… i van ser feliços, i van menjar molts aniços.

Hi havia una vegada… bé, en realitat, no hi havia tal vegada. O sigui, millor anem per feina, que no tenim tot el dia. Aquesta és una història d’aquelles que… “acaben bé”. Sí, exacte, igual que qualsevol altra que també acaba bé; digue-li història, digue-li conte, digue-li pel·lícula, digue-li cosa, o per dir fins i tot digue-li… la conya amb bicicleta; una conya amb bicicleta que acaba bé.Qui no s’ha trobat mai seguint una història (perdó… una conya amb bicicleta) del gènere que sigui (amor, salut, diners, patria, fe, etc.), amb tanta intensitat que sembla que l’hi vagi la vida? És aquell moment intens i màgic en el qual, tu, mediocre mortal entre els mediocres, t’oblides de la ronyosa realitat que t’ha tocat haver d’aguantar, per posar-te a somniar… que dit d’una altra manera, seria alguna cosa així com fer un canvi de marxa sense apretar l’embrague (però com diu aquell anunci… “no intentin fer-ho des de les seves cases”; la reparació pot costar diners). És per això que a vegades em pregunto si el dia que es van inventar els automòbils de canvi automàtic, hi va tenir alguna cosa a veure que, en determinades esferes de la faràndula, proliferés la idea de no haver de preocupar-se per res més que somniar… perquè tampoc ens enganyem; quan les garrofes les tens assegurades, somniar és molt fàcil (i conduir també…).

La conya (amb bicicleta) en qüestió (exactament de la mateixa manera que si es tractés de qualsevol altra) comença amb un no sé què més o menys mediocre; com la propia vida. De cop i volta, a partir d’aquest no sé què (encara que també podria ser a partir d’un no sé què més) sorgeix, o sorgeixen els problemes; hem arribat al nus. Aquí pot passar qualsevol cosa; estem oberts a la imaginació, i en aquesta part, el tema es pot allargar fins a punts insospitats; com més metres de pel·lícula (perdó… com més metres faci la conya amb bicicleta), més exitosa (i és que si ens posem a parlar de pel·lícules, algun director de cine va tenir la brillant idea de creure que, adaptar a la gran pantalla l’esquema d’un concert de tres hores de Dream Theater, no era mala idea). Com també es va considerar que tampoc era mala idea, això d’anar agafant totes les grans produccions dels ’80 i anar-les, com si diguéssim… “posant al dia”; es veu que la crisi mundial (desacceleració segons en Solbes) ha arribat a l’extrem d’afectar a guionistes i directors d’un dels mercats més poderosos de conyes amb bicicleta existents actualment. Però vaja… que també t’en trobes algun que és una més llest que la resta, t’agafa la conya més taquillera de la història i au… ja tenim Indiana Jones amb bicicleta per estona (però de tot això en tot cas, ja en parlarem un altre dia -o no-).

Bé… per on anavem? Ah, sí… estavem al nus, passen les mil peripècies, els mil drames, un cop han passat, s’ho repassen (no fós cas que la cosa no encaixés amb el cada dia més exigent públic / lector / oient / espectador / freaky / etc…). Després, per si les mosques la cosa encara ha quedat fluixeta, s’ho revisen… i al final, quan arriba desenllaç a on tot acaba bé, i a on et trobes que has arribat a un nivell considerable de clímax… et diuen que van ser feliços, que van menjar molt aniços… i au, cap a casa, que no ha estat res. Però el fet és que havies seguit el fil del tema amb tanta intensitat; com si les hosties que s’emportés aquell personatge determinat te les emportéssis tu, i com si el seu triomf (o el seu fracàs) també fós el teu, que llavors et quedes amb una buidor a dintre teu, que no pots evitar pensar allò de… “i ara què?”. I ara què? Doncs que t’han abandonat; t’han abandonat, m’han abandonat; ens abandonat; cada vegada que arribem al final d’una conya d’aquestes (digue-li “Indiana Jones”, digue-li “Amelie”, que ara en parlarem, o digue-li “El zoo d’en Pitus”) sentim que algú que no existeix… i un ambient que no existeix… i un… el que sigui, que tampoc existeix… ens han abandonat. Per uns instants no pots evitar preguntar-te, com deu ser la vida d’aquella gent, “en pau, harmonía i felicitat”, després de llegir la paraula “FI” en aquell llibre… o després que comencin a apareixer les lletres del final en aquella pel·lícula, o després de… com deu ser? A veure, tot s’ha de dir: s’ha de reconèixer que en els darrers temps, proliferen les històries que acaben “més o menys” bé, enlloc de bé (no fós cas… encara que aleshores els autors solen ser massa dramàtics). Però en qualsevol dels casos (i sense ànims de ser alarmista), realment són els aniços un valor tant important com escaç, com per ser perseguits a la fi de cada història? I en tot cas… per què aquestes històries, gairebé mai recullen el testimoni d’aquella gent feliç, que de menjar tants aniços es va embafar?

Que contradictori tot plegat: vius una història d’aquestes (perdó, la conya amb…) com si es tractés d’una vida (o, la vida), i al final, aquesta s’acaba bé, i s’acaba aquesta vida, però a la vegada, tot i que tu no ho veus / llegeixes / escoltes / etc, aquesta vida continua. Sí sí… ja pot ser d’amor, de patria, de fe, … o tot junt… o res d’això.

“Amelie” per exemple (no és que em vulgui fer passar ara per crític de cine, més que res perquè en general no m’apassiona massa, però aquesta és una d’aquelles històries que en algun moment he tingut especial interès en veure). Mig ambientada en la típica i bucòlica estampa parisenca de la tardor (al marge queden embusos típics d’una gran ciutat, ètnies cabrejades que es caguen en la mare que va parir a en Sarkozy, i les tant habituals vagues de pagesos i camioners francesos que deixen paralitzada mitja Europa), parla de dues persones “peculiars” que tenien una cosa en comú: buscaven l’amor de la seva vida. Després d’una croada d’aquestes d’investigadors que a més d’un li pot recordar a l’assasí del dia de les series de Colombo i/o Jessica Fletcher deixant pistes per allà als quatre vents expressament perquè l’acabin enganxant (gilipolles…), els nostres protagonistes s’acaben trobant, s’enamoren, i sense dir-se ni tan sols “hola, com et dius?”, au… que van ser feliços, van menjar molt aniços, i comencen a sortir les lletres.

Si arribes a aquest punt, hauràs de suposar que no ho deixaran al cap de dos dies, o que no tindran mai cap discussió ni problemes personals o de salut de cap mena. I depressions? Qui ha parlat de depressions? (ja saps… l’epidèmia occidental del segle XXI) Aquesta gent no sap ni què vol dir això. De fet, és possible que algun dia tinguin fills (i de fet és possible que sigui a “l’home de cristall” a qui li toqui l’incordi d’haver-los de regalar la mona cada any -per descomptat, acompanyada d’alguna propineta, que sempre va bé-), però… viuran tant intensament en un clima familiar de felicitat, que foteses d’aquelles com… per posar només un exemple… educar als fills o arribar amb ells a fi de mes, serà això; una fotesa. I comprendre totes i cadascuna de les seves neures pròpies de l’edat quan arriben als 15 anys, tot veient sense poguer-ho evitar, que… 1- s’et comencen a deixar els cabells llargs, 2- s’et posen a fumar porros i a escoltar Heavy Metal, 3- se t’en van amb noies (o amb nois… quin calvari; a més de depravats, maricons…) 4- per si tot això encara no fós prou, van, i s’et fan de les Joventuts d’Esquerra Republicana… doncs tot això també serà una fotesa. I tot el que vindrà, també serà una fotesa. I pensaràs… quin calvari… NOOOO!! És que a veure… siguem realitstes; això de viure el dia a dia plenament realitzat, sense sotragades que alterin de cap manera possible la teva pau, o la de la teva gent (pausa per agafar aire), però a la vegada, sense caure en l’avorriment de la monotonía perpètua… és complicat.

“Crossroads”, res a veure. És aquella a on el noi de “Karate Kit” acaba inmers en un duel de guitarres a mort amb l’Steve Vai, després del qual, el bluesman de l’harmònica que l’acompanya durant tota la pel·lícula, recupera la seva ànima. A mig camí entre les històries nord-americanes de fugitius de la carretera al més pur estil “Thelma & Louisse” i la llegenda de Robert Johnson, guitarrista de blues que segons sembla es va vendre l’ànima al diable en una cruïlla perduda pel Mississipí.

Pel mig, i com no? una mini-història d’amor entre el noi del “Karate Kit”, i una noia força bufona que arriba i s’en va pràcticament sense donar ni explicacions. Entre mig, una frase lapidària del vell bluesman: “el blues és pensar en la dona amb qui vas estar una vegada”. Al final, el tema de la noia passa a ser un mal menor, els protagonistes arriben a la cruilla, arriba el diable tot vell, lleig, amoratat i dolent, arriba l’Steve Vai, tot heavy, grenyut, lleig, mal carat, i com no? també dolent; evidentment, saber que totes les pistes de guitarra d’aquesta part estan grabades integrament pel “dolent de la pel·lícula” és una cosa que no tothom està capacitat per entendre; encara hi deu haver qui es pensa que aquell noiet jovenet, innocent i guapot que apareix com “el bo de la pel·li” realment és més bo que l’Steve Vai.

Sigui com sigui (“dones-amb-qui-vas-estar-una-vegada” a part), la conya també acaba bé; el vell bluesman ha estat alliberat del pacte amb el diable, i el noi del “Karate Kit” ha vençut a un dels millors guitarristes del món. El noi és jove. Potser li espera un futur prometedor de sexe, drogues i rock’n’roll. Però tot això no apareix a la pel·lícula; has de suposar que passarà després que comencen a sortir també les lletres dels crèdits (evidentment, has de suposar que aconseguirà viure de la música i que no tindrà perquè haver de tornar a dedicar-se a una feina tant ingrata com la de la neteja). Has de suposar que no correrà mai perill d’acabar com el Jimi Hendrix, o com el Bonn Scott, o qualsevol d’aquests. I que serà prou intel·ligent, fort, i previsor (tot i la seva joventut) com per no trobar-se amb cap mànager corrupte que es vugui aprofitar del seu talent fins a l’extrem de xuclar-li la sang.

En fi… que et passes X anys lluitant per ser alguna cosa… el que sigui… i quant sents que ho has aconseguit, corres el perill de perdre-ho tot en un instant; abaixes les guardia, i aquell contrincant… sí exacte, precísament aquell per a qui mai haguéssis donat un duro… és la mateixa persona que ara et pot matar d’èxit a tu; igual que tu, en el seu dia vas lluitar contra algú o alguna cosa que no va donar res per a tu. Perquè quan vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos, descobreixes que els aniços en excés, no podien ser bons de cap manera. Potser, és que els aniços no eren la finalitat d’aquesta història…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s