Rareses variables I

Estimat diari (ai no, perdó… que això no tocava),

estava jo avui tot feliç i il·lusionat, pensant en què collons hi poso a la “uep”… però res. Fins i tot, fa una estona m’hadit que estic condemnat de per vida, a omplir això de missatges. Però no hi ha manera. No se m’acudeix res de res. I he pensat… tenia per aquí unes quantes obres d’art (perquè no ho oblideu, avui en dia, de tot s’en diu art), que he anat penjant amb més o menys fortuna en alguns fòrums de grups de heavy durant aquest darrer any. I començarem per una cosa més aviat xicoteta. D’aquest monòleg, fins i tot sé d’una persona se l’ha llegit (!!). Que el disfruteu 😉

 

ALLÒ QUE SEMPRE HEU VOLGUT SABER DE JESSICA FLETCHER…

Bé… suposo que, ni que sigui d’esquitllada, qui més qui menys tothom té en ment la mítica sèrie pro-tardes aborrides entre setmana, de “S’ha escrit un crim” (“S’ha incrit un Quim” segons l’acudit aquell). Però quin és l’origen real d’aquesta serie protagonitzada per la incombustible escriptora Jessica Fletcher? Quí és la Jessica Fletcher?

Sí… aquella escriptora de llibres d’aquests de detectius, polis i cacos, en que s’esbrina qui és l’autor/a (o autors/es) de l’assassinat del dia (sí… es veu que es disputen eliminatòries i tot; es fa una pre-selecció per concedir el premi a l’ “assassí del dia”, que li dona dret a optar al premi “assassí del més”, i amb el qual es classifica per a la gran final anual). La senyora Fletcher, també es caracteritzava per passar-se la vida anant visitant familiars (normalment cosins, nebots, i altres oncles llunyans), amics, coneguts, i altres energúmens no identificats, o a rebre un premi a qualsebol indret del globus terraqui (o sigui… els EUA, i poca cosa més). El més curiós però, del seu modus vinvendi, era que sempre, anés a on anés, ja podia anar-s’en al costat de casa, o a l’altre punta del món, que AQUELL DIA, DURANT LA SEVA ESTADA, SEMPRE tenia lloc un crim a un radi no superior moltes vegades a 30 o 40 quilòmetres de l’habitació de l’Hostal a on s’allotjava. I és que realment, ningú ho sap, però la coartada que té ella, és que sempre que s’allotja a un poble d’aquests, es passa les nits en companyia del xèrif del poble; sí, aquell també grandet que hi ha a cada poble però que sempre fa la mateixa cara. Unes nits de luxuria descontrolada… i semblaven figaflors aquest parell…

La qüestió, és que quan arribava la policia per esbrinar qui era l’assassí, la senyora Fletcher, sempre acabava fotent-s’hi pel mig, feia i desfeia, influenciava, prenia decisions, i amb total impunitat, totes aquestes coses que a altres il·lustres escriptors com Quim Monzó, Ferran Torrent o Maria de la Pau Jané, no els ha estat mai permès (ah, i sí; torno a repetir que fos a on fos que anés la senyora Fletcher, els diferents xèrifs de tots els comptats, sempre tenien la mateixa cara. Ja sabem que en algun lloc o altre hi tenim algun doble, però tants???? I jo, estava pensant… si em cridéssin a mi per anar a fer una serie d’aquestes característiques, com podria justificar que tants personatges i tant llunyans l’un de l’altre, fan sempre la mateixa cara? A veure… hummmmmmmmmmmmmm… Alberto Rionda, Dirk Sauer, Alexi Laiho, aquell del Senyor dels Anells que és mig maricón, … , bufff… em sembla que faré curt. Bé, és igual…

Doncs… resulta que la Jessica Fletcher, en realitat és la típica ciutadana catalana, que gairebé cada dia agafa el pont aeri per anar a ficar el nas per Madrid. Imagineu-vos per un moment, quan anuncien per les noticies, que hi ha hagut un crim en algun indret dels Països Catalans o de l’estat. I ja sigui per qüestions de drogues, maltractaments, o un atemptat. És igual. Tot s’ho val. Ja siguin els Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional, la Guardia Civil, el CNI, la Ertzainza o ses putes mares dolces, que els van parir a tots plegats, tots ells, se li rendeixen als seus peus, sent en tot moment objecte de beneració i d’especial impunitat diplomàtica. Sí sí… ni secrets de sumaris, ni hosties. La Jessica Fletcher pot entrar en qualsevol moment del dia en qualsevol dependència governamental i no governamental, i absolutament ningú gosa discutir-li que es foti per allà al mig malgrat no tenir cap tipus de titulació ni documentació pertinent per a fer-ho (sí sí… amb la mateixa impunitat en que algú -com ara jo, si s’escau- pot entrar amb total impunitat en el local dels Sargon, i apalancar-se allà als sofàs com si res). Qualsevol informació respecte a qualsevol tipus d’investigacions relacionades, directa o indirectament, amb el crim que sigui, està allà arxivat, sent de caràcter confidencial, tot (sí, fins i tot, les típiques pistes que el mateix assassí et va deixant sobre la marxa perquè al final el puguis enganxar -quina consideració-).

És aquesta senyora, que no ha estudiat mai en cap escola de policies ni res semblant, però que això sí… ha escrit més llibres sobre crims imaginaris, que no pas mentides va dir l’Ángel Acebes a la comissió 11-M, quan arriba a l’entrada de l’edifici del CNI, es limita a passar per davant dels guardies com si fos una executiva d’aquestes de les de veritat…

“Hola bon dia…”
“Bon dia senyora Fletcher”
“Bon dia senyora Fletcher”
“Bueno día tenga uhté zeñora fléche” <— guardia civil amb triconrni i bigoti de tota la vida, que 40 anys enrere, ja parlava català en la intimitat

…i un cop a dins, pot consultar els documents, proves, emprentes digitals, que li doni la gana. Classificar i desclassificar papers del CESID, el GAL, l’entrevista del Carod-Rovira amb ETA a Perpinyà, i bé… la Comissió 11-M, si no fos per què no deixava de ser un reality show d’aquests que fan a vegades els polítics per entretenir al personal, també s’hi fotria.

Sí sí… sens dubte, aquesta senyora és un prodigi de la ciència de l’era moderna. Evidentment, a l’hora que hi ha alguna reunió de la directiva del CNI, per prendre decisions serioses sobre algun cas en concret, també hi assisteix, i SEMPRE, les decisions que allà es prenen, estan sota la seva influència. De fet, en el 95% de les decisions preses per aquest organisme estatal, han tingut en Jessica Fletcher, l’última paraula. I es clar… la seva tasca comença a ser reconeguda mundialment, i comença a rebre premis i altres tipus de reconeixements per parts de les autoritats.

El problema aquí, és que com hem indicat al principi, Jessica Fletcher sembla estar posseida per l’esperit de San Miguel, ja que allà a on va, la lia. I com la lia! I es clar… sempre acaben sortint draps bruts de crims i espoliacions fiscals mai vistes abans per a tot arreu. I és que rep un reconeixement al congrés dels diputats a Madrid durant l’anterior govern del PSOE, i ja apareix l’escàndol del GAL entremig. Rep un reconeixement, un altre cop al congrés, aquest cop, durant el govern del PP, i pam!! esclata l’escàndol de Gescartera. Llavors, i aprofitant l’èxit de “l’eix del bé”, és rebuda pel propi Bush a la Casa Blanca. I com no? Es descobreix que realment no hi han hagut mai, armes de destrucció massiva a l’Iraq. Ah! I un temps més tard, va anar a portar-li un paquet de galetes a una neboda que tenia vivint al barri del Carmel, i… bé… en fi…

Total… que jo no sé aquesta senyora, a on més té previst anar de visita, però… per si de cas algun dia se li acudeix de venir a Cardedeu, que m’avisin amb un més d’antel·lació, que cancel·laré els meus plans, i me n’aniré uns dies a la montanya, que jo no vull ser el següent.

 

 

PD: Foto de Jessica Fletcher sortint del seu apartament de Palafolls, per anar a agafar el pont aeri.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s