RENAIXEMENT

Un vespre de Novembre. Era divendres. Feia fred. A l’endemà, per fi estaria amb la meva estimada en alguna ciutat, el nom de la qual no importa ara mateix. Aquell dia vaig baixar més aviat de Vic; la meva segona casa. Havia de fer alguns encàrregs per Granollers abans d’anar-m’en a un concert qualsevol, a Barcelona. Havia de veure a una gent. Alguns d’ells… amics. D’altres… bé, ja saben ells qui són.

Ningú sabia el que em passava. Estava trist, i realment, ni tan sols jo sabia el perquè. O bé, potser sí. “Tantes vegades creus haver estat enamorat, i només quan ho estàs, te n’adones que tot el que hagués vingut abans, era ridícul” pensava; “com una gran mentida”. Però vaja… aquest ja és un altre tema. En aquesta ocasió, i per primera vegada a la meva vida, el somni s’havia fet realitat… o vaja… potser era la realitat la que s’havia fet somni; per uns instants de la meva existència, amb ella vaig sentir la calor de la felicitat. La sentia tant meva, que per més lluny que estigués, creia que la podia tocar. I només una cosa em podia treure tota la força: pensar que la podia perdre.

Era tan estrany tot plegat… un altre cop anava cap a l’estació del tren, com sempre a pas lleuger, i amb alguna cinta sonant en el walkman. Un mal pressentiment m’estava rondant pel cap. Mai havia estat un bon endeví jo, però aquesta vegada era diferent. Era com si algú m’hagués donat en setè sentit; és aquell que t’avisa de les males noticies amb relativa antel·lació (tant relativa que només et concedeix la “oportunitat” d’agonitzar).

Estava sol en un carrer mig buit. Continuava caminant cap a l’estació. Ningú es fixava en mi. Em podia permetre el “luxe” de mostrar el meu autèntic rostre; el rostre d’algú que no sap ben bé perquè, té la sensació il·lògica d’estar perdent per moments, a la persona que més ama. Estava confós. Volia saber què era el que havia fet malament. Per uns instants, tenia la necessitat de tornar enrere en el temps, i descobrir-ho; la meva ingenuitat, m’havia traït un altre cop. El temps segueix avançant. I avança, i avança, i segueix avançant … i ja no hi ha retorn. És com si tot plegat fós la conseqüència d’alguna cosa. Però… de què? Mai de la vida m’hagués imaginat que més endavant podria arribar a veure alguna cosa més que l’estranya sensació que em rodejava en aquests moments.

Seguia caminant cap a l’estació del tren. Estava sol en aquest carrer brut, i em vaig posar a plorar. Era el típic carrer estret on per alguns segueix intacte un dels últims codis d’honor que encara es conserven: és aquell de no passar-hi quan dos amants no havien trobat un llit millor a on fer l’amor; ningú volia ser sorprès per un estrany. Bé… tant és. Aquesta vegada, el carrer era per a nosaltres; les meves llàgrimes i jo.

Sí sí… com diu la cançó… “¿què hi farem si aquest govern no havia previst la teva crisi?”. Aquí no hi havien Estatuts, ni “desmembraciones”, ni hosties; només jo, amb les meves llàgrimes (fins i tot a vegades penso que té collons que sigui jo que pensi una cosa així). Aquest amor que per uns instants de la meva vida m’havia fet feliç, l’estava perdent com si pengés dels meus braços; com si aquesta persona s’estigués morint, i jo estigués allà sense poder fer-hi res per evitar-ho. Se m’estava escapant de les mans, i jo em sentia cada cop més impotent.

Arribant ja a l’estació, estava sonant en el walkman una cançó a piano. En un dels meus habituals atacs d’ingenuitat, em vaig quedar amb una frase amb la vanal intenció de donar-me ànims: “ja ho veus… res s’ha acabat”. Semblava irònic; era ni més ni menys que l’última cançó de la cinta. Al final no va servir de res. El meu pressentiment es faria realitat al cap de poc, i per collons, amb el temps he après a prendre’m aquestes paraules, i el meu setè sentit d’una altra manera… o això em penso. Ara que, ben mirat… ella tampoc va fer-me tant feliç.

Això no és un homenatge a ningú; els homenatges els deixo pels romàntics. 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s