INÈRCIES PERTORBADES

Ell no sabia què dir-li. Hi va haver un temps en que no li va costar gaire apropar-s’hi; els bategs del seu cor, no hi tenien encara res a perdre; aquesta vegada, deia, havia canviat la tàctica.

Ella, se li mostrava amb un apreci relatiu. No quedava del tot clar si allò… si aquell cúmol de petits gestos de complicitat (això sí, sempre relatius) eren els mateixos que tenia amb tothom, o és que, ni que sigui per una espurna… per una possibilitat entre un milió, tenien alguna inèrcia especial.

Ell no gosava parlar gaire. Frisava perquè la mateixa inèrcia que l’havia dut allà, el salvés d’aquell bloqueig que no li deixava ser la part d’ell en que ell mateix ja gairebé hi somniava, lliure de temors i mals records, i de tantes i tantes i tantes i tantes vegades, i tantes més, entrebancant-se amb la mateixa pedra (cada cop, en nom d’un rostre diferent, però sempre amb la mateixa pedra); no n’estava segur del perquè, però aquesta vegada… una vegada més, ja hi tenia massa a perdre.

Ella no ho entenia. S’imaginava de què anaven algunes coses, però no sabia el que passava. Dins d’un somni el va veure pensant amb veu baixa “ai Déu meu, ai Déu meu, ai Déu…”, a la vegada que exterioritzava remordiments; tics que durant uns instants no el deixaven comportar-se d’una manera racional. Potser perquè és quan no hi ha ningú al seu voltant que exterioritza els seus fantasmes… o potser perquè de cop va veure interrompuda aquella relativa “intimitat” que fins aquell moment li havia “regalat” la solitut. O potser perquè qui va interrompre aquella “intimitat” va ser precísament ella. El fet és que ell es va posar encara més nerviós. Ho va intentar dissimular com va poder…

-Què et passa? – li preguntà ella, mig sorpresa per la seva reacció.

-Ah… res – va respondre ell, com si intentés treure-li importancia.

A ell li pesaven massa totes les experiències viscudes en el seu passat. Totes les vegades que, algú l’ha apunyalat per l’esquena. Però també totes les que ell, ja fóra algunes vegades per ingenuitat, i d’altres per mala llet o per venjança, tampoc ha jugat del tot net. I ara, que per primera vegada en molt de temps ha decidit tocar de peus a terra, la seva lluita és per poguer oferir-li alguna cosa. Ell està vençut per una apatia, que no havia arribat a entendre mai; tantes inèrcies mal parides l’han dut a veure com se li escapava el temps al seu davant. Sempre n’ha sabut els motius. Tantes vegades li ha passat, tantes vegades ho ha sabut, i tantes vegades ha hagut de callar. És una mica, com el conte aquell del pallasso trist; fa riure als nens… però està trist. Sent que s’ha passat tant de temps portant una doble vida, que no s’atreveix a confessar; a ningú li importa ja, si el seu costat fosc se li està fent insuportable (de fet… a ningú sembla com a mínim importar-li, si és que el seu costat… és fosc); és el seu secret.

Ella és guapa. Ho sap. De cara a la gent, és d’una fortalesa cristal·lina. La seva pell, una paret que adopta un rostre un pèl desgastat pel pas del temps, li està dient al món que no l’emprenyi, que ni és bona, ni és dolenta… ni vol ser-ho. A jutjar per la seva aparença, ella podria ser la típica mal carada que se t’apareix en el típic bar de mala mort d’una pel·lícula americana de polis i cacos, on s’està tota sola a la barra fotent-se un whisky amb gel tot provocant amb la seva el·legància a la fauna masculina, mentre algun trio de jazz, o en Sam aquell del piano, que està sempre a tot arreu, toquen música en directe. Ella sembla la típica dona a qui per acostar-t’hi, has d’entrar en el joc aparentment macabre dels retrets i els insults (o sigui que si després d’insultar-la una estona, i de que s’et refregui per a tot arreu una estona més, no te l’acabes emportant al llit, com a mínim ja hauràs fet la feina). Senzillament… ella sembla tot el contrari del que es coneix com una santa. El que no sap ningú, és que la seva aparença, és això… una aparença; és el seu secret.

Ell no sap si té prou clar el que sent. De fet, no té clar si és que això de “sentir” forma part d’una fantasia estranya… com un joc macabre, per somniar… un joc per alimentar un dolor que quan no té, li falta com la sang; com l’aire que respira. És com si ell volgués arribar a ella, però el seu subconscient s’en volgués allunyar; quan el fracàs s’hagués consumat, la nostàlgia seria gran. Ell se sent poeta quan tothom és garrulo, i garrulo, quan tothom és poeta; no té molt clar que hagi acabat d’enganxar el punt a la seva “bona herba”. A vegades, no sap ni si és bona. I a vegades, pensa en tota aquesta historia, i la defineix com una “quixotada”, però llavors se sent indigne per a ella, i per ell mateix, perquè no la vol convertir en una víctima de les seves lluites absurdes contra molins de vent imaginaris; fins que deixi de tenir motius per desconfiar, aquest seguirà sent el seu secret.

Ella no té les coses clares. Hi ha moments que és la reina, i n’hi ha d’altres que no és res; moments que és una diva, i d’altres que desitjaria tornar-se més petita que un gra de sorra; moments que ella i només ella, és la seductora de la nit, i moments que plora en silènci, per no saber què és l’amor. No té molt clar si és especial perquè la vida li ha tornat, i si aquest és el seu destí. A vegades se sent esclava de les seves manies; ja no sap si les té perquè no ha sabut trobar una solució, o no ha volgut buscar-la mai. A vegades (però només a vegades) surt de la seva cuirassa per fer-li una ullada al món; intenta observar amb prudència relativa, si és que algú d’ells és per casualitat l’amic, l’amant, … el tot ideal; el princep blau dels contes. Sempre acaba tornant a la seva fortalesa, tot dient-li a algú (com de fet, un dia va dir algú altre…) “surt a fora, i digue-li al món que és un cabró”. I el món només sabrà que és cabró; fins que algun dia aparegui un príncep blau a qui poder explicar-li la resta de la historia, aquest seguirà sent el seu secret.

Ell no oblida qui l’ha apunyalat per l’esquena abans. No oblida les subtils mirades d’innocència; mirades de cinisme. Però sap d’ella el que se li escapa dels seus ulls; una cuirassa no deixa veure el que hi ha a dins, però la seva mirada li està dient amb insistència “no em miris; no sóc allò que sóc realment”.

Ella no oblida que en algun moment, algú no la va saber protegir. No oblida que va ser una falsa tendresa… una traició allà a on fa més mal, el que la va portar a ser un malson per a tanta gent. Però sap d’ell, que hi ha masses coses que vol dissimular. Pot percebre en la seva mirada, com sembla estar-li dient desesperadament “m’agradaria ser un mal parit per poder acostar-me a tu”.

I quan arribi el dia, que ell i ella es trobaran cara a cara, ell la mirarà i pensarà en tot el que hi deu haver en el seu interior que no pot veure amb els ulls. Veurà que la cuirassa seguirà com sempre, i que la mirada d’ella, serà de desconfiança. Potser és que ella no serà aquell amor platònic que tant de temps porta somniant; potser no ho serà mai… potser més endavant…

Quan arribi el dia, que ella i ell es trobaran cara a cara, ella el mirarà amb desconfiança i pensarà en aquell rostre mig protector, mig insegur. Veurà els ulls d’algú que no sabrà del cert, si aquests acudits dolents, volen dir que només intenta seguir-la amb el joc macabre dels insults. Potser és que ell no serà aquell ésser protector que tant troba a faltar; potser no ho serà mai… potser més endavant…

I aquest, pot ser un dia qualsevol; el dia menys pensat. Un dia en que ningú sabrà si per l’altra persona, ell, o ella, és prou especial com per sentir absurd el seu passat; potser demà a algú se li acudirà que tot això era igual d’absurd… potser no…

I tot això és molt melancòlic, però la realitat és que massa melancolía en tanta poca estona, pot arribar a ser asfixiant; la realitat pot arribar a ser un cúmol d’inèrcies… pertorbades.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s