16 – 5 – 2010, L’ALTRE FREDDIE MERCURY

Bé… per evitar de caure en aquella trampa hipòcrite de « era una gran persona », vull constatar tres coses:

1- Tot i tractar-se d’un artista digne d’admiració personalment feia alguns anys que no seguia gaire de prop la seva carrera musical.

2- Estava anunciat que properament ell i els seus, aterrarien al nostre país per tocar al Sonisphere de Barcelona, però quan algun amic m’ho comentava jo ja li anticipava que no hi aniria. La raò? Estem en crisi, no hi ha peles… i posats a perdre’s concerts, em vaig perdre l’últim de Dream Theater que és el que va fer més rabia. O sigui que la resta (musicalment parlant) ja m’és igual.

3- Tot i el que finalment ha passat, segueixo mantenint inalterable la meva decisió respecte l’anterior punt, en cas que els aconteixements haguessin estat uns altres, i la gira amb el pertinent concert de presentació a la capital catalana s’hagués dut a terme.

Per tant, si ets d’aquells que creuen que aquestes raons em converteixen en algú no apte de fer-li un petit homenatge al personatge en qüestió, no cal ni que continuis llegint (i si a sobre ets del Madrid, encara menys… era broma… o no).

Uns quants anys abans del retorn de Queen als escenaris de la mà de Paul Rodgers a la veu, jo tenia una fantasia musical que, d’haver-se dut a terme, de ben segur que hauria omplert moltes pàgines de la premsa musical: que ell fós el nou cantant de Queen; que fessin l’experiment. Però no perquè el volgués sentir interpretar cançons com « Radio Ga Ga » o « I want to break free », sinó més aviat perquè s’hauria pogut convertir en la millor manera de poder destapar el costat més Heavy de la Reina… fins i tot, recuperant algunes d’aquelles cançons que inexplicablement s’han perdut pel camí sense arribar a la categoria d’himnes. Sí sí… hagués estat realment impagable poder-lo escoltar cantant « The prophet’s song », « White man », « Was it all worth it », o d’entre les més conegudes, « The show must go on », « Tie your mother down », « One vision », o les dues que personalment vaig trobar a faltar i molt, quan la reunió amb Paul Rodgers va ser un fet: « Who wants to live forever » i « Innuendo ». Hagués estat impagable i històric a parts iguals.

Després va passant el temps, deixes de donar importància a certs « somnis », tot d’una et diuen que després de com es van arribar a fer pregar, Queen finalment torna als escenaris amb en Paul Rodgers, i la resta de la història ja la coneixem. Hi ha qui pensarà que sense el Freddie Mercury no ho haurien pogut fer. Jo no ho veig així, però… tampoc he vingut a parlar d’això.

Tampoc és que el meu homenatjat tingués gaire en comú amb en Freddie Mercury a nivell de personalitat; estava molt lluny de l’actitud glamurosa i ambigua de qui va ser cantant de Queen. Es podria dir que damunt de l’escenari, no tenien practicament res a veure l’un amb l’altre; eren a grans trets… de naturaleses antagòniques. Però tenien una cosa en comú… el més important de tot: una gran veu… inigualable; dues veus que per sí mateixes constituïen en cadascun dels dos casos una declaració de principis; una guia per a la posteritat.

Però bé, això que va passant el temps… i com qui no diu la cosa ens plantem al dia 16 de maig del 2010, el dia que el Barça guanyà la seva primera lliga d’ençà de que a l’any anterior haguessin viscut el moment més gloriós de la seva història. Bé, a veure… el que hem viscut aquest any no són les sis copes però… ja posats, una lliga també és per celebrar-la (i amb 99 punts… increïble). Anen a Canaletes, fotem quatre crits per allà, ens bebem alguna cervesa, esquivem als imbècils de semrpe que com sempre venen a reventar les celebracions i els respectius anti-disturbis que com sempre carreguen contra tot menys contra qui han de carregar… i cap a casa. Arribo a casa, engego un moment l’ordinador abans de posar-me al llit (per veure què fa el país i aquestes coses). Gairebé per casualitat llegeixo alguna cosa que em fa anar immediatament a consultar en algun portal musical, perquè se’m confirmés al 100% el que ja havia començat a saber, encara que no fós ben bé a nivell oficial. Era un comentari d’un contacte del Facebook: « Gracies Ronnie James Dio per a tots aquests anys de sensacions » i no sé què… ai ai ai… que aquest tenia càncer… segueixo llegint. Una mica més avall algú hi posava simplement « DEP ». Ui… que aquest ja ha deixat de tenir càncer i no precisament per haver-se’n recuperat. Entro en una pàgina web. Titular de la primera noticia de la pàgina: « Ronnie James Dio ha mort ». Ara sí que no n’hi ha cap dubte. Sembla que no pugui ser. Bé… des d’avui, Ronnie James Dio i Freddie Mercury, han passat a tenir una segona cosa en comú. Continuo llegint… vaja… sembla ser que hores abans de que es confirmés oficialment la noticia ja hi havien rumors de que Dio es trobava molt lluny d’estar-se recuperant, com tothom es pensava; la rapidesa en què circulen per la xarxa les noticies per mitjà d’eines com el Twitter i similars ha fet que en qüestió d’hores… potser dies, sorgís un cert « assetjament » (o rebombori… preocupació) mediàtic que en els últims temps de Freddie Mercury aquest va durar anys. No entrarem en detalls; tampoc seria just comparar a la premsa que ha tractat el cas de Ronnie James Dio, amb els monstres del sensacionalisme anglès que en el seu moment realment tenien permanentment assetjat a Freddie Mercury a la recerca d’una morbosa exclusiva.

Mentre acabo de completar aquest article em poso a escoltar el « Magica », el primer disc que em vaig comprar de Dio per allà a l’any 2000, quan acabava de sortir. Feia anys que no l’escoltava. Certament no he sentit mai entre la gent, que aquest disc es trobi entre els més aclamats. Ja sabem com són els heavys; a on hi hagi un bon « Holy Diver » o un « The last in line », que s’aparti tota la resta. Sigui com sigui, « Magica » va ser un gran disc.

Només tinc un record de Ronnie James Dio. Ara, per determinades i desafortunades inèrcies de la història, s’ha convertit en una anècdote elevada a l’enèssima potència; una anècdote per a la posteritat. Bé, dubto que en cas d’haver-se recuperat del càncer d’estómag hagués sentit jo més interés per anar-lo a veure que el que tenia darrerament, però si més no tenia clar que ell hi era. Que estava aquí, i estava viu; no era un mite. Però ara fins i tot aquella conyeta de « glorificarás a Ronnie James Dio » de la cançó « satànica » dels Gigatron ha obtingut una nova dimensió (si aquests mai tornen a treure un disc, espero que no es deixin de « glorificar-lo » com és degut).

Era el Metal Mania del 2003. D’entre tots els grups del cartell, alguns dels grans favorits eren Blind Guardian, que van ser els caps de cartell de la primera nit, i sobretot Iron Maiden, que van ser els caps de cartell de la segona i que apareixien com a protagonistes principals de tot el festival. Dio, apareixia juntament amb la resta de grups; d’entre els que si per algun motiu finalment queien del cartell tampoc suposava un gran daltabaix de la mateixa magnitud que si els caiguts fossin per exemple… els mateixos Iron Maiden. En aquella ocasió, Blind Guardian (o millor dit, el cantant de Blind Guardian i tenint en compte la seva tònica habitual d’aquella època) es van limitar a no fer el pena, que de per sí ja els suposava tenir el seu mèrit (sí sí… a diferència del que venia sent habitual, només van fer venir son al personal); eren del tot incapaços d’afrontar un directe propi del llistó que havia representat el seu darrer disc « A night at the opera », però és que amb aquestes coses ja se sap: en el món del Heavy, també amb Blind Guardian, continua pesant massa el mite per damunt de la propia música (però bé… millor no m’estendré gaire més per aquí). Al dia següent, Iron Maiden va fer un concertàs, com era d’esperar. Però Dio va sortir en escena després de la donzella, segurament amb la suficient experiència per no haver-se de doblegar per sortir a tocar just després que el cap de cartell indiscutible del festival hagi fet la seva actuació, i… se’ls va menjar… a tots, sense ni despentinar-se; a Iron Maiden, a uns quants grups més que també havien deixat el llistó alt, i per descomptat, també a Blind Guardian. Amb el seus 60 anys que deuria tenir aleshores, era el més veterà, però era el que estava en més bona forma; sempre s’ha resistit a confessar la seva edat, però desprenia més joventut que uns quants que realment eren més joves que ells i que teòricament (però només teòricament) haurien de tenir més energia; es podia dir que eren dues parts d’una mateixa cosa. Ell mateix ho deia: l’edat no era important… el que era important és que ho sabessis fer. Era un músic d’aquests fets a l’antiga; avui en dia si saps tocar més o menys bé un segon instrument ja ets la rehòstia; d’entre els de la seva època, els músics sabien i saben tocar instruments.

També a nivell de gesticulació… de saber-se moure damunt d’un escenari, si ara haguessim de comparar en Ronnie amb Hansi Kürsch de Blind Guardian en aquell festival, seria tant senzill com establir que en el món del Heavy, i d’entre els qui en directe no toquen cap més instrument que la propia veu, hi han tres classes de cantants:

1- Els que saben gesticular.
2- Els que no saben gesticular.
3- Els que no saben gesticular i a més, tampoc tenen sentit del ridícul.

Endevina a on aniria cadascú.

I amb tot això, un ja té una edat i ja ha deixat de banda allò de voler comprovar la humilitat de les estrelles del Rock amb els seus fans d’arreu del món. Però… hi ha una altra anècdote referent a aquest festival… molt més humana, i que a mi particularment em fa pensar que quan es diu que tothom recorda en Ronnie James Dio com « una gran persona » és que potser ho era. Una amiga meva, la Judit de Kabal en va ser testimoni directe: era a la zona de backstage del festival. Es trobava en aquell costat de les instal•lacions amb un amic seu, en David « Ferdaves », un noi de Ciudad Real que es trobava fent un article, motiu pel qual tenia passi de backstage. Per a qui encara no ho sàpiga, la Judit és infermera. I en David es trobava delicat de salut per malaltia (entre altres coses, anava en cadira de rodes). La Judit va estar amb ell durant gairebé tot el festival pel que podés passar. També evidentment i sobretot, va estar-se al seu costat com a amiga. Jo també vaig tenir ocasió de conèixer en David… semblava bon nano. Era amic de la Judit i per tant ho havia de ser per força. Però degut al seu delicat estat de salut es va passar gran part del temps a la zona de backstage, per evitar les aglomeracions habituals dels concerts massius. En David també era músic. Tenia un projecte anomenat Tartessos, amb el qual havia arribat a gravar algunes maquetes, entre altres projectes. També era amant del bon Heavy Metal. Durant gairebé tot el festival, la Judit i en David es van estar esperant al peu de la rampa de l’escenari a que els diversos grups que anaven desfilant pel Metal Mania acabessin els seus respectius concerts per demanar-los uns autògrafs, i unes fotos; Stratovarius, Motorhead, Slayer, Iron Maiden, Primal Fear, Baron Rojo, … i Dio. Crec recordar que abans de pujar a l’escenari, Ronnie James Dio i els seus van trobar temps per firmar els autògrafs i fer-se amb ell les fotos de rigor. M’explicava la Judit que es van estar una estona xerrant amb ell, i que per sorpresa, quan va ser l’hora de pujar a l’escenari, el mateix Ronnie James Dio va acompanyar a en David fins a un costat del mateix escenari, des d’on va poder tenir una vista privilegiada del concert. Certament en Ronnie hauria pogut quedar igualment com un senyor, sense tenir aquest detall i amb el covenciment de que en David se n’hagués anat content d’haver pogut tenir amb ell una conversa agradable… però Dio va tenir igualment aquell gest. És en aquesta classe de detalls que es marca la diferència; no diré noms però alguna que altra « persona » que també havia actuat en aquell festival al dia anterior no pot dir, ni de bon tros, el mateix.

Desgraciadament en David va morir pocs mesos després degut a la malaltia que arrossegava. Ara, uns quants anys més tard, ha estat el mateix Dio qui ha mort. I ves a saber… segurament en Ronnie quan arribi allà es trobarà a tot de vells coneguts que havia anat deixant pel camí per les males jugades de la propia vida. Segurament seran molts els que l’aniran a rebre quan arribi. Potser entre ells, en David també hi serà. Ves a saber… potser ara que es tornen a trobar, s’hauran fet amics. Qui sap?

-Ei Ronnie, te’n recordes de mi? Tu mateix em vas acompanyar a dalt de l’escenari, a Villarrobledo a l’estiu del 2003.
-Hostia David… quant de temps! Com va tot? Anem a fer una cervesa!- evidentment hem de donar per fet que allà a l’eternitat també hi ha cerveses.

Certament, Ronnie James Dio no semblava ser d’aquells artistes egocèntrics a qui un es penedeix d’haver conegut, sinó tot el contrari. Potser i precisament per la coincidència amb el dia de la seva mort, també el vinguin a rebre altres difunts com l’Urruti, o el mateix Joan Gàmper. Potser això ja seria massa, però… qui sap?

Mentrestant, aquí a la vida… un instrument s’ha apagat. Ves a saber… potser allà a on ha anat en Ronnie s’ha reunit amb altres músics… alguns, de vells coneguts com en Cozy Powell. De bent segur, que s’hauran posat a fer allò que més bé els hi sortia; segurament mentre aquí ens estem lamentant, allà a l’eternitat s’estan montant unes jams sessions acollonants.

Tot això, potser algun dia tindrem ocasió de comprovar-ho, i qui sap si també, de participar-hi. Serà tot un honor. Però mentrestant, a nosaltres encara ens queda moltíssim de camí per recórrer. Moltíssim. Suficient camí per honorar als morts, però sobretot, per honorar als vius.

Descansa en en pau, Ronnie James Dio.

PD: Ignoro per complet de quin equip era Ronnie James Dio, i de fet, si és que li agradava el futbol. Però si algú del Barça mai arribés a llegir aquestes paraules, no seria mala idea que l’equip li dediqués un reconeixement a qui va morir ni més ni menys que el mateix dia en que el Barça es proclamà campió de lliga amb la puntuació més alta de la seva història

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s