DEFINITIVAMENT, NO TINC SENTIT DE L’HUMOR

Sens dubte, la millor manera de vèncer a algú que et vol atacar verbalment, és apropiar-te irònicament del desqualificatiu en qüestió. I sembla ser que en això s’han basat en Benet i Jornet i companyia per a promocionar als seus “Herois quotidians” tot creant una associació de telespectadors neo-abertzales emprenyats de Catalunya amb la qual no paren de reivindicar que el programa que presenten és xocant. La veritat és que d’un bon principi em va resultar curiós, encara que francament… el vocabulari “políticament incorrecte” del noi de la barba (que em sembla que era el director de Televisió de Catalunya fins que va ser substituit per a la Mònica Terribas) a l’annunci tot deixant anar exhabrutpes com ara… “pixada fora de test”, “poca-soltada”, i d’altres per a l’estil… ja em feia pensar a mi que si això podia prometre alguna cosa, era més aviat dubtosa.Després, per casualitat vaig llegir una noticia sobre “Herois quotidians”, del mateix dia que s’estrenava, i a on em va cridar l’atenció que tot fent referència al suposat humor àcid que impregnaria aquest programa, es posaria a prova el sentit de l’humor dels catalans; a veure si seriem capaços d’assumir una classe d’humor que vagi més enllà d’en Buenafuente (segurament es referiria al Buenafuente dels seus bons temps… o no) i de Polònia, ben bé com si el fet precísament d’assumir-ho vingués a ser alguna cosa així com fer un pas endavant. Doncs bé, anem a veure això dels “Herois quotidians”…

Al començar aquest programa, resulta ser una espècie de “Entre línies” en versió “humor”, amb reportatges. Bé, anem a veure aquests reportatges…

Comencem amb un cantautor que “dóna veu” a la gent de dretes amb el seu èxit “Soy de derechas”. No… si el que em fa rabia, és que se m’ha enganxat la cançó dels collons… “Tú lo sospechas, soy de derechas, y Cataluña, es una región…”. I resumidament… dreta: nacionalista espanyol, votant del PP (“que se n’aniria de copes amb en Rajoy”), amb un cert aire tirant a franquista, amant de la morbositat de marcar la casella de l’església catòlica quan fa la declaració de la renda, i que sempre viatja en primera classe. Un dia d’aquests li preguntaré al meu avi, que per a qui no ho sàpiga, va ser en el seu moment, i juntament amb altres activistes anti-franquistes de classe treballadora, co-fundador d’Unió Democràtica de Catalunya al Vallès Oriental, què en pensa d’això. Però vaja… ni que la resta de cantautors fóssin d’esquerres!! Després no ens ha d’estranyar que en aquest país ens hi apareguin coses com el partit aquest dels Ciutadans.

Continuem… amb el consell del dia. Aprenem a no ser racistes quan anem a comprar: A partir d’ara, enlloc de “braç de gitano” direm “braç d’ètnia gitana”. Enlloc de “blat de moro”, direm “blat de magrebí”. I enlloc de “arròs negre”, a partir d’ara direm “arròs de color”. En aquest últim punt, no puc evitar recordar un cèlebre acudit que no podia tenir més raó: “jo sóc negre; he nascut negre, visc negre, i moriré negre; tu ets blanc; has nascut blanc, quan t’enamores et tornes vermell, quan et foten una hòstia en tornes blau, quan t’emborratxes et tornes morat, quan… I TU A MI EM DIUS HOME DE COLOR?”. Però… amb tot això em va quedar un dubte: quan he d’enviar a fer fotolits per a impressions de color negre a la imprenta a on treballo… com se suposa que l’he de seleccionar per no ser racista?

Després… bé, en realitat aquest va ser al principi, però és igual… un bar-restaurant gallec gay. A on bàsicament, transformen un bar-restaurant de menús dels de tota la vida per a la classe obrera, en un restaurant-joieria d’aquests, com en dic jo; típic restaurant amb plats “de disseny”, a on es revaloritza més la presentació que el menjar en sí. I és que hi ha certs aspectes en els quals generalitzar… no hi he acabat d’estar mai d’acord. No és que ho trobés ofensiu, però… tampoc li vaig trobar la gràcia. Tinc dues amigues lesbianes. No crec que s’ofenguéssin però… hi hauran trobat la gracia? (moment de suspens)

Bé, a veure… era el primer programa. També és allò que penses… els hi falta rodatge. Donem-los una mica de temps. I avui, ha arribat el segón programa (bé… ho he de reconèixer… posats a veure estupideses sense cap mena de gracia, allò del cantautor de dretes, va deixar el llistó molt amunt). Primer han fet un reportatge sobre “l’ampollot”, a on un grup de veïnes i veïns s’han solidaritzat amb el jovent que surt a emborratxar-se al carrer, tot canviant-los la priva barata del súper, per vi i xampany del més car, i substituint la música “xumba-xumba” per música clàssica en directe a càrrec d’un quartet de corda. Bé… una cosa he de reconèixer; m’ha fet gracia quan la veu en off ha dit “no hem d’oblidar que aquesta gent seran en el dia de demà els gobernants d’aquest país”, però vaja.

Després, el consell del dia. Si ja no n’haviem quedat prou escarmentats de solidaritzar-nos amb els braços d’ètnia gitana, el blat de magrebí i l’arròs de color, ara ens hem de solidaritzar amb els i les lladres carteres de les Rambles de Barcelona. I no entraré en detalls perquè ja m’estic allargant massa.

Per últim… reportatge sobre “maitres anònims” depressius… i aquí és quan he decidit que no feien res d’interessant, i he apagat el televisor.

En resum. No és que m’hagi ofès realment pel sol fet de no trobar-hi la gràcia en aquest intent de comèdia. No és que cregui que pixen fora de test, o que siguin poca-soltes, ni res per a l’estil. Senzillament… fan pena; és patètic; no ofendrien a ningú ni invocant la Moreneta, com el conseller Baltassar amb la sequera. Pensava en aquell article sobre l’humor dels catalans, i definitivament, valgui la ironía del principi, no dec tenir sentit de l’humor; no dec sentit de l’humor, perquè una de les coses que em motiva a l’hora de veure un programa d’humor (digue’m estrany), és que vull riure. I ja ho tenim això els catalans, que som tant tancats que no mirem més enllà del Polònia, d’en Buenafuente, i en definitiva, de res que vagi més enllà d’en Joan Capri. Deu ser una de les gangues que el nostre humor sigui precísament, humor català; de la mateixa manera que l’andalús i el manyo aquells no sempre han acabat de connectar a Catalunya. I ei! Això que vinc de pagès.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s