de bon matí. A partir d’allà, el camí era molt suau fins a la casa.

En arribar al refugi es van despenjar la motxilla amb la intenció de buscar-hi alguna cosa. Alguns
aprofitaven per dinar… d’altres simplement descansaven mentre prenien l’aire i recuperaven l’alè.
Mentre el noi de la motxilla seguia buscant es va topar el ninot del “brian may” de plom sense saber com havia arribat fins allà. El va agafar, i li va donar al fill del guarda, que estava novament a la mateixa taula del fons del menjador amb les seves joguines. “Em sembla que això és teu” li digué. Feia una mica de fred i la llar de foc estava encesa.

El petit va tornar a posar al “brian may” de plom davant del castell de Playmobil, cara a cara amb la seva estimada “no ballarina”. El retrobament entre els dos enamorats va ser tant emotiu que ni tant sols un “detall insignificant” com que les figures de plom no tenen llàgrimes va evitar que mostressin tota la força del seu amor. De sobte, un canvi sobtat de temperatura va irrompre al menjador d’una ventada obrint bruscament una finestra. El vent va empènyer al “brian may” de plom i a la “no ballarina” de dret a la foguera davant de l’estupefacció de totes i tots els presents. El foc anava consumint les dues figueretes fins que al final ja no en va quedar pràcticament res.

A l’endemà i com cada matí, el guarda del refugi va anar a netejar la llar de foc abans de posar-se a preparar l’esmorzar pels hostes. Entre les cendres hi havia un tros de plom amb forma de cor amb el lluentó de la “no ballarina”. D’haver estat més àgil mentalment el guarda potser l’hagués vist i li hagués fet gracia guardar-ho com una mostra d’aquell amor tant pur. Però sense temps per badar boca ja ho havia arreplegat tot d’una sola passada amb el recollidor. I com si de cendres es tractessin, aquell cor amb el lluentó van anar a parar de dret al cubell de les escombraries. Concretament al cubell del rebuig.

Anuncis

Un pensament sobre “El “brian may” de plom i la “no ballarina”

  1. M’ha agradat molt! Molt bonica l’història! I això de possar les figuretes de Queen pel mig, m’ha agradat molt més jajaja.

    Un petó!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s