UNA HISTÒRIA D’AMOR AL METRO

Una vegada, algú molt savi em va explicar que la telepatía… existeix. I tal com existeix, no és per una qüestió d’aquestes d’art per encanteri per dir-ho d’alguna manera, sinó d’una cosa molt més simple, propera, i a l’abast de tothom; potser per algun indret amagat damunt la capa de la terra existeixi alguna civilització amb una ment suficientment verge… forta… sana, com per poguer comunicar-se de manera que, poguéssin explicar-te tot això sense ni tan sols la necessitat d’obrir la boca, per posar només un exemple. Però em temo que aquest no és el meu cas, i sincerament (i que ningú se m’ofengui) dubto molt que sigui el teu o el de cap altra persona de la nostra civilització que pugui llegir això. En altres paraules… no esperis poguer enviar sms’s per telepatia (entre altres coses perquè si això fós possible, jo ara mateix procuraria estar fent coses més productives -com forrar-me mostrant al món la meva saviesa- enlloc d’exprimir la neurona per explicar-te la historia de manera que la puguis entendre a partir d’aquesta fase introductòria). Però bé, sigui com sigui… la telepatia existeix; no és una cosa físicament palpable, però està aquí, entre nosaltres. I massa sovint condiciona el nostre comportament; a vegades ens fa notar la presència d’algú sense veure’l; saber quan aquest algú ens està mirant de reull tot i que aparentment estigui llegint el diari des del seu racó en el tren; a vegades podem saber què pensa aquesta o aquella persona… i a vegades fins i tot… podem “preveure el futur”. I per a tot això, no cal ser cap il•luminat d’aquests que acostumen a tenir secció de l’horòscop en diversos diaris (sí, exacte; aquella secció que precísament “ningú se la mira” però que misteriosament continua perdurant en aquella mateixa pàgina del diari des de temps inmemorials). Però això sí… millor que tot això no ho expliquis gaire alt, que per aquí hi ha qui encara es voldria (sí, és correcte; he dit “voldria” i no pas “podria”) pensar-se que estàs per tancar.Amb tot això, a vegades anar amb tren de rodalies o amb el metro, resulta tant apassionant, que un s’ha d’inventar fórmules per matar l’estona. Fórmules com per exemple… llegir, escriure aquesta merda, o… quan estic molt inspirat, posar a prova la meva “telepatía”; intentar que algunes persones se sentin observades per a mi, sense ni tan sols dirigir-los la mirada. Amb quina finalitat? Suposo que cap ni una. Bé, a veure… fa un temps m’ho prenia com un “entrenament”; una manera de tenir la ment com si diguéssim… preparada. El problema és que al final… per volguer tenir la ment tant “preparada”, acabes per oblidar-te dels petits detalls que realment són importants en el dia a dia, i en definitiva tampoc ets cap savi il•luminat d’aquests i el millor que pots fer és deixar-te de punyetes.

Sigui com sigui, un dia em trobava jo agafant el Metro a Plaça Catalunya per anar fins a la Vall d’Hebrón. El metro anava especialment ple, com és habitual en qualsevol hora punta. Gairebé un no es podia ni moure. Em trobava a la plataforma, al costat de les portes d’entrada i sortida del vagó. Al meu davant, entre tota la gent hi havia una noia… la veritat és que després m’en vaig oblidar completament de la seva cara, però… crec recordar que era força bufona; si no, no l’hagués estat mig observant (“entrenava” la ment, però no sóc idiota)… ah, perdó… que em diuen que no anava sola; al seu costat hi havia un noi sobre el qual haurem de suposar que era la seva parella. Tots dos feien una cara de monotonia tant gran que, difícilment algú els podria arribar a fitxar pel seu sexapil (o com collons s’escrigui) per rodar un annunci d’aquells de colònia en els quals a alguns s’els dispara el pressupost en efectes especials fins a l’inifinit (tot i que el guió continui sent el mateix que des de generacions i més generacions).

El meu problema però, seria que per dir-ho d’alguna manera l’art del dissimular no és precísament el meu do. Això, en més d’una ocasió m’ha provocat situacions bastant sorprenents. Encara que… de fet a vegades em pregunto, si és que aquesta historia parteix més de l’igualment gran art del dissimular de la parelleta vers a mi, que no pas del meu en general, perquè certament tampoc es pot dir que en aquella ocasió es tractés del seu do. Reconec que potser les meves arts en l’espionatge industrial van ser les que van provocar que aquest servidor fós subtilment descobert per la parella. Aquesta, en aquell moment es trobava encara inmersa en la monotonía de no dirigir-se ni un miserable gest d’afecte vers a l’altra persona; fins aquell moment era tot com una part d’un gran cansament… ves a saber… potser era fruit de la vida quotidiana i estressada d’una gran ciutat com és la capital d’aquest país… o potser, era fruit d’una altra classe de cansament.

Va ser en adonar-s’en algú dels dos de la meva presència (em sembla que la mateixa noia, però… ara no ho recordo) que es van posar, per dir-ho d’alguna manera (sempre dins del reduit espai personal del qual disposaven en aquell racó del vagó) a “marcar territori”; de cop i volta començaren a sorgir en un moment, totes les mostres d’afecte, amor i passió vers a l’altra persona que durant el que portaven de viatge en el metro encara no havien experimentat (com aquell qui diu només els hi faltava completar aquell esclat de joia amb alguna escena pornogràfica). Certament, no em podia creure el que estava veient… i això que estic curat d’espants i ja gairebé em crec qualsevol cosa. Però… és que em va saber greu i tot. Segur que per allà està ple d’il•luminats que a partir d’una mirada “innocent” no els tremolarà el pols a l’hora d’establir relacions humanes a tort i a dret partint del no res enmig del metro. Però… em temo que aquest no era el meu cas i per tant, ningú havia de patir. Certament em vaig fixar amb aquella noia exactament de la mateixa manera que em podia haver fixat en el cartellet aquell dels 30€ de multa si no portes el bitllet o 25€ si t’enganxen fumant. Només que… a part de ser la noia, a diferència del cartellet, un ésser viu, alegrava més la vista. Realment ara no recordo si era ella, o ell, qui va començar a marcar territori. Depèn de qui fós dels dos, cadascú tindria motius ben clars per fer-ho; tractant-se d’ell, hauria visualitzat a un possible depredador (o sigui… jo…) amb “ganes” de fotre-li la parella (que ja té collons la cosa…); tractant-se d’ella… bé, millor no dic res. Sigui com sigui… jo no podia donar crèdit al que estava veient, i realment em va saber greu.

A veure… sempre es podia donar el cas que en contraposició a tot això, la parelleta tingués un mal dia i que, gracies a la meva presència “impertinent” els hagués aconseguit reactivar com a tals. Però de no ser així, la meva sentència era clara i ferma; entre aquests dos hi ha exactament la mateixa passió que tinc jo com a “sevillanu” de socarrel (i amb tots els meus respectes a totes i tots els “sevillanus”, siguin de socarrel o d’adopció).

Ens trobavem ja a l’altura de Lesseps i com sempre passa a partir d’aquesta parada, el metro es començava a buidar considerablement. Com a conseqüència no calia continuar d’empeus a la plataforma, perquè ja hi havien seients lliures de sobres; m’en vaig a seure, però la parelleta es queda allà al mateix lloc. Pel que fa a mi, la meva sentència vers a aquestes dues persones i la seva declaradíssima passió era ferma, però… el fet d’anar a seure em va fer perdre’ls momentaniament de vista. Tot i així, continuava sent ferma. Realment, era una bona historia per explicar; tenia en ment el concurs aquell de relats que va organitzar TMB a l’any 2007 sobre histories que tenien lloc al transport públic, i en contraposició amb la típica historia d’un “amor a primera vista” i similars en el metro, aquesta historia m’hagués anat perfecte. Però… ni hi vaig arribar a temps a presentar-ho en el seu moment, ni vaig arribar a trobar en aquella ocasió paraules suficients per escriure tot això… i sincerament, deuria tenir coses infinitament més importants al cap com per pensar en una parelleta pasada de rosca a qui no conec de res (com per exemple, el motiu pels quals anava fins a la parada de metro Vall d’Hebrón, i no precísament per assistir a un concert de Dream Theater).

Mentrestant, jo arribava a la meva destinació. La parelleta encara va continuar en el metro més enllà de Vall d’Hebrón. Vaig passar pel seu costat per accedir a la sortida del vagó, i en aquell moment la meva previsió vers als dos “enamorats” s’em va confirmar d’una manera flagrant; tota aquella passió desmesurada vers a l’altra persona havia desaparegut completament i tornaven a trobar-se exactament igual d’estàtics, apàtics, desenganxats i avorrits de la vida que abans que jo em plantegés fixar-me en la pobra noia (sobre la qual, continuava havent-m’hi fixat exactament de la mateixa manera que si em fico amb el cartellet dels 30€ de multa… 25€ si…). Però vaja… aquesta és la meva versió dels fets, i més d’un em prendrà per boig per això (després el temps com sempre em donarà la raó, però això és igual). O sigui que… oficialment, tenim un vagó de metro ple de gent. Entremig una noia i un noi (no sabem ni tan sols si es coneixien) que en un moment donat es decideixen a mostrar-se mutuament i partint del no res, un afecte desmesurat que, tornarà a desembocar al cap de poc al no res novament. I més enllà d’això… (sempre segons fons oficials) aquí no ha passat res.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s