EL CANONGE DE LA SEU O L’ART “COMMENSURABLE” DE LLIGAR EN EL SEGLE XXI (i no morir en l’intent…)

Bé, per a fer aquest anàlisi intentarem fugir del clàssic esquema de “noi coneix a noia”, “noi i noia es fan promesos”, “noi i noia es casen”, “noi i noia estan collats per la hipoteca”, “noi i noia tenen fills”, i “home i dona (que ja comencen a tenir una edat) comencen a tenir mals de cap perquè els fills han arribat en època de la puvertat”, etc. També aclarir, que aquí no s’ha maltractat a cap animal.

Aquesta cançó segur que et sona. Sobretot ara, que amb la conya del programa de TV3, La Trinca torna a estar a l’ordre del dia i ara surten trincaires de sota de les pedres (millor no opinaré sobre el dia en que alguns “representants de la societat civil” del meu poble van sortir per la televisió). La cançó es diu “El Canonge de la Seu”, el qual a part de donar-hi títol i d’apareixer com un observador mig despistat poca cosa més hi pinta el pobre home en tota la trama. En realitat, la història parla d’algú que es diu Tomeu i que no se sap ben bé d’on ha sortit, però es veu s’ha sentit especialment atret per a la neboda del canonge, que segons que sembla està per sucar-hi pa (la neboda; no el canonge). A veure… sempre podriem discutir sobre si la cançó en realitat s’hagués hagut de dir “La neboda del Canonge de la Seu”, però aquest no és el tema.

Diu la cançó que “la neboda, tant li agrada a en Tomeu que dormiria a prop seu” (evidentment qui diu dormir diu… altres coses). Doncs resulta que en Tomeu va decidir (possiblement després de donar-hi moltes voltes) anar a demanar consell a un amic. Aquest li diu que es faci passar per una dona grassa i prenyada per demanar aixopluc a cal canonge. Aquí cal deduir ja de per sí, que la neboda viu allà; no s’explica si el motiu de que aquesta noia visqui amb el seu oncle és conseqüència d’algun problema de desestructuració familiar, o és que la mossa és originaria per dir alguna cosa… de les terres de l’Ebre, se n’ha anat a estudiar a la Universitat de la Seu d’Urgell i a veure, ja posats… si pots tenir “aixopluc” a ca’l oncle, sempre et surtirà més econòmic que fotre’t en un pis d’estudiants, o per descomptat, que anar i tornar cada dia d’allà a casa teva.

Però vaja, tornant al nostre amic Tomeu… d’aquí en podem extreure que ell i la seva possible “víctima” no es coneixen i que en tot cas la cara coneguda aquí entre els vilatans és el canonge (com a molt, en podriem extreure que en Tomeu i la neboda es coneixen de vista; de vegades passa). En tot cas, la pregunta que li deuria fer en Tomeu al seu amic deuria ser alguna cosa com… posem per cas… “com m’ho he de fer per lligar amb aquesta persona X a qui no conec absolutament de res?”. Detall important, amic Tomeu: aquesta noia no et coneix; ni li agrades ni li deixes d’agradar; ni li caus bé, ni li caus malament; simplement no existeixes. Punt. Realment… així d’entrada és complicat si com ens hem d’imaginar arran del dilema generat, en Tomeu i l’art de lligar resulten ser si més no d’entrada… dos factors incompatibles (és a partir d’aquesta classe d’inèrcies i conjuncions quan de vegades sorgeixen episodis suficientment estranys… com perquè el sol fet d’intentar aclarir després que no hi havia mala intenció i que tu ets en realitat una persona íntegre, honrada i demés consideracions per a l’estil, de per sí faci mandra). També se n’ha d’extreure que probablement en Tomeu és una persona més aviat insegura. De tot això també se’n pot extreure que si les accions futures d’en Tomeu venien condicionades pel consell donat pel seu amic (recorda: disfressar-se de dona grassa i prenyada per anar a demanar aixopluc a cal canonge), no cal dir que aquest últim també… és com a mínim… recargolat (no entrarem de moment, en consideracions majors).

Si arran de tot plegat, ens baséssim en l’última trama referent a la neboda, possiblement també sigui en Tomeu algun estudiant a qui se li va clavar la fletxa d’en Cupido al cor (bé, digue-li fletxa d’en Cupido clavada al cor… digue-li “morbo”) en creuar-se amb ella per algun passadís de la universitat, a la vegada que el pobre se sent limitat a l’hora d’iniciar segons quina classe de “relacions públiques”. Tot plegat resulta com a mínim… molt arriscat si és que realment en Tomeu potser no les té totes; d’aquí vindria que d’entrada demani consell al seu amic abans que intentar fer qualsevol cosa pel seu compte. I pel que fa a l’amic… tu estàs malalt o què et passa? mira que enviar en Tomeu a ca’l canonge disfressat de dona grassa i prenyada… realment era necessari? no n’hi havia prou en dir-li que la convidés a un cafè? L’únic problema és que la cançó hauria de canviar una mica la seva lírica, però vaja… que vindria a ser alguna cosa com per exemple…

“un amic li diu a en Tomeu,
feu una cosa,
de galant us disfressareu,
sexi i simpàtic,
i a un cafè convidareu
a la neboda,
(veieu)
de la Seu…”

Ehem… d’acord, no he dit res…

Bé doncs de moment tenim a un canonge que més enllà de viure a casa seva i ser l’oncle de la seva neboda poca cosa més hi pinta; tenim a una neboda, que possiblement vingui de les terres de l’Ebre i que es trobi a La Seu d’Urgell per tema d’estudis i que entre una cosa i l’altra encara no sabem ni com es diu; tenim a en Tomeu, que possiblement es tracti d’un altre estudiant a qui en un principi la neboda no coneix de res i que per si fós poc potser tampoc sap el seu nom; i tenim a un amic conseller amb idees… deprabades (que per variar tampoc sabem com es diu). Sensacional!! Ja tenim a la graella els ingredients necessaris per el bon desenvolupament d’una tragi-comèdia més pròpia d’en Charles Chaplin que no pas altra cosa.

A partir d’aquest punt de la cançó és quan els de La Trinca comencen a deixar anar diverses onomatopèies que gradualment aniran apareixent tot sobreposant-se les unes amb les altres, tot esdevenint base rítmica fins al final:

Bon bon bon pig…

I diu la cançó que el canonge obra la porta: “bona dona, què voleu a aquestes hores?”. Genial! Ha colat! Aniria bé saber si per casualitat l’amic d’en Tomeu potser té alguna cosa a veure amb l’equip de maquilladors del Polònia (també aniria bé saber quina és l’afiliació política del canonge per si a l’amic se li ha acut “maquillar” a en Tomeu de Maria Teresa Fernández de la Vega, però ara tampoc entrarem de discutir sobre el grau de “constitucionalitat” de determinats individus de l’església catòlica vers als mateixos 10 manaments).

Entre una cosa i l’altra tampoc s’explica el motiu pel qual en Tomeu… perdó, la dona grassa i prenyada, demana aixopluc a ca’l canonge; se suposa que és una rodamon? ha estat desnonada? potser resulta que es troba allà de pas i ha arribat tant tard que s’ha trobat tancat l’hostal del poble? o millor encara: se li ha punxat un roda del cotxe i diguem que per el seu estat de grassa i prenyada no es troba en condicions de canviar la roda i a certes hores el taller del poble ja és tancat… ni idea; no diu res de res.

A partir d’aquí s’hi afegeix una onomatopètia més de les que comentavem fa un moment, sobreposada amb la primera:

Bo, vi bo, vi bo…

Continuem. “Prenyadeta bé ho sembleu, la bona dona, amb la noia dormireu, que si hi ha noves bé prou que us arreclareu, que d’això les dones, veieu, ja en sabeu”. Però aquí la cançó no explica quines són les dimensions de la rectoria, o si en qualsevol cas no es disposa d’habitació de convidats. Tampoc explica quines són les dimensions del dormitori de la neboda, i menys encara les del seu llit (per la qual hem de deduir que la trama ja partia d’una serie de directrius arquitectòniques i d’interiorisme previament analitzades). Tampoc explica la cançó en quines condicions, la “dona grassa i prenyada” dormiria amb la neboda. Però en qualsevol cas estem arribant al punt més arriscat i conflictiu de la història; no necessariament la neboda ha de ser una noia difícil de conquistar, però d’aquí a que un desconegut es posi al teu llit com qui no diu la cosa… (incís: també hem de donar per fet que a l’habitació de la neboda només hi ha un llit: el de la neboda)

Donem pas a una nova onomatopeia que s’afegeix a la ja esmentada base rítmica:

Nyic, zu, zu, nyic, …

Diu que en Tomeu ja es fica al llit amb la neboda i que aquesta quan ho veu… ai mare meva quan ho veu… d’entrada hem de deduir que en Tomeu no portava pijama. Quina relliscada… formava part de l’estratègia això de no portar pijama, senyora “grassa i prenyada”? Ah, es clar… és que mantenir relacions sexuals amb un pijama a part de l’escàs sentit pràctic, resulta d’un sentit de la higiene més aviat… dubtós. O potser sí que portava pijama; en aquest cas caldria deduir que el llit de la neboda no és de matrimoni.

Doncs sí. Ja hem embolicat la troca. Mentre el pobre Tomeu intenta excusar-se “no… si jo només…” (a la vegada que deuria trobar-se en mil•lèssimes de segón, maleïnt els ossos al seu amic conseller-deprabat i a sí mateix per haver-li fet cas) ja veus a la neboda tota espantada anant a despertar l’oncle: “Ai que és un home oncle meu, que això no enganya”. I després del “veieu” conclou “ni té preu”. D’entrada hem de suposar que aquest “ni té preu” dóna pas a la possiblitat d’una ambigüitat que si més no d’entrada em genera seriosos dubtes. Analitzem la situació:

1- La neboda està dormint tranquil•lament (o potser no està dormint però sí que es troba immersa en la intenció). Fins aquí tot correcte.

2- Entra a l’habitació la “dona grassa i prenyada” a qui el canonge ha concedit l’aixopluc. Fins aquí tot segueix correcte (amb algunes gangues de l’ofici, però correcte).

3- La “dona grassa i prenyada” al ficar-se al llit amb la neboda és descoberta. La neboda s’espanta al veure allò que “no enganya” i se’n va tota espantada a despertar a l’oncle. Fins aquí tot correcte; reacció llògica d’una noia que de cop i volta es desperta i es troba a una persona desconeguda despullada i del sexe oposat al seu llit; generalment això podria ser tranquil•lament constitutiu d’un intent de violació.

4- La neboda li fa saber a l’oncle que “és un home, que això no enganya”. De moment anem bé.

5- Però a la vegada la neboda conclou tot dient que “ni té preu”. Bé, d’aquí també se’n podria extreure que a la millor la neboda té certa tendència a la promiscuitat i que aquesta reacció vindria implícita per aquesta condició. Tot i així, hi insisteixo: hi ha alguna noia que en aquesta mateixa situació en concret sigui capaç de trobar un instant de la reacció per fer aquesta referència (encara que després si cal, vagi en general tant calenta que sigui capaç de follar-se una cadira)?

Continuem. Segons la cançó, ja a punt d’enganxar la part final explica que l’oncle (possiblement sota els efectes de la Dormidina) es mig desperta i li diu a la neboda que ja s’ho faran; en el més pur estil de certs mals entesos propis de l’amic Chaplin, ell es creia que la “dona grassa i prenyada” anava a donar llum tot dient que “si és un home el farem hereu” (no entrarem en consideracions sexistes i menys encara en si en el seu moment, els de La Trinca es van avançar a la idea de que un tal Hereu digués alguna cosa sobre unes olimpiades).

I ja tenim la part final de la cançó. Bé… final final… del que se’n diu final… això també és un dir; aquí podriem discutir de maneres força diverses sobre la veracitat i eficàcia en el cas, sobre l’aplicació d’aquella mítica frase d’en Dalí, quan aquest va dir allò de “que parlin de mi encara que sigui malament”; certament… en tinc seriosos dubtes de com aquesta teoría podria encaixar a la ment d’un neboda que s’ha trobat de cop i volta amb un desconegut despullat al seu llit. Certament… un tema complex. Llàstima que davant d’aquesta situació tant rocambol•lesca que s’ha creat, la cançó de La Trinca es limiti a dir que en Tomeu i la neboda, aviat s’entenen i que això de l’embaràs “aviat se’ls encomana” i s’ha acabat el bròquil (això sí: envoltat d’alel•luies per a tot arreu).

Ja haurien pogut allargar la cançó per poder explicar exactament com collons es van entendre en Tomeu i la neboda. De totes maneres, el millor hagués estat començar dedicant la cançó sencera en sí mateixa a explicar l’enigma en qüestió. Realment ja n’hi han de coses estranyes pel món… ara bé: si realment l’amic Tomeu en va treure l’entrellat de com es van entendre, li agrairé que un dia vingui i m’ho expliqui en detall però això sí, i perquè no hi hagin mals entesos: a casa meva, a les dones “grasses i prenyades” no se’ls hi dóna aixopluc.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s