EL DEIXARIES MORIR?

Estava avui llegint al diari, la historia de Jorge Leon, el tetraplègic de Valladolid que dijous passat va poguer finalment morir en pau. En Jorge, també tenia un blog (http://destiladospentaplejicos.blogspot.com). En el seu encapçalament s’hi pot llegir el text següent:

 

“Que vagi en compte qui entri a aquestes notes amb esperit innocent i encara carregat amb el llast dels bons sentiments. No hi trobareu ànims per seguir endavant, ni consols càlids en aquest racó. Només ofereixo reflexions descarnades sense esperances amb la fredó de la raó mestressa del seu destí inexorable fins la mort. Tant bon punt hi ha esperança es perd la possiblitat de pensar racionalment i enfrontar-nos a la nostra mort, lliures i sense por.”

 

Però… millor no continuar llegint; n’hi ha prou en anar fent salts, i anar agafant paraules a l’atzar, perquè et vingui una certa inquietut.

 

Dissabte passat, n’estavem parlant de tot això amb un amic. Jo li explicava, que no he vist “Mar adentro” (a part de per poc cinèfil) perquè… no m’hi atreveixo. Ell em va explicar, que li havia passat una cosa similar amb “Jonny cogió su fusil”. Ell, sí que la va arribar a veure, però… només un cop.

 

De fet, no és a mi a qui han de convèncer de que hi ha un problema, amb una pel·lícula o una altra. Ni al meu amic. I segurament, tampoc han de convèncer a molta gent que hagi vist qualsevol d’aquestes pel·lícules, o que s’hagi atrevit a llegir, ni que sigui, algun fragment del blog de Jorge Leon. Ni ens han de convèncer de res, ni ens volem torturar sabent que hi ha un problema. Sona egoïsta? Sona covard? Rotundament… sí. Ho és. Però potser a vegades… necessitem ser egoïstes i covards, per tenir el cap fred i aportar algun gra de sorra per trobar una solució.

 

Però mentrestant? La vida per sí sola, és molt complicada. Però si un dia de sobte, et quedes tetraplègic, en un moment de la història a on encara no s’han trobat solucions clares per combatre el problema… llavors la vida senzillament, deixa de ser complicada; les complicacions et poden abocar a la desesperació, però que de sobte, “deixi de ser-ho”

 

Encara recordo a setè de bàsica, crec que era a classe de Religió. La professora ens estava parlant d’un home de Tarragona que era tetraplègic i volia morir. Ella, davant nostre opinava que no havia de morir, ja que aquell home “havia après a escriure” i a fer no sé quantes coses més, només amb l’única extremitat que podia moure. O… vaja… si no era això, alguna cosa per l’estil, però en qualsevol cas, la seva familia no el volia deixar morir. Llavors un company li va preguntar…

-Però si ell es vol morir, per què no el deixen?

A la qual, la professora va respondre…

Tu deixaries morir al teu pare?

Ningú va dir res. Jo tampoc. Però hi he pensat moltes vegades en aquella conversa. I si bé en aquell moment no vaig dir res, ara sí que li diria:

-Aquell home ja és mort.

 

Sí sí… hi ha moltes maneres de morir, i una de les pitjors, és fer-ho en vida; començar-ho i no acabar-ho. I ho dic sense por de que ningú em consideri un assassí, un suicida, o alguna altra bajanada per l’estil.

 

També recordo l’últim any que vaig anar a cataquesi. En certa ocasió, tocava confessió comunitaria. De cara als fel·ligresos que no sabien de què confessar-se, s’els facilitava una fotocòpia amb una llista de “pecats”. Era curiosa aquella llista. Començava pels pecats més bàsics (honradesa, traició, etc) per anar passant progressivament a temes més delicats. I vaig ser tan ingènu, que no m’esperava que en una “llista de pecats” a les portes del segle XXI, hi poguéssin arribar a aparèixer segons quina classe d’animalades. Concretament, posava “has practicat el sexe? i la homossexualitat?” I just després… “has aconsellat l’abortament? i l’eutanàsia?”.

 

Sobre tot això, només hi ha una única reflexió que em queda fer-li a aquesta gent que tant defensora de la vida s’auto-proclama: És molt fàcil defensar el “dret a la vida” quan ets lliure de moure pràcticament totes les articulacions del teu cos. És molt fàcil, quan no et trobes que t’has de quedar clavat en una cadira de rodes, sense poguer moure gairebé res del teu cos. És molt fàcil fins i tot, entristir-se una mica pensant en algú que ha caigut en aquesta desgràcia per “acompanyar-lo en la pena”. I és molt fàcil emparar-se en les mans de Déu per arribar a afirmar que l’eutanàsia és un crim, i tot això… “en nom de la vida”. No senyors… no s’equivoquin; la TORTURA és un crim, no l’eutanàsia. La tortura en nom de la moral… o en nom de la vida, també és un crim.

 

Sé que moltes d’aquestes reflexions ja les haureu sentit moltes vegades. I sé, que potser algunes d’elles, puguin resultar massa fortes per algunes i alguns. I sé que potser en alguns moments, sempre em podria explicar millor. Ho sento; avui tocava això.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s