LA DARRERA HORA

Sona el xiulet. L’andana s’està quedant cada cop més buida. Es tanquen les portes i el tren de la darrera hora arrenca, com cada dia a la seva hora (bé… com cada dia tampoc, però aquest ja és un altre tema). Miro per la finestra una última vegada, abans que el tren entri al túnel. Encara puc veure el llac però d’ella no n’hi ha ni rastre. Tampoc em sorprèn; em sembla que no és molt de voltar per allà; suposo que quan vius i treballes en un lloc com aquest, veus com perd tot l’encant.Ja hem deixat l’estació una mica més enrere; ja queda menys per tornar al món real. Trec la guitarra de la funda, l’endollo al “marschallito” i em poso a tocar alguna melodia melancòl•lica; potser l’hi faig una cançó amb això. Intento animar-me pensant en la música. Sí… potser l’hi faig una cançó amb això… o potser no. Avui no estic inspirat; ja fa una temporada que no ho estic. I tampoc tinc masses ganes de tocar que diguem. Merda!

No recordo haver vist enlloc més una mirada com aquella; tinc una mala llet especial jo per caçar al vol aquestes coses, però a vegades em toca dissimular i “mirar cap a una altra banda” per no incomodar a ningú. De fet, jo mateix em vaig acollonir una mica quan em vaig adonar que em mirava. Potser el que em va acollonir realment, va ser la seva mirada, perquè sens dubte tenia alguna cosa especial. Era com si intentés veure què s’hi amaga més enllà de les meves retines; com si intentés veure la meva ànima. Crec que només mirant-nos als ulls ella i jo podiem arribar a saber d’una manera més o menys llògica, de què parlavem… o de què voldriem haver parlat. Potser el que ens faltava per superar, era precísament això; parlar; l’obstacle de les paraules a on, en definitiva és mesura la nostra manera de complicar-nos la vida. És com allò de “jugar-se’la en les distancies curtes”; una sola paraula a vegades pot arribar a significar la diferència entre el cel i l’infern, i com deia en Grouxxo, “millor callar i semblar tonto, que obrir la boca i desvetllar-ne els dubtes”. D’això ja fa temps… gairebé un any. Després vam perdre el contacte gairebé per complet… i vaig preferir “esborrar-la”; està clar que no era el moment, i la idea de mantenir “eternament” el record d’una mirada en forma d’amor platònic, és molt bonic per a la lletra d’una cançó, però jo ja estic curat d’espants i ja començo a no tenir edat per a segons què.

Però avui ens hem tornat a trobar. Les mirades han tornat a l’ordre del dia. Sí, mentre dinavem en aquell menjador, les mirades a reull eren constants. Era com si tots dos estiguéssim esperant que l’altra persona mogués fitxa; el que costa realment no és moure fitxa, sinó moure la correcta, perquè després “no queda bé” moure-la més d’una vegada, si l’altra persona encara no ho ha fet. Collons… que complicat. A jutjar per l’aparença, ella pot arribar a sentir per a mi, el mateix que jo per ella. Però és clar… sempre a jutjar per l’aparença. No… no pot ser només una aparença; no ho havia vist mai això. Em sembla que últimament m’he obsessionat tant en “existir”, que ara no sé com dir-li a ella que també “existeix”. A veure… ja sé que la seva situació no és la més fàcil i agradable del món que diguem… però collons…

El tren segueix vorejant lentament aquesta vall; seguim baixant. De sobte el meu company (que entre altres coses està com una cabra) em fa un sugeriment…
– Vols que tornem a pujar?
– No – M’en moro de ganes… o potser no en tinc tantes ganes… sento que ara mateix hi pinto més aviat… res. El meu company no para de repetir-me sobre la “creença, que no coneixement” de que ella està “col•lada” per a mi, però jo… ja no sé què pensar. També m’ha suggerit que pot estar acollonida per a tota la situació… i jo també, no et fot!! Però vaja, siguem realistes… dubto molt que es vulgui veure enmig d’un triangle amorós… deu ser això; ni ella es vol veure enmig d’un triangle amorós, ni jo vull, ni penso formar-ne part, o sigui que cap problema, tot arreclat. Déu meu… quin calvari.

A part de tot, demà treballo i no estic per anar fent excursionetes; ja se n’encarregaran prou allà a la feina de recordar-me quin és el meu lloc, enmig d’una gran merda; que en ocasions tinc ben poc a veure amb aquell noi intel•ligent, convincent, racional, etc o l’estranya raó que sigui per la qual ella s’hagi fixat (o com collons es digui el que hagi sentit o fet per dintre seu) en mi.

Quan us heu despedit, em diu el meu company, ella no t’escoltava; et mirava. Ah mira, que simpàtica… i què vol dir això, pregunto.
– Ho fan molt això les noies… quan estan enamorades; els hi parles i de sobte no t’escolten perquè s’et queden mirant.
Ah mira, està bé això; al final potser no caldrà que em plantegi estudiar un màster de psicologia per entendre a les dones (entre altres coses perquè estudiar i jo, som dos conceptes absolutament incompatibles). Quin merder… la idea d’aprofitar-me d’una possible tragèdia per conquistar el cor d’una dona… tampoc és una cosa que m’entussiasmi especialment, però ja ho diuen que això és la guerra, no? Que absurd tot plegat… si en tingués ocasió, li diria unes quantes coses sobre la vida; “quan et decidiràs a fer un pensament? Tampoc t’equivoquis. Només parlo de tu; de tu i del que tu vulguis fer amb la teva vida”. Sí… exacte, amb tota aquella convicció que tinc a vegades, i que en segons quins moments no aconsegueixo “recordar” d’una manera nítida. Potser no sóc el més indicat per donar consells de valentia quan jo mateix no m’atreveixo a predicar amb l’exemple amb la meva propia vida. O potser… és perquè sé prou bé el pa que s’hi dóna quan vols fer un pas endavant, que ningú li podrà dir com jo, que deixi aquest estat d’indecisió permanent… però tornem al tema de les mirades; la mirada no enganya, però de paraula em pot dir que “aquí no passa res” i… i no passa res.

A vegades em sembla que em fa més por, plantejar-me que algun dia em pogués anar bé amb ella. Sí, tinc por que ens vagi bé; tinc por perquè potser no la sabria fer feliç; no me n’adonaré, i com sempre, se m’escaparà. I acabarà com sempre se m’han acabat els intents de conquistar a altres dones; malament. Però què dius?? Si encara no has tingut temps de cagar-la… potser aquesta vegada no la cagues. Ves a saber, potser ella pensa el mateix… no, si encara serà veritat que parlem en el mateix idioma ella i jo… ep!! Ja som a Ribes. I sí, ja sabem de què parlem…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s