SEGURAMENT ES REFERIA A LA GENERACIÓ DESVIRGADA…

Sí sí sí… realment és maco de collons el pseudo-manifest aquest que volta per aquí sobre la generació dels ’80; és emotiu… nostàlgic… alliçonador; no sé com ho hauràs vist tu, però… fa una mica l’efecte com que qui ho hagi fet vulgui reivindicar alguna cosa així com… “el món és una merda però… ei, que nosaltres venim dels ’80 i som l’hostia… i de passada fem historia (que això són coses de l’edat)”. Vindria a ser una mica com l’annunci aquest de “Barcelona, la millor botiga del món”, a on representa que la noia que en aquell mateix annunci apareix tota alegre feliç i contenta, es deixa seduir com la princesa d’un conte de fades, per les arts escèniques/intel·lectuals/interpretatives/etc dels/les botiguers/res del mercat municipal mentre surt a comprar. Ja saps què vull dir; és aquella cara somrient de “no t’està escoltant, sinó que t’està mirant… des del fons de l’ànima”; allò tant típic que fan les noies amb tu quan estan enamorades (enamorades de tu s’entén… en teoría). A continuació, i tota abduida per a tota aquella aura d’amor i passió, una veu en off que hem de suposar que ve a ser la nostra preciosa princesa enamorada, diu alguna cosa així com… “visc a una ciutat a on una professora d’idiomes em diu…” (quelcom similar a per exemple… quina classe de fruita t’has d’emportar aquell dia o quelcom per a l’estil). I clar… aquest és el moment en que gairebé per instint i per defecte et quedes amb la sensació de “oh! que bonic! que romàntic! quin nivell d’intel·lectualitat que hi podem trobar a ‘la millor botiga del món’ quan surtim a comprar! … etc!!” (fins i tot per dintre teu exclames aquest “etc” en un esclat de joia incontenible i inexplicable en paraules). De fet, gairebé arriba a semblar com una espècie d’eufemisme allò de plantejar-se obertament interrogants com per exemple que… com collons ha hagut d’acabar de fruitera una professora d’idiomes? És igual!! Què importa? Pensa que nosaltres (els del mercat) som l’hostia! (i fins i tot de bon matí ens n’anem cap a la feina alegres i cofois com si fóssim els set nans de la pel·li de Disney).

Per on anavem? Ah, sí! Doncs amb el pseudo-manifest aquest, passa una cosa similar; et diuen que la teva historia comença amb la caiguda del mur de Berlín, o les Olimpiades del 92. També et diuen que el “vell barbut” no sempre et duia el que havies demanat, però que sempre hem sentit dir que ho hem tingut tot; que som l’última generació que ha après a jugar al carrer i a les caniques a l’hora del pati; que som la primera que ha jugat a videojocs; que vam entrar a l’escola quan l’1 de novembre era “Tots Sants” i no “Halloween” (tota la vida que n’estava convençut que aquell fruit sec que sempre menjo l’1 de novembre eren castanyes…); que hem estat els últims en gravar casets, etc etc etc. Després hi ha un segón apartat a on t’expliquen que, és un miracle que estiguem vius: viatjàvem sense cinturó de seguretat al seient del darrere, no haviem sentit parlar del canvi climàtic, vàrem tenir “llibertat, fracàs, èxit i responsabilitat”, hem après què és el terrorisme, que si som la primera generació en democràcia, i que abans, els nens ens hostiavem a l’hora del pati i al cap de dues hores tornaven a ser tant amics, oh i tant! Quina llàstima que aquest manifest no l’hagin fet en català i en versió audio-visual. Te l’imagines? Doncs… seria alguna cosa similar a l’annunci aquest d’en Messi i el tovalló de paper; amb aquesta música tendre de fons que ve a recrear els origens del seu ascens fins a l’actualitat; que “jugarà amb els millors, serà l’ídol de tot un país, etc”. De fer-ne una versió d’aquest annunci amb el “manifest” de la generació X, ja posats podriem acabar amb les Fonts de Montjuic rajant a tota potència mentre sona triomfal l’hime de “Els segadors”. Quin final més gloriós! Que apoteòsic!

Sí sí… però el que no diu aquesta carta, és que a vegades també hem après altres coses… però sobretot que les hem après de la pitjor manera; que determinades actituts no són compatibles amb la llògica; que de fet, allò que des del principi ens havien dit que era normal, en realitat no ho era gents; som aquella generació a qui van intentar ensenyar-nos a ser persones civilitzades i adultes… però també som aquells a qui massa sovint ens va tocar aguantar que qui ens ho ensenyava, ho era tot menys una cosa i l’altra. Som la generació que va créixer il·lusionada amb els Reis de l’Orient (que no el “vell barbut”), i que ha acabat per no volguer repetir l’experiència. També som aquella generació, dels que precísament ens hostiavem a l’hora del pati, exactament de la mateixa manera que ho feien les generacions passades i ho continuen fent les presents, però amb la gran diferència que en aquest cas la història no començava amb el mur de Berlín, no senyor/a… ni amb les Olimpiades del 92 a Barcelona; aquí la història començava el dia que un noi basc de 14 anys es va suicidar perquè no podia aguantar més que els companys de l’institut no deixéssin d’assetjar-lo; per primera vegada vàrem conèixer el “bullying”… i haver-ne parlat abans d’això, era senzillament… una mentida. També hem après que el terrorisme té més cares de les que ens volen vendre; que massa sovint els que més criden són els més interessats en que el conflicte no s’acabi mai. Ens han volgut explicar també, que vivim en una democràcia, però ningú d’aquests que tant la defensen s’atreveixen a dir obertament que el que estem visquent en realitat és l’herència d’una dictadura; que estem en l’únic estat de dret suposadament democràtic del món que, havent deixat enrere aquesta dictadura, encara no s’hi ha jutjat a ningú per crims contra la humanitat. També som la generació a on els hipòcrites es disfressen d’anti-radicals… a on els maltractadors es disfressen d’innocents… i a on els innocents ho acaben pagant sense haver trencat cap plat. I també som la generació a on la gent del carrer passa de llarg davant d’una injusticia… a on massa sovint el delicte no és ser un lladre, sinó una persona noble d’esperit. Som la generació a on es parla més del canvi climàtic, i a on en realitat, a tothom se li en refot; de fet som la generació a qui pretenen carregar la culpa del canvi climàtic quan els qui realment tenen els instruments necessaris per canviar alguna cosa han hagut d’esperar que arribés una crisi econòmica per canviar alguna cosa (i NOMÉS alguna cosa). I també som aquella generació a on gairebé per defecte no s’et perdona si el primer polvo no el vas fer quan tenies quinze anys, i la que ha establert que la manera de combatre un dogma, és imposar-ne un altre quan en realitat la lluita era simplement, combatre els dogmes. En definitiva… som la generació que enlloc d’evolucionar fa que tot segueixi com sempre.

Això no és perquè t’hi sentis identificat/da; no és perquè ho reenviis a 5, 10, 15, o 30000 persones. De fet no cal ni que ho reenviis. I saps per què no cal? Doncs perquè tot continuarà igual. Ah! Amb tot aquest panorama, no t’estranyarà que també siguem la primera generació que veu per la televisió, annuncis de mútues mèdiques dedicades gairebé exclusivament a l’assistència psicològica i/o psiquiàtrica… o que l’última Marató de TV3 estigués dedicada precísament a les malalties mentals greus.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s