Una manera de no dir “t’estimo”

Primer de tot un advertiment: no intentis fer això sense la supervisió d’una persona adulta ja que les conseqüències podrien ser imprevisibles. Bé, de fet… millor que tampoc intentis fer-ho malgrat la supervisió d’aquesta persona a qui hem de suposar dotada de seny ja que les conseqüències resultarien igualment imprevisibles; en realitat la persona adulta sí que tenia seny… i les conseqüències en el fons eren del tot previsibles, però l’impulsor d’aquesta idea tant “brillant”, va ser un personatge presumptament (i només presumptament) molt llest.

Deuria ser per allà al maig del 1998, jo tenia 17 anys, li anava al darrere a una noia del centre excursionista (bé, en aquella època gairebé sempre li anava al darrere a alguna noia però aquest ja és un altre tema…) i com he dit, era un xicot molt llest. Darrerament als del centre se’ls havia acudit una idea no tant brillant com la meva: fer una revista. Un dels grans al·licients que hi havia entorn a la revista era la possibilitat de participar-hi de la manera que fos i per resumir-ho molt resumidament, aquest últim punt me’l vaig prendre massa seriosament.

I sense resumir-ho tant, el continguts d’aquell primer número de la revista em resultaven francament poc o gents interessants. Però amb tot plegat es preparava de cara al segon número un nou apartat que vindria a ser una espècie de secció de “cartes al director”; una secció a on (tal i com venien a anunciar-ho a la revista entre altres coses que ara no recordo) podies declarar-te-li a aquell noi o noia que t’agradés. I bé… efectivament m’ho vaig prendre massa seriosament. Val a dir que tot plegat era una batalla perduda abans de començar; en paraules d’algú amb qui havia parlat d’aquest tema “ella havia rebutjat a tius que estan més bons que tu i jo junts” (en aquella època era quelcom gairebé essencial). L’escenari no podia ser més esperançador.

La “gran idea” que se m’havia acudit consistia en enviar una declaració d’amor dedicada a aquesta noia. Però d’altra banda no volia que es convertís en un tema de domini públic. Bé, de fet cada vegada que volia mantenir en secret un tema d’aquesta envergadura acabava sent inevitablement de domini públic per defecte (és per això que a certes altures de la vida, aquest “detall” ha acabat per en-re-fotre-se-me’n bastant). Però sí, en aquella ocasió volia mantenir-ho “en secret”. I com ho pensava fer? Doncs molt fàcil: la declaració d’amor en qüestió seria doblement anònima; seria firmada de manera anònima i dirigida a una persona anònima; no volia posar-me a mi mateix en ridícul, però tampoc volia incomodar a la meva “víctima”.

Vaig començar a fer la carta. Hi havia qui deia que se’m donava bé això d’escriure. Vaig entregar la carta perquè fos publicada. Per intentar desviar una mica l’atenció vaig fer una altra carta al director, aquest cop firmada per a mi, evidentment sobre un altre tema que no tenia res a veure: manifestar la meva disconformitat amb una qüestió que hi havia sobre la taula com era el trasllat de la seu del centre excursionista a un altre local del poble; hi havia qui volia dedicar l’aleshores local del centre excursionista, la seu història per dir-ho d’alguna manera, a altres labors. Sorprenentment els plans d’aquell trasllat van quedar “congelats”. Fins i tot hi ha qui diu que aquella segona carta hi va tenir molt a veure, però en fi suposo que simplement va ser dir en veu alta el que pensava tothom; ho hauria pogut fer qualsevol.

Lamentablement el meu intent de desviar l’atenció no va obtenir el resultat esperat; el centre és un lloc petit a on es coneix tothom, i si una cosa tenia jo era ser fastigosament previsible; tota la vida sent el tonto de la classe, i resulta que realment ho era.

L’encapçalament era “benvolgudes noies del centre” i a continuació continuava dient alguna cosa així “una de vosaltres és la que m’agrada”. Patètic! Si tota la idea en sí ja era patètica el desenvolupament d’aquella carta encara ho era més. Ja posats hauria pogut ser el precursor de programes escombraria com “El gran hermano” o “Operación triunfo” per allò de les nominacions, classificacions, fase finalista i demés martingales per a l’estil per acabar seleccionant a la noia guanyadora; felicitats! Tu ets la noia que m’agrada. En fi…

Ja havia dut a terme el primer pas. El segon seria enviar-li una carta anònima a la persona en qüestió (masses jocs de pistes i gimcames amb els del centre quan ens n’anàvem d’excursió). Però per alguna raó vaig acabar obviant aquest pas. Encara sort, a més de burro potser algú m’hagués pres per boig (bé, de fet em prenien per un boig… indefens). Vaig anar directe al següent pas, que era dir-li “ei, el de la carta era jo, i la noia en qüestió ets tu”. La resposta d’aquesta noia era del tot previsible; no li agradava. Bé, em va tocar passar un mal tràngol com tants d’altres al llarg de la vida; com en tot hi havia una part que depenia de mi, i una que depenia de l’altra persona. En aquell moment no em vaig ni plantejar que aquella ocurrència fos un despropòsit des del començament; era una petita tragèdia que em tocava assimilar i la meva mentalitat d’adolescent excessivament ingènua no em deixava veure-hi més enllà; en qüestions amoroses hi ha dues classes de tragèdies: la del camí de les que duren dos anys i la del camí de les que duren dos dies. I d’aquests dos camins, a mi em va tocar el del mig.

I des d’aleshores ja han passat 14 anys. Durant tot aquest temps les he viscut de tots colors (fins i tot de vegades penso que si encara sóc viu deu ser per algun àngel de la guarda mig despistat que apareix en els moments més crítics).

No es tractava del fracàs més gran que hagués viscut, o que em tocaria viure en el futur, no senyor (o senyora). Tampoc era la noia que per algun o altre motiu, m’hagués deixat més tocat. De fet, si no fos per la meva petita bogeria gairebé ni me n’hagués en-recordat. Però l’altre dia em va venir un flaix d’aquella idea tant “genial” de quan tenia 17 anys. I sí, va ser un gran despropòsit. Des del mateix començament; primer llenço la pedra i amago la mà, i després llenço una altra pedra dirigida cap a ella amb un missatge que posés “ei, la pedra d’abans l’he llençat jo i anava per a tu; m’agrades”. Sigui com sigui, interactuació amb ella 0, i mostrar alguna part de mi que li pogués resultar interessant, ja no per ella, sinó per a mi mateix, també 0; tot el que li podia oferir era “no sóc res; només un friqui romàntic mig aficionat que no sap fer altra cosa que abaixar el cap i lamentar-se, però m’agrades”. Com et pots plantejar que una cosa així surti bé quan no saps ni tant sols què és el més elemental en una relació humana? Ja no només plantejar-se fer feliç a aquesta persona, sinó fer-te feliç a tu mateix. I de la paraula “t’estimo”? Ja ni en parlem. Sí sí… aquesta paraula tant sovint infravalorada; sobre-utilitzada; quan el que en realitat volies dir era que estaves enamorat… o ni tan sols això. També va tenir el seu petit protagonisme en tota aquella trama tant absurda; era mentida; si no tinc clar què vol dir ara, com ho podia saber fa 14 anys?

Home (o dona)… ja sabem que arribada l’adolescència, amb les hormones revolucionades i tota la pesca, totes i tots ens hem tornat més o menys idiotes plens d’idees idiotes, amb plans idiotes i demés coses igualment idiotes. Però posats a ser idiotes en un món ple d’idiotes hagués preferit no ser-ho d’una manera tant literal.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s