L’ÀNGEL ESTÀ PLORANT

Valgui la relativa ironia d’aquest títol. No m’agradaria aparèixer ara aquí com un hipòcrite; jo vaig conèixer al Loren quan tenia 18 anys i d’una manera un xic “freaky”, i ni més ni menys que ahir mateix, em vaig assabentar gairebé per casualitat que el passat 19 de Juny del 2008, va morir en un desafortunat accident de cotxe. No vinc aquí per parlar de la pèdrua d’un amic, perquè crec que estavem molt lluny de ser-ho… col·legues com a molt; no vam tenir-ne moltes ocasions. Però sí que sento admiració per ell, i per a la seva petita joia que va ser aquell “Angel’s Tears” de Golden Farm.Vaig contactar amb ell per primera vegada a través d’una demo seva que va apareixer en un CD de la revista Guitarra Total, a l’estiu del 99. La cançó era una versió primitiva de “I want to know”, pertanyent en aquell moment, a la seva maqueta de recent creació i firmada senzillament com a Loren, a on aquest home ho grabava absolutament TOT. Jo no solia fer-ne gaire cas d’aquestes demos; no em deien gran cosa, però aquesta… no podia deixar d’escoltar-la. El vaig trucar per demanar-n’hi una copia d’aquesta maqueta, però llavors em va dir que no podia donar-me cap copia perquè recentment havia fitxat per una discogràfica (Avispa), la qual li havia demanat que no distribuís cap més maqueta ja que tenien intenció de finançar-li la grabació del seu primer disc (una cosa que en qualsevol cas mai he acabat d’entendre). Però em va veure tant insistent que, em va dir que el tornés a trucar, que ho consultaria i em diria alguna cosa. Sí, la veritat és que el pobre deuria flipar amb mi. Quan el vaig tornar a trucar, em va dir que quan sortís el disc (del qual en aquell moment encara quedaven anys per ser una realitat) m’en regalaria una copia.

Tot això passava durant la segona meitat de l’Estiu del 99. Vaig parlar amb ell per telèfon unes cinc o deu vegades, i no en vaig tornar a saber pràcticament res d’ell fins un any i mig després. Entremig, alguna vegada m’havia trucat per anar-me explicant com anava la grabació del disc. M’explicava que tenien tota la instrumentació acabada, però que encara estava buscant cantant. I de fet jo li suggeria si no podia cantar ell mateix, com a la maqueta, a la qual n’era molt reticent. Tot i això un dia m’explicava que a falta de trobar cantant, es va decidir a intentar-ho al mateix estudi de Madrid a on van grabar tot el disc, però pel que es veu la cosa va sortir com un xurro i va desistir de l’intent. Entre una cosa i l’altra, apareixia un tal Toni Menguiano, de Madrid, amb qui van poguer tancar la formació, acabar la grabació del disc, i publicar-lo. Va ser llavors, quan a primers d’estiu del 2001, i per sorpresa meva, en Loren em va tornar a trucar. Sorpresa perquè començava a fer molts mesos que no parlavem, i ja pensava que s’havia oblidat de mi (i jo d’ell també, vaja…). Però no. De fet, el meu nom apareix en els agraïments, i una setmana després, rebria a casa meva la copia del disc que m’havia promès. Amb una dedicatòria al damun del mateix compact-disc: “Para mi amigo Jordi Freixas”.

Potser aquell “Angel’s tears” no passarà mai a la història com a la vuitena meravella del món, però per a mi va significar una sonoritat a la qual des que em vaig començar a aficionar al Rock me n’havia mostrat més reticent que altra cosa… però em va encantar. Les melodíes, l’el·legància, el sentiment. Un temps després, finalment ens vam poguer conèixer cara a cara. Va ser en el Hard Rock Cafè de Barcelona; jo en aquell moment col·laborava en un portal anomenat Jukebox, i li vaig fer una entrevista a paper i bolígraf (sí… era molt… però que molt ridícul xD). Ja buscaré si la trobo, i la tradueixo al català.

Mentrestant m’explicava en Loren, que la seva discogràfica com aquell qui diu… es limitava únicament a posar a lloc quatre cargols quan no hi quedava més remei però… que de promoció més aviat poca. El fet és que entre una cosa i l’altra, decidien publicar aquest disc també al Japó. En aquell país, van vendre la “miserable” xifra de 1500 copies en només quatre dies. Però en aquest cantó del mediterrani, continuaven sense fotre res… i sense fer concerts; estaven a la boca de bastanta gent, però… no eren encara prou atractius per a la gent que talla el bacallà. Entre una cosa i l’altra, el somni Golden Farm es va anar esvaint en el temps. L’última vegada que vaig veure jo al Loren, va ser al 2005, en un concert de Masterplan. I un temps després, pel messenger m’explicava que es dedicava a fer concerts per hotels de Menorca amb la seva novia. Pel que semblava, es trobava bastant retirat del seu estatus natural; el Hard Rock.

Des que vaig sentir parlar d’ell per primera vegada, ja han passat nou anys. Com qui no diu la cosa. No he tingut ocasió de veure’l mai en concert, perquè les circumstàncies no ho han permès. I després de veure’ns algunes vegades… doncs mil coses. La feina, els problemes personals que podem tenir les persones, les preocupacions en general… i és llavors quan algunes persones que realment no han acabat mai d’oblidar-se entre sí, es distancien.

Loren, feia molt de temps que no llegia res de tu, i no m’ho podia creure el que estava veient. M’hagués agradat llegir que tornaves a posar-te al davant de Golden Farm contra vent i marea i dient MECAGUNCONY!! Però no. T’has mort.

I ara és aquell moment en el qual sobre tu hauria de dir allò tant típic de “era una gran persona”… però no ho diré. No ho diré perquè no et coneixia prou per saber-ho, però… sobretot no t’ho diré perquè sobre les grans persones, ja ho sap qui ho ha de saber.

Que la mare música et tingui entre els grans.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s