EL CONTE DE LA PRESENTACIÓ D’EN FADOSA

Bé… com a aficionat declarat a l’incansable i incombustible món dels trens (que no té absolutament -però és que… absolutament!!!- res a veure amb el tema, però vaja), he optat de cara a aquest article, a fer com els meus “benvolguts” homòlegs ferroviaris espanyols, i escriure aquesta parrafada (que en català seria alguna cosa així com… “paragrafada” -i si no és així, us ho imagineu, que ara no tinc ganes de pensar-) amb una demora d’aquestes que en alguns casos poden superar els vint minuts respecte l’horari previst. Preguem, disculpin les molèsties (i ara és quan la major part de la gent, a major o menor volum pensa allò de “sí sí, tu dorm tranquil… que Déu i sa mare ja et perdonaran algun dia, imbècil!!”).

Certament… i com passa tantíssimes vegades, de la teoría a la pràctica, hi ha un abisme; era dia 15 de Novembre, i haviem quedat a les 22h a Plaça de Sants per anar tirant cap a les cotxeres a on tindria lloc en ben poca estona l’estrena oficial (que vol dir que és d’arts i oficis) del curtmetratge de “La Miomia”. Tot això en el transcurs d’un certamen aparentment envoltat de prestigi com era el (un moment, que vaig a buscar la xuleta… .. … .. … ja!) XVIII Marató de Cinema Fanstàstic i de Terror de Sants. I resultava per sí sola, prou curiosa la broma; si com a mínim haguéssin posat “XVIII Marató de Cinema Fanstàstic, de Terror i d’Humor Pastillero en 3 dimensions de Mataró a Sants” potser i només potser, hagués pogut arribar a entendre què hi feien allà determinats aspirants catejats, fracassats, i amargats de pallasso (perquè amb tot això no ens equivoquéssim pas… l’ofici del Pallasso, em mereix el més gran dels respectes). Però sobre aquest tema, ja hi entrarem després.

El desplegament de l’entrada, havia de ser espectacular. Haviem d’apareixer algunes de les estrelles de la pel·lícula que aquest dia presentavem, tot envoltades de la típica, tòpica, i fins i tot, per què negar-ho? desgastada parafernàlia de Hollywood (fotògrafs… groupies… fans histèriques… algun que altre fan histèric també per a la Debo… etc). Ens haviem de quedar amb la penya. El pla era perfecte, i infal·lible (fins i tot, en una entrevista que els hi van fer als Sargon a Ràdio Mollet crec, els hi van preguntar que què collons era això de “La Miomia”); erem una colla de freaks, que veniem a presentar un curt freak i absurd fins al límit, i que era la primera i última parada, que tenia per missió impulsar-nos directament cap a Hollywood (això sí… a hosties). Però, abans de continuar amb aquesta part de la crònica, i bàsicament, per poguer entendre el que passaria a part d’aquest moment, hauriem de recular una miiiiiiica amb el temps. Posem… 15 dies abans…

15 dies abans
La veritat, erem “conscients” (uns més que altres, per descomptat) de que el dia D s’acostava, i que hi ha coses que no es poden preparar en dos minuts. Però bé… pel tema de buscar extres, en un principi resultava relatívament senzill (de la qual s’en desprèn, que a l’hora de la veritat, va resultar més relatiu que senzill). Recordo com un servidor li anava dient a la gent… “ei… que volem fer tal i qual… i necessitem extres… i patatim patatam, t’hi apuntes?”. Resposta: “Sí”. Reflexió meva instantània: “a l’igual”. Bé… tornem-hi (incís… a partir d’aquí entrem en un dinàmica similar a la dels contes a on un personatge “X” es passa tota la història buscant a un altre personatge o cosa; “Y”, per la qual cosa, protagonista, antagonista, i personatges secundaris, es passaran tota la historia pronunciant un seguit de frases -preguntes i respostes- en tots els casos, repetitives). Ai mira, uns de Granollers. La proposta aquí té un cert grau de dificultat, ja que per desplaçar-se de Granollers a Barcelona, cal agafar el cotxe, o en el pitjor dels casos, el tan incomprès Transport Públic (que sobretot en el cas de la RENFE, vindria a ser alguna cosa similar a com va dir un dia l’amic Pepe Rubianes… “Francisco Franco… ese pobre artista incomprendido…”). Bé… anem a provar-ho… “ei… que volem fer tal i qual… i necessitem extres… i patatim patatam, t’hi apuntes?”.  Però abans d’anar a per la resposta… un “breu” incís.

L’incís
Caldria insistir en la diferència de motivació general d’una ciutat respecte l’altre; si li dius a un barceloní d’assistir a un aconteixement “X” a Granollers, Vallès Oriental (exceptuant es clar, a Blue Coconut, i algun/a que altre heavy amb poca feina, quan toca Sargon), aquí en pot passar una de dues: 1- que li foti un pal inmens, donat que, anar un dijous a una “ciutat” situada entre Barcelona i Girona (o el que és el mateix, al costat ben bé de Girona; el típic… entre Salt, Castellfollit de la Roca, i Sant Climent de Sescebes… Granollers), o 2- que sigui un motivat de la vida que vagi a Granollers, però que per fer-ho, deixa al garatge el seu cotxe habitual per moure’s per dins de ciutat, i decideix per anar-hi, agafar el 4×4; com “tothom ja sap”, a Granollers encara no hi ha arribat l’autopista (no entrarem en detalls del que va passar quan aquesta persona va arribar al primer peatge).

Si per contra de tot això, es tracta d’un granollerí o algun altre habitant dels voltants de la capital de la regió a qui li diuen d’anar a un aconteixement a Barcelona, la cosa canvia molt; sabem de sobres que Granollers i Barcelona estan força a prop l’una de l’altre, que entre una i altra població només hi ha mitja hora de tren amb Rodalies (bé… en realitat en els temps que corren… hora… hora i mitja, però és igual)… i fins i tot, ens coneixem nosaltres més bé Barcelona que moltes i molts barcelonins.

Però vaja… la qüestió és que proposava a la gent la conyeta que voliem fer amb el curt dels collons (i tal i qual i patatim patatam ;-), i com no? la resposta era, “sí”. I jo… “segur?”, a la qual rebia un… “sí sí”. Llavors era quan una vegada més tornava a fer una reflexió: “a l’igual”.

Una setmana abans…
Bé, ara ja ens desplacem a la setmana abans de l’estrena, aquest cop amb gent de Barcelona (Barcelonines!! Barcelonins!! El Metro… existeix!!!!). Torrrrrnem a fer la ditxosa pregunta: “ei… que volem fer tal i qual… i necessitem extres… i patatim patatam, t’hi apuntes?”. Resposta: “sí”. Reflexió: “a l’igual”.

I així en repetidíssimes ocasions. Encara no sabia ben bé el perquè (bé… en realitat sí que ho sabia, però com que se suposa que he de donar una imatge íntegre, i plena de credibilitat, doncs no… no ho sabia), però tenia la certesa que d’entre tota aquella gent, en vindrien ben pocs (com comprendreu, en el moment  de pensar això, cosa estranya vinguent de mi, em sentia eufòricament optimista).

I així arribem al dia abans de la gran estrena. I no va ser fins aquest dia, quan s’em va acudir la brillantíssima idea (perquè encara que sigui estrany, a vegades també penso) d’enviar un mail massiu d’aquests (que aquí no reproduiré, perquè és molt llarg) ni més ni menys que a unes 200 persones. D’aquestes 200 persones, a l’endemà els hi vaig enviar un recordatori a unes quantes. Però… de tot allò que en un principi es presentava com a relativament senzill, s’havia convertit ja en aquell moment en una unitat més relativa que senzilla.

Tornant a la trobada del dia de la presentació…
Bé… doncs tornant a la trobada del dia de la presentació a les 10 de la nit a la Plaça de Sants, l’ambient era d’allò més rocambolesc, no excent això sí, d’alguna que altra sorpresa positiva (com per exemple assabentar-me de quelcom, de la qual des de feia com un any aproximadament, tenia la certesa que es tractava d’un aspectre, o d’una espècie d’al·lucinació de la Debo, o alguna cosa per a l’estil i que al final ha resultat per increible que semblés, no ser-ne el cas -algunes i alguns ja saben de qui parlo-).

El tema vestimenta, també tenia la seva complexitat. El Manolo es va vestir amb un elegant smoking de director (o sigui, que es va posar una gorra, vaja…). La Debo portava una gabardina negra, i un vestit que més que altre cosa semblava la pell d’un tigre o això em sembla recordar; segons ella, un vestit color crema (que també té collons la cosa… ja tenim prou problemes amb els colors els daltònics com perquè ens vinguin amb colors crema, caquis, etc). També portava un barret, i unes ulleres de sol d’aquestes de super-star de les de veritat, que semblava fins i tot, el Charlie Glamour aquest dels Gigatron, però en dona. Pel que fa l’Almax… senzillament venia directament de treballar i no estava per hosties. La Gloria no sé si venia també inmediatament de treballar, però tampoc estava per moltes hosties.  I jo? Doncs… com no podia ser d’altra manera, jo em vaig apuntar al carro de les hosties consagrades; a part de la meva habitual vestimenta (pantaló negre, camisa en aquest cas fashion, etc negre) vaig optar per ser més xulo que ningú i em vaig presentar amb corbata i barret. Vaig intentar també trucar a en Xavier Sala Martín, a veure si em podia deixar una de les seves americanes multi-color, però el molt pòtul no m’agafava el telèfon (i no ho entenc, però vaja…), per tant al final resignació.

L’ambient es presentava realment eixordador (la qual cosa no ve al cas del que estava passant en aquell moment a la Plaça de Sants, però vaja..); quatre gats i mig (ho posaria en centèssimes, però segueixo sense ganes de pensar), com a suposades estrelles del cine, amb indumentaries a mig camí entre una Carmen Sevilla (amb el seu infal·lible remei anti-arrugues) i algun bohemi hipòcrite i tarat d’aquests de la part alta de Barcelona que van de dissenyadors per la vida, però en patètic. D’aquests quatre gats i mig, dos van decidir anar normals. I sobre la resta de gent, quatre gats més i en Mougli, un Déu mig mesopotami, mig lleidatà amb la forma d’un pal d’escombra (sí, el típic Déu amb forma de pal d’escombra que un dia s’et presenta a un certament de curtmetratges i humor pastillero), s’havien presentat “eufòricament” per a complir el rol d’extres. Però vaja… com que al cap i a la fi, l’inexpugnable “art” de fer de groupie o de fan histèrica, era precísament això… inexpugnable, ens vam limitar a tirar capdins, i a callar; uns altres ja s’estaven encarregant de donar la nota (ara que… si aquella trepa pertanyien a alguna empresa subcontractada per a l’organització, que sàpiguen que nosaltres ho fem millor i segurament per més bon preu).

Només a l’entrar, ja es veia que l’ambient “prometia”. Mentre s’estava projectant un curt creat i protagonitzat per la gent de Vergas Acústicas (gran curt, per cert…), la gent va haver d’aguantar l’incordi de veure com una serie de “persones” que en algun moment de la vida han intentat convertir-se en professionals del circ, van acabar catejant en totes les assignatures perquè no havien arribat a distingir les abismals diferències que hi ha entre un pallasso, i un imbècil. També em pregunto, si és que quan van llegir el nom del certament (un moment, que em torno a mirar la xuleta: XVIII Marató de Cinema Fanstàstic i de Terror de Sants), la seva manca d’intel·ligència arribava a l’extrem de no haver après què volen dir certes paraules, i confondre-les mentalment amb ves a saber què (però aquest ja és un tema molt relatiu de les ments de cadascú del qual, si una primera conclusió n’hem de treure, és que la ignorància és mooooolt agosarada); aquí també hi podriem aplicar aquelles paraules de l’amic Rubianes. El fet, és que aquest sector del públic es va passar durant TOTA la projecció cridant, insultant, increpant, i faltant el respecte a la gent (i encara que això sigui més aviat simbòlic, també als personatges de “Avatar”, un curt realment tràgic, que transcorre en el sí d’una familia amargada i destrossada a partir del moment en que l’home, per la circumstància que fos, es quedà gairebé tetraplègic). També de tan en tant, alguns d’ells (els més “homes” es dedicaven a anar pujant a l’escenari sobre el qual hi havia la pantalla que anava projectant els curts -com diria segons qui… “uy que rebeldeeees…”-). I en resum… tot això davant de la passivitat de l’organització (senyores i senyors de l’organització… una altre dia siguin una mica competents, i facin el fotut favor de trucar al 088, gràcies).

Paradoxalment, tot això em recorda una situació una mica tensa, viscuda durant la segona de les tres nits de rodatge, a la platja de Bogatell, quan una serie d’energúmens amb intencions i nivells d’intel·ligència similarment patètiques (i que cinèfil·lament no tenien més elitisme que les pel·lícules de “Torrente”com a ideal a seguir, per descomptat…-), ens estaven molestant mentre intentavem grabar. Al final vam aconseguir que marxéssin, no sense abans haver aguantat uns quants insults, i fins i tot, un suggeriment de que anéssim a veure al psicòleg (que d’altra banda… que a aquestes altures, segons quin degenerat em digui això precísament a mi, com a mínim, fa riure).

I bé… tornant al dia de l’estrena, arriba el tema de la puntuació. Erem en tot moment conscients de l’elevat nivell de complexitat que envoltava “La Miomia”. Un cop ja presentat el curt, encara ens quedava un as a la màniga per jugar: era evident que calia subornar al jurat. Com ho podiem fer? Molt senzill. Els hi vam prometre una nit de luxuria descontrolada amb el Manolo. El problema, però, era que ell havia presentat ja al dia anterior un curt amb ninots de plastilina, “Misterios de Montserrat”, amb el qual va obtenir bastant més bon resultat. A partir d’aquí, podriem entrar en detalls sobre el que podria haver passat, però la idea de prostituir al Manolo per segona vegada consecutiva, no els va acabar de convèncer perquè al tenir bigoti i perilla, pel que es veu, provoca masses pessigolles. És per això (que no per altra cosa!!), que vam quedar en la posició que vam quedar (que per cert… el Manolo la deu saber).

I bé… de tot plegat es podria fer un resum amb ni més ni menys que tres conclusions.

1-     A l’organització i als imbècils en general: a l’any que ve, si és necessari, seré jo mateix qui truqui als Mossos d’Esquadra.

2-     A les 200 persones a qui vaig avisar per via correu electrònic, SMS, o colom missatger: a l’any que ve, us avisarà Rita la Cantaora.

3-     Al Manolo: a l’any que ve, afaita’t tiu!!!!

I bé, això és tot. Bona nit (o… bona tarda/vespre/nit, o bon dia si t’acabes d’aixecar) i totes les putes al teu llit (que això ja t’agrada més, pòtul!!). Au, salut!

Anuncis

2 pensaments sobre “EL CONTE DE LA PRESENTACIÓ D’EN FADOSA

  1. JAJAJAJAJAJAJAJAJJAAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJJA…..(ETC)
     
    Buenisimo, si señor, muy bien plasmado
     
    Por cierto, muy pronto la misma historia en versión comic desde otro punto de vista diferente, el del director
     
    MUY PRONTO EN EL SPACE DEL MANOLO http://MANOLOSOCURREIXONS.spaces.live.com/
     
     
    PD: NO FOTIS QUE VAREM SORTIR PER LA RADIO!!!!!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s