LA MONA DORMENT

Temps era temps, quan en una monarquia parlamentària constitucionalment aprovada en referèndum amb un índex de participació més aviat dubtós, un rei i una reina estaven molt desitjosos de tenir fills. Finalment, i després de molts intents, la reina va donar llum a una nena. De nom li van posar Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén. Era tanta l’alegria, que van organitzar un bateig multitudinari a la catedral més important de la capital del reialme. El desplegament per a la cerimònia va ser espectacular: polítics, aristòcrates, jugadors de futbol i altres personatges mediàtics, periodistes, etc. Amb tot plegat, fou necessari acordonar tot el perímetre a no sé quants metres a la rodona ja que enmig de tota l’eufòria, (per a tot el territori d’aquell reialme segons els mitjans de comunicació), hi habitaven “minories subversives” de tendència tirant a republicana, indignades en veure com alguns es gastaven els impostos de totes i tots el contribuents.

Amb tota la majestuositat que demanava la ocasió, la missa fou dirigida pel cardenal d’aquella ciutat, que era a més a més, el president de la conferència episcopal. Amb tot plegat, la familia reial va convidar a set fades tot preparant com a regal, un cofre d’or, rubís i diamants per a cada una d’elles (perquè després diguin que estem en crisi). Les fades en agraïment, li van otorgar a la infanta un do cadascuna:

De sobte, una dona va entrar a la sala. Oh! Era la fada malvada! Havia tornat de l’exili!
– Us esteu gastant els impostos de la gent en collonades!! – va dir molt furiosa – I a més aquesta nena aprendrà a tocar tots els instruments mentre l’educació musical en aquest país/estat/nació/confederació d’estats/etc és una puta merda!!! Hi ha països de la Unió Europea a on els seus governs subvencionen el primer instrument als músics!! I vosaltres preteneu ser europeus convertint a aquesta nena en una pija consentida??

Al final de tot plegat, la fada malvada va llençar tota emprenyada un encanteri sobre la petita Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén:
– Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén! El dia que compliràs setze anys et punxaràs amb una agulla i et moriràs.

La parròquia es va quedar glaçada. A la premsa no es parlava d’una altra cosa. Els partits polítics d’un cantó i de l’altre, i del de més enllà, no paraven de tirar-se els plats pel cap; que si això és un gest electoral, que si vostès s’estan quedant sense discurs, que si no han condemnat l’amenaça i seran acusats d’enaltiment del terrorisme, que si el tren d’Alta Velocitat i que si l’Estatut (que no tenien res a veure, però total… ja no venia d’aquí) etc.

Amb tot això, el president del Govern (donat que a efectes pràctics aquell reialme era una monarquia parlamentària en la qual la figura del rei era més simbòlica que altra cosa) va proposar una llei d’agulles i partits que va comptar amb els vots a favor del partit governant, i del principal partit de l’oposició. Pel que feia a la resta de partits, dels quals la majoria representaven “minories nacionalistes perifèriques”, alguns es van abstenir i d’altres hi van votar directament en contra. El primer pas, després d’haver aprovat aquesta llei va ser il·legalitzar les agulles de tot el reialme (és per això que des de temps inmemorials, algunes persones ténen aquesta fal·lera per anar-s’en a Amsterdam de vacances).

Entre una cosa i l’altra, el tema va crear debat polític en tota la geografía estatal. Els partits que estaven en contra d’aquesta mesura, van presentar un recurs al Tribunal Constitucional tot esgrimint arguments tècnics de viabilitat. I ja veies a diferents programes televisius d’actualitat política, diversos cara a cara entre polítics i/o articulistes de determinats diaris (la qual cosa vol dir que cadascun d’ells era més afí a un determinat partit i/o tendència) o representants d’entitats cíviques: “efectivament, la infanta Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén es punxarà el dit amb… (interrupció del contrincant del debat: “es punxarà i a vostè ja li anirà bé que es punxi”) deixi’m acabar si us plau… deia que la infanta Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén es punxarà amb una agulla, però… (nova interrupció del contrincant del debat: “però es punxarà!! sí o no? oi que es punxarà?”) no morirà. Sí… es punxarà, però no morirà. (interrupció de la moderadora del debat: “se li ha acabat el temps, té la paraula…”). Ehm… tinguent en compte que aquest senyor m’ha interromput tota l’estona, tinc dret a més temps. Deia que la infanta Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén es punxarà amb una agulla però no es morirà. Dormirà profundament i passats cent anys un príncep blau la despertarà” (nova interrupció del contrincant: “però es punxarà…”). …

Bé, el fet és que anaven passant els anys, i la petita Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén s’anava fent gran, i anava sentint interés per la música. I això que un dia que la familia reial, es trobava en una trobada diplomàtica d’aquestes que ells mateixos no saben ni perquè ho fan (en realitat sí que ho saben però sempre resulta més tranquil·litzador que el poble es pensi que es troben per perdre el temps), van coincidir ni més ni menys que amb en Nicolas Sarkozy i la seva esposa, la Carla Bruni. La petita Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén, que en realitat ja començava a no ser tant petita, donat que en aquells moments rondava a prop dels 15, li començaven a sortir els pits, i tenia curiositats per explorar, tota abduida per la seva set de música anà a conèixer a Bruni i aquesta la convidà a fer una col·laboració a l’estudi pel seu nou disc (ja se sap… en certs temes és fàcil d’entendre’s en segons quins estaments mediàtics).

No va tardar molt en veure que allò de la música li agradava més que les cimeres diplomàtiques amb tota la martingala, i aprofitant les seves nombroses influències com a filla del rei, es va afanyar a treure el seu primer disc. De cara al nom del projecte, va considerar seriosament la possiblitat de fer-se un nom artístic, com per exemple… la Bella Dorment.

– No!! – Féu el seu mànager tot espantat – El nom de la Bella Dorment ja està registrat!! Ens podrien demandar per apropiació indeguda. I tinguent en compte que sou la filla del rei, provocariem un conflicte diplomàtic i els republicans se’ns tirarien al damunt!
– Llavors com ho fem? – Preguntà la princesa.
– Hummmm… estava pensant… i si et poses el teu mateix nom? Sí… Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén… té ganxo, no creieu?
– Ah mira, no ho havia pensat mai, però sí… tens raó. Enganxa molt aquest nom.

I efectivament, el disc va ser un èxit. Punxaven el single estrella a totes les discoteques pijes hagudes i per haver, a la MTV i similars… fins i tot a l’Operación Triunfo (l’Operación Triunfo d’aquell reialme s’entén). I d’èxit en èxit s’anava omplint la pica.

I amb l’èxit servit… disbauxa i més disbauxa; alcohol, drogues, sexe, vici, etc.

Amb tot plegat, arriba el dia que la nena compleix els 16 anys i per celebrar-ho reuneix a tota la comitiva en una discoteca llogada especialment per a l’ocasió. Ballava com ningú, desprenia una bellesa innata, i bé… la bondat d’un àngel… allò que s’en diu tenir la bondat d’un àngel no la tenia precísament, però era força ingènua. De sobte enmig de la festassa, se li apareix la fada dolenta amb una ampolla que semblava vi rosat:

– Vi d’agulla… – li diu tot picant-li l’ullet – el vols provar? – la jove infanta Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén, que ja feia força temps que havia perdut la vergonya i aquestes coses, no havia vist mai una cosa com aquella. Sabia que era el seu pare qui ho havia fet prohibir, i fins i tot sabia el perquè, però… en acte de rebel·lió, propi de la seva edat, va agafar aquella ampolla, i va començar a fotre-li a la mamella fins a caure estesa a terra… dormint… la mona. En realitat no era que el vi d’agulla li hagués fet res; portava tant d’alcohol i tantes coses varies a les venes que tot s’hi acomulava. Al final va resultar que havia agafat un coma etílic per ingest de pastilles adulterades i va caure en un coma profund; dormint.

El rei, desconsolat, va traslladar a la princesa a la seva cambra amb el seu llit d’or, plata i diamants. Ja veies a tota la premsa (sensacionalista i no sensacionalista) omplint titulars i més titulars. I cadascú (sempre segons inclinació política) deia la seva: “La fada dolenta és còmplice dels nacionalistes”, “Dol a la familia reial”, “Atac al cor de la corona”, “Adormida per ser del reialme”, “I el pobre poble què?”, etc.

Mentrestant, el rei ràpidament, va fer cridar als serveis secrets d’intel·ligència, els millors metges de tot el reialme, i a les fades bones. Totes i tots ells van veure amb gran impotència com no hi podien fer res davant d’aquell coma. Després, el rei va fer cridar a aquell comentarista de no recordo quin diari, que havia explicat temps enrere en un debat per la televisió, i enmig de constants interrupcions del seu contrincant, que la infanta no es moriria, ja que va resultar que era un metge alternatiu d’aquests:
– Efectivament Majestat – la vostra filla no es morirà. Està dormint profundament, i no es despertarà fins d’aquí a cent anys, quan apareixerà un príncep blau i li farà un petó.
– 100 anys ens haurem d’esperar?? – Exclamà el rei amb gran indignació – Si d’aquí a 100 anys ja… ves a saber a on pararem tots plegats!!!
– No us hi amoineu Altesa. Tinc un remei per fer més curta l’espera -obra el seu maletí, i en treu una altra ampolla de vi d’agulla- preneu-vos això i us adormireu tant profundament com la princesa, i així ella no es sentirà sola en el seu son.
– Vi d’agulla??? – exclamà el rei – total… ja no ve d’aquí. Només tens una ampolla?
– Si voleu en puc anar a comprar més al “badulaque” (o “paqui”, segons es vulgui) d’aquí a la cantonada. Està molt bé de preu (incís… en realitat estava prohibit però… és que si ens n’hem d’anar a buscar-ho a fora del reialme poden passar molts dies pel mig, i no estem per perdre el temps).

I així fou quan tornant del “badulaque” amb unes quantes ampolles de més, el mateix metge, el rei, la reina, tota la noblesa, criades i criats… tothom va prendre d’aquell vi, i es van quedar ben adormits (bé… en realitat, abans de quedar-se completament adormits, i com a bons aristòcrates que eren, van improvisar una festa boja a palau, bacanal inclosa). I així va ser com a la casa reial, no s’hi sentia ni una ànima; tothom… absolutament tothom s’havia quedat estès a terra; dormint la mona.

Un bosc màgic va cobrir tot el palau. Al principi ningú s’hi acostava, però un dissabte a la nit, s’hi van reunir una colla de freakys amb unes quantes xibeques, i amb la intenció de fer algun joc de rol d’aquests o d’espiritisme. Endinsats pel mig del bosc, es van topar amb el palau reial… completament desert; tothom de palau s’havia quedat adormit, i per tant, la guardia reial també. Al no haver-hi ningú vigilant, hi van entrar. I tal com hi van entrar, es van endur un bon botí. Aviat va córrer entre els fel·ligresos la noticia de que el palau estava desprotegit, i aviat… molt aviat, aquell palau va quedar completament saquejat.

I així anaven passant els anys… i el palau cada vegada es trobava en pitjor estat de conservació. De fet, van descobrir que l’estructura de l’edifici perillava perquè tenia al·luminosi. Amb tot plegat, el govern tenia planejat construir una línia d’Alta Velocitat soterrada per sota de la ciutat i que afectava directament el palau reial. Per això mateix va estudiar la possiblitat de canviar a tota la comitiva reial dorment d’ubicació, i enderrocar l’edifici. Total… el príncep blau aquell no acabava d’arribar mai, el palau s’estava deteriorant per moments, i des de feia anys que allà no hi vivia “ningú”; tampoc hi havia cap familiar “viu” per fer-s’en càrrec de tot allò, perquè tots es trobaven a dins… dormint. A més… arreclar això costa peles. Mentre s’estudiaven les possiblitats, tota la geografia del reialme es va omplir de manifestacions plenes de gom a gom en contra de la Ministra de Foment… alguns per motius ecològics, d’altres per monarquistes, i d’altres… per altres coses.

Però de sobte un dia, aparegué per aquella contrada un “fill de papà” (d’uns… 18-19 anys) amb roba de marca i tot conduint un potent Mercedes descapotable de color blau metal·litzat amb la capota abaixada i amb reggaeton sonant a tota merda. Aleshores, màgicament (encara que en principi semblés mecànicament) el cotxe es va aturar; feia dos dies que l’havia portat al taller i segurament no li van arreclar bé. Avisa a la grua, però sorpresa!! Mentrestant estava allà, el bosc màgic i suposadament impenetrable es començà a obrir just al seu davant. Tot aquell cúmol tant espès de vegetació va donar pas, novament i després de cent anys, a les escalinates de palau que això sí, eren molt ampuloses. El jove “fill de papà” deixà el descapotable allà aparcat (amb la capota posada, no fós cas…) i entrà tot decidit a l’interior del palau.

Finalment, després d’haver-se perdut varies vegades per l’interior del degradat edifici, i d’haver estat a punt, per aquest mateix motiu, de prendre mal, va arribar a la cambra a on es trobava la jove princesa dormint la mona des de feia cent anys. Es va quedar bocabadat per la seva bellesa, i tot pensant “quin polvo que té aquesta tia”, es va inclinar i va posar suaument els seus llavis sobre les rosades galtes de la bonica Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén.

I la bella princesa despertà! I amb ella, tots els habitants del castell. I amb el despertar, sorgia la sorpresa:
– Hostia, i tu qui ets? – en realitat per dins pensava que bo que està aquest tiu, però es va fer una mica la dura.
– Jo? Sóc el príncep blau.
– Tu?? El príncep blau?? Amb aquesta pinta de neo-pijo que sembla que vinguis de jugar a golf??- la jove princesa es va començar a descollonar durant una estona i més estona… i després, quan es va haver calmat una mica… –  i tu quants anys tens?
– Jo? 18. I tu?
– 16… ehm… perdó… 116.
– Collons!!! – el jove “fill de papà” es va espantar una mica – sí que et conserves bé!!!
– Què passa?? Tens algun problema per estar amb una noia perquè sigui 102 anys més gran que tu?? – obviarem tot el temps que Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén va emprar per fer-se la dura amb el pretès pretendent (dels quals ella n’era també pretendent, malgrat tot).
– No no no… i ara!!! I com has acabat aquí?
– Doncs… vaig tenir una borratxera màgica per culpa d’un encanteri d’una fada malvada, i des de llavors m’he passat 100 anys dormint la mona.
– Ah… clar. Llògic. I com et dius per cert?
– Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén.
– Ehm… si això a partir d’ara et diré La Mona Dorment.
– Ui… que lleig… bé… si et fa il·lusió…

I així va ser com… es van enamorar (bé… el que es diu enamorar enamorar… tampoc… però s’hi esforçaven), i la princesa Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén fou tanmateix coneguda com La Mona Dorment. Cent anys abans, se n’haurien anat a alguna luxosa habitació de palau a celebrar-ho en la intimitat, però… a l’estar aquell edifici saquejat des de feia molts anys i en perill d’enderroc, van obtar per acomodar-se als seients del Mercedes descapotable que… sorpresa!!! Havia tornat a funcionar!!!

I així va ser com tot va tornar a la normalitat reial. El jove “fill de papà” i la princesa, aviat es van casar. Mentrestant, el rei va permetre que finalment es construís la línia d’Alta Velocitat per a sota del palau però això sí, amb la condició que l’edifici no anés a terra. Malauradament, les obres de construcció del túnel s’estaven fent a marxes forçades per complir el termini estipulat, ja que s’acostaven les eleccions. I ho estaven fent tot de qualsevol manera fins al punt que un dia, la tuneladora es va passar de la ratlla, i es va esfondrar accidentalment una bona part del palau. Però… la familia reial es va traslladar provisionalment al palauet de segona residència que tenien a la costa. Amb tot plegat, es va aixecar la prohibició de les agulles, però les coses continuaven igual de malament que sempre en el reialme; tots els partits continuaven fotent-se els plats pel cap, els problemes de la crisi continuaven sense arreclar-se, i el “fill de papà” fou considerat pels diversos sectors crítics del poble (o dels pobles!!) com un especulador urbanístic en potència, ja que va ser amb la seva arribada la que suposà la desaparició fulminant d’aquell bosc que durant 100 anys havia rodejat el palau. Mentrestant, la fada malvada… la fada malvada va descobrir una bocació política que no sabia que tenia, va abandonar la màgia i es va afiliar a Esquerra Republicana (l’Esquerra Republicana d’aquell reialme s’entén). I la familia reial en general, i en concret la princesa Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén, també coneguda com a Mona Dorment, i el seu estimadíssim “fill de papà”, van ser feliços, i van menjar molts aniços (encara que… els aniços continuen sense ser la finalitat d’aquesta història…).

Anuncis

2 pensaments sobre “LA MONA DORMENT

  1. Ueeeeeeee!!!!!!!!!!! Jordi! m\’ha agradat molt, pero a mi m\’ho pots dir, el hada dolenta era en Carot Rovira, veritat? me l\’inmagino oferint un porró de vi amb sa barretina y tot XD

  2. No. Per començar era una dona (com molt bé indica la denominació) i a més està molt bona. Hummmmmm… sempre podria ser la Marina Llansana, que és d\’ERC i és prou bufona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s